Col·lecció Estudis Econòmics


  • Del ral a l'euro - Una història de la pesseta

    NÚMERO 21

    La pesseta es va convertir en unitat monetària nacional el 1868, de manera que la seva història ha coincidit amb el període més recent de la història econòmica i política d'Espanya. L'adveniment de l'euro a partir del 1999 representa el final d'aquest recorregut i ofereix una excel·lent oportunitat per recordar i explicar les diferents vicissituds de la vida del que fins ara ha estat el signe monetari espanyol.

    Aquest volum està format per onze capítols i dos apèndixs, un de fets i protagonistes i un altre gràfic. En el primer capítol, José Luis García Delgado examina l'economia espanyola entre 1850 i l'actualitat, com a marc en què s'ha desenvolupat la pesseta