Banca

El nou marc de resolució d'entitats de crèdit a Espanya

Contingut disponible en

La crisi financera internacional va posar en relleu la necessitat de disposar d'un marc normatiu amb potestats i amb instruments específics per intervenir, de forma àgil i amb el menor cost possible per a l'erari públic, les entitats financeres amb problemes. Amb aquesta finalitat, la UE va aprovar el 2014 la directiva de recuperació i de resolució d'entitats de crèdit (BRRD, per les sigles en anglès). Recent­ment, el Govern va aprovar la llei que trasllada aquesta di­­rectiva al dret nacional.

Aquesta llei preveu dos mecanismes fonamentals per gestionar una situació de feblesa intensa en una entitat fi­­nan­­cera: l'actuació primerenca i la resolució. A més a més, s'es­­­­tableix una autoritat de resolució preventiva (el Banc d'Espanya) i una altra d'executiva (el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària, FROB).

En l'àmbit d'actuació primerenca, la llei obliga totes les en­­­ti­­tats a elaborar de manera preventiva un pla de recuperació que haurà d'aprovar el supervisor (el BCE en el cas de les 13 entitats més grans i el Banc d'Espanya en el cas de les altres). El pla ha de contemplar les accions que podria adoptar l'entitat (per exemple, en matèria de capital i de liquiditat) per restablir la posició financera en cas de deteriorament. L'actuació primerenca s'iniciarà, a instància del supervisor competent, quan l'en­­titat incompleixi o sigui previsible que incompleixi la normativa de solvència però es consideri que pot ser capaç de tornar-la a complir pels seus mitjans. En aquest es­­ce­­nari, el supervisor podrà forçar l'adopció de mesures contemplades en el pla de recuperació i, a més a més, si ho estima necessari, canvis en l'es­­tra­­tè­­gia de l'entitat, el cessament de membres dels òrgans d'ad­­ministració i de direcció i, arribats a l'extrem, la intervenció de l'entitat si les mesures anteriors són insuficients.

En l'àmbit de la resolució, la llei estableix que l'autoritat de resolució preventiva (Banc d'Espanya) ha d'elaborar, sota la direcció de la Junta Única de Resolució a nivell europeu i en col·laboració amb cada banc, un pla de resolució que descrigui les accions que, si arriba el cas, l'autoritat de re­­so­­lució executiva (FROB) podrà aplicar per «resoldre» un banc. En cap cas aquest pla pot pressuposar l'existència de suport financer públic. Un procés de resolució s'iniciarà, a criteri del supervisor competent, prèvia consulta al Banc d'Espanya i al FROB, quan un banc sigui inviable o es prevegi que pugui ser-ho en un futur proper, quan aquesta situació no es pugui evitar mitjançant les mesures d'ac­­tua­­ció primerenca i quan la liquidació de l'enti­­tat no sigui de­­sitjable des d'un punt de vista de l'interès públic. Davant aquestes circumstàncies, el FROB procedirà a la substitució de l'òrgan de govern del banc i executarà els instruments de resolució que estiguin a la seva disposició i siguin necessaris. El ventall d'instruments inclou la venda del negoci, la transmissió d'actius o de passius a una entitat pont, la transmissió d'actius o de passius a una societat de gestió d'actius i la recapitalització interna o bail-in.

Sens dubte, el bail-in, que entrarà en vigor a partir del gener del 2016 i que amplia als creditors del banc l'o­­bli­­gació d'absorbir les pèrdues, és una de les pedres angulars del marc de resolució. Així, s'estableixen els passius admissibles que seran susceptibles de ser amortitzats o de ser convertits en capital per recapitalitzar el banc, seguint un ordre de prelació predeterminat: els accionistes seran els primers a absorbir les pèrdues, seguits dels tenidors d'hí­­brids i de passius subordinats, etc. En canvi, queden exclosos, entre d'altres, els dipòsits garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits (FGD) fins a 100.000 euros i les cèdules hi­­potecàries garantides per una cartera de préstecs hipotecaris.

En relació amb el bail-in, les autoritats de resolució hauran d'establir, a partir del gener del 2016, un requeriment mínim de fons propis i de passius admissibles (MREL, per les sigles en anglès de minimum requirement for own funds and eligible liabilities) per a cada entitat en funció del seu perfil de risc i d'altres característiques específiques. L'MREL té com a objectiu assegurar que l'entitat disposa de prou fons propis i de prou passius admissibles per absorbir les pèrdues i per recapitalitzar-se de forma adequada un cop aplicat el pla de resolució. En tot cas, el requisit exigible serà, com a mínim, equivalent al 8% del balanç.

En l'aplicació d'un procés de resolució, després de recórrer a un bail-in mínim del 8% del balanç, les entitats podran utilitzar el Fons de Resolució (FR) constituït pel sector per completar les seves necessitats de recapitalització fins a un màxim del 5% del seu balanç. Si fossin necessaris més fons, es continuaria aplicant el bail-in seguint la seqüència de prelació preestablerta. En el cas improbable que s'arri­­bés als dipòsits garantits, seria el FGD qui assumiria el cost. També es contempla la possibilitat de permetre l'ús de fons públics, en lloc de fer un bail-in de dipòsits no assegu­­rats, per evitar situacions d'inestabilitat financera. Un es­­tat podrà recórrer a fons de la UE (MEDE) d'altres països sota unes regles que encara cal concretar.

Sembla clar que aquestes regles de resolució aconseguiran, tal com pretenen, minimitzar el cost per a l'erari públic de possibles crisis bancàries. No obstant això, no podem perdre de vista que els bancs hauran d'emetre, a curt termini, nous passius relativament costosos per complir les exigències de l'MREL i que això encarirà el cost de finançament de la banca, la qual cosa podria tenir efectes ma­­cro­­econòmics adversos. Perquè, com diu un dels aforismes preferits pels economistes, «res no és gratis».

Etiquetes:
Banca Governança europea Integració europea Regulació i supervisió bancària Unió Europea