Davant les bones dades de creixement econòmic procedents de l'Índia i l'alentiment que pateix la Xina, és lícit preguntar-se sobre la capacitat de la primera de reemplaçar l'ímpetu perdut de la segona. De fet, l'Índia, amb una població propera als 1.300 milions d'habitants, és l'única economia emergent que podria seguir el camí traçat pel gegant asiàtic. No obstant això, malgrat compartir elements destacables, com la demografia potent o la reducció de la pobresa, que afecta centenars de milions de persones als dos països, el creixement de l'Índia es troba encara lluny de les taxes de dos dígits a les quals ens tenia acostumats la Xina fins no fa pas gaire.
Al llarg dels 35 últims anys, els dos països s'han distanciat des d'un punt de vista econòmic. Mentre que la Xina va créixer durant tres dècades a una taxa mitjana del 10%, l'Índia ho va fer a una taxa només lleugerament superior al 6%. I, tot i que, en l'actualitat, sembla que les magnituds es comencen a invertir (la Xina va créixer el 6,9% en el 3T 2015, en relació amb el 7,4% de l'Índia), el camí que ha de recórrer l'Índia és llarg. Al final de la dècada dels setanta, la dimensió econòmica dels dos països era similar: el pes de l'Índia al món era proper al 3,0% i superava el de la Xina (amb el 2,4%).1 Però una mica més de tres decennis després, la Xina representa, en termes econòmics, el 17,2% de l'economia mundial, i l'Índia una mica menys de la meitat que la seva veïna (el 7,1%). Una dicotomia que s'observa, també, en altres variables econòmiques, com el PIB per capita, que, a l'Índia, amb prou feines s'ha multiplicat per quatre (dels 1.000 dòlars del 1980 als 3.780 actuals), mentre que, a la Xina, ho ha fet per 14 (dels gairebé 750 dòlars als 10.538).2
Amb la finalitat d'entendre què explica la disparitat entre aquests dos gegants, analitzem l'evolució dels diferents factors que incideixen en el creixement de qualsevol economia (és a dir, el capital físic i humà, el treball i la tecnologia), així com les polítiques que han donat suport al desenvolupament d'aquests factors.3 En aquesta obstinació, dos elements destaquen com a responsables del fort creixement de la Xina en relació amb el més moderat de l'Índia: el capital físic i la tecnologia.4 La millora en els coneixements, en les habilitats o en les capacitats dels treballadors (capital humà) no ha estat un component determinant, ja que els progressos han estat semblants i importants als dos països. I la més favorable demografia de l'Índia, davant el ferri control de la natalitat xinesa, no ha pogut compensar el millor paper del capital físic i de la tecnologia de la Xina.
En particular, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta, la inversió com a percentatge del PIB de la Xina se situava en el 37%, enfront del 22% de l'Índia. Malgrat que la xifra de l'Índia ha augmentat fins a cotes properes al 30% actual, a la Xina, el percentatge superava el 45% el 2014. En aquest sentit, per al període 1990-2014, la contribució del capital físic al creixement econòmic anual mitjà de l'Índia se situa en els 2,6 p. p., molt per sota dels 4,7 p. p. de la Xina.5 Al gegant asiàtic, l'esforç en la millora de les infraestructures durant anys ha afavorit el desenvolupament de les omnipresents manufactures xineses. En canvi, el model indi no ha donat suport al sector manufacturer intensiu en treball, que li hauria pogut reportar taxes de creixement més elevades. És cert que ha desenvolupat alguns sectors intensius en coneixement i en capital (com el sector farmacèutic o les tecnologies de la informació), però això no ha comportat un avanç important al conjunt del sector manufacturer ni als serveis. En aquest sentit, gairebé la meitat de la població índia continua dedicada a un sector agrícola de baixa productivitat (en relació amb un terç a la Xina) i només el 20% ho fa a les manufactures (el 30% a la Xina).
