Durant l'últim any, les condicions del mercat de deute públic espanyol han millorat de forma notable. La perspectiva de continuïtat d'aquest escenari ha empès el Tresor a dissenyar una ambiciosa estratègia de finançament per al 2015. L'objectiu establert és doble: reduir el cost mitjà del deute en circulació i allargar-ne la vida mitjana per suavitzar el perfil de venciments. Un objectiu que, atesa la interrelació entre les dues variables, no és trivial.

La comparativa amb la resta de països de la zona de l'euro mostra que Espanya presenta registres insatisfactoris: el cost mitjà del deute està entre els més elevats i la vida mitjana és una de les més curtes. Només Portugal o Itàlia mostren valors similars, malgrat que cal tenir en compte que les dades d'Irlanda i de Grècia serien molt pitjors sense els ajuts financers oficials rebuts arran dels programes de rescat. En relació amb països amb finances més estables, el marge de millora del cas espanyol presenta un recorregut clar.

En principi, l'assoliment de l'objectiu dual del Tresor no és senzill. Atès el pendent positiu de la corba de tipus d'interès en funció del venciment, una política de prioritzar les emissions a llarg termini per augmentar la vida mitjana del deute tendeix a incrementar el cost mitjà de finançament. Aquesta disjuntiva és un element clau de la política de finançament de qualsevol Tresor. Durant els anys de crisis, el Tresor espanyol va optar per contenir el cost mitjà i va acceptar una reducció de la vida mitjana a través de la concentració de les noves emissions en trams més curts. El 2014, la millora de les condicions del mercat sobirà va permetre un canvi en l'estratègia del Tresor, que, en afrontar el trade-off entre reduir el cost o allargar la vida mitjana del deute, va optar per aquesta última estratègia. Així, el pes de les emissions a llarg termini va tornar a augmentar, la qual cosa va incrementar la vida mitjana de 6,2 a 6,3 anys. Afortunadament per al Tresor, gràcies al descens del conjunt de la corba de tipus, aquesta decisió va ser compatible amb una reducció del cost mitjà de dues dècimes (la meitat del que s'hauria aconseguit si s'hagués mantingut la vida mitjana constant).

Els factors que expliquen aquesta millora simultània són varis. Primer, les menors tensions de les condicions de fi­­nan­­çament als mercats, que van reduir de forma significativa les yields sobiranes al conjunt de països. Segon, la millora de l'economia espanyola i el seu impacte sobre la prima de risc. I, tercer, la gestió realitzada pel Tresor. En aquest últim aspecte, destaca l'ampliació de la base inversora, mitjançant innovacions com l'emissió de bons in­dexats a la inflació o col·locacions de deute a través d'operacions sindicades. Tot plegat va incrementar el percentatge de deute en mans d'estrangers (del 43,7% al 49,4%). Així mateix, el bescanvi de deute amb venciment el 2015 per noves obligacions a 10 anys va contribuir a l'augment de la vida mitjana.

De cara al 2015, tot apunta cap al manteniment d'un entorn financer propici. Així, l'anunci d'un programa de compra de deute sobirà per part del BCE comportarà l'adquisició d'una mica més de 50.000 milions d'euros en títols espanyols durant el 2015 (gairebé el 7% del total de deute en circulació entre 2 i 30 anys).1 Tot això ha de contribuir a la reducció del cost mitjà del deute gestionat pel Tresor espanyol.

És a dir, l'objectiu doble marcat pel programa de finançament rebrà el vent favorable procedent del context financer actual. No obstant això, és necessari persistir en una gestió eficient que permeti, simultàniament, incrementar la vida mitjana del deute públic i reduir-ne el cost. Les veles estan desplegades i hi ha vent de popa. El Tresor, però, ha de controlar el timó.

1. Els beneficis que obtingui el BCE pel cobrament dels interessos acabaran sent distribuïts entre els diferents Tresors públics de la zona de l'euro.