Les millores en el pla tecnològic han estat el segon factor clau de l'allunyament entre les dues economies asiàtiques. Així, el Conference Board estima que la productivitat total dels factors (una mesura de la contribució de la millora de la tecnologia al creixement) hauria contribuït en 1,6 p. p. a l'avanç mitjà del PIB anual a l'Índia, de nou significativament per sota dels 2,5 p. p. de la Xina. En aquest punt, destaquen les polítiques que han promogut la forta obertura a l'exterior de la Xina com un element que ha propiciat els majors avanços tecnològics del país, com la creació de zones econòmiques especials, ja al començament dels anys vuitanta, amb condicions impositives i lleis que afavoreixen l'entrada d'empreses estrangeres.6 En canvi, el grau d'obertura de l'Índia, tot i que ha augmentat, ha estat (i és) substancialment inferior al de la Xina i ha estat limitat per les abundants mesures que han restringit els fluxos comercials i la inversió estrangera. A tall d'exemple, si, al començament dels anys vuitanta, l'Índia i la Xina captaven el 0,1% i l'1,7% dels fluxos d'inversió estrangera directa (IED) a nivell global, respectivament, al final dels anys noranta, la Xina ja acaparava el 6,6% dels fluxos mundials, en relació amb un percentatge inferior a l'1% de l'Índia. Una diferència que es va continuar incrementant en la dècada següent: durant el període 2012-2014, la Xina va assolir el 9,1% de fluxos d'IED mundials, la qual cosa la va situar en la segona posició mundial, superada, només, pels EUA; per la seva banda, l'Índia només va ser capaç de captar el 2,1% del total de fluxos, la qual cosa la va situar en el lloc 13 del rànquing global. En la mateixa línia, segons l'índex anual d'IED que elabora la consultora AT Kearney i que mesura l'atractiu d'un país per a les inversions internacionals, l'Índia va perdre quatre posicions el 2015, es va situar en el lloc 11 i va deixar de ser un dels 10 millors per primera vegada des del 2002, mentre que la Xina es va mantenir en la segona posició per tercer any consecutiu.
Les restriccions de l'Índia als fluxos d'IED han estat molt elevades: amb topalls a la inversió en nombrosos sectors, com els de les assegurances, la banca, el comerç al detall o les telecomunicacions, i amb la necessitat d'aprovació governamental en moltes de les inversions en aquests sectors. Així i tot, recentment, s'han relaxat de manera considerable les limitacions a aquest tipus d'inversió (tant en els topalls com en les vies d'aprovació). En concret, sembla que, des que, al setembre del 2014, el primer ministre, Narendra Modi, va engegar la campanya Made in India, que pretén captar inversions i tecnologia estrangera per al desenvolupament de les manufactures índies, les entrades d'IED han augmentat de forma substancial.7 Entre les mesures més recents fomentades per la nova iniciativa, destaca el relaxament, el novembre passat, de les restriccions per a la inversió en 15 sectors, entre els quals es troben el bancari, el d'assegurances, el de comerç al detall, el de defensa i l'agrícola, entre d'altres.
Finalment, en termes de comerç internacional, el contrast entre les dues nacions també és evident. Així, si el 1980 les exportacions de béns procedents de la Xina i de l'Índia representaven amb prou feines l'1% i el 0,5%, respectivament, el 2014 la Xina va exportar gairebé el 13% del total d'exportacions mundials, enfront de l'1,7% de l'Índia. La Xina va arrabassar, ja el 2009, la primera posició exportadora al país líder, Alemanya, mentre que l'Índia ha estat i continua sent una economia molt més tancada (19a en el rànquing mundial d'exportacions).
En definitiva, la distància que separa l'Índia de la Xina és significativa i ha augmentat al llarg de més de tres dècades, de manera que no és lògic pensar que l'Índia es pugui convertir de la nit al dia en la nova Xina del món. No obstant això, el potencial de creixement del país és enorme, en especial si es tenen en compte les reformes que es comencen a dur a terme. Del seu èxit depèn que l'Índia prosperi tant com ho ha fet la seva veïna.
Clàudia Canals
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank
1. Mesurat en pes del PIB en paritat de poder adquisitiu.
2. Mesurat en dòlars constants del 2005 segons les dades de les Penn World Tables (vegeu 8.1).
3. La majoria de resultats es basen en l'exercici de Comptabilitat del Creixement elaborat pel Conference Board (Total Economy Database) per als anys 1990-2014 i en l'exercici desenvolupat a Bosworth, B. i Collins, S. M. (2007), «Accounting for growth: comparing China and India», National Bureau of Economic Research, núm. w12943.
4. El terme «tecnologia» denota, a més dels avanços pròpiament tecnològics, la manera com s'assignen els factors productius (el capital i el treball) en una economia. Des d'un punt de vista d'economia del creixement, parlem de la productivitat total dels factors o PTF.
5. Es tracta de la mitjana anual per al període 1990-2014 de la contribució del capital no tecnològic, ja que el Conference Board distingeix entre capital tecnològic
i no tecnològic.
6. Per a una anàlisi teòrica sobre la relació entre obertura i innovació i creixement econòmic vegeu Grossman, G. M. i Helpman, E. (1993), «Innovation and growth in the global economy», MIT Press.
7. Segons el Financial Times («India grabs investment league pole position», 29 setembre de 2015), l'Índia es podria situar al capdavant en captació d'IED aquest 2015.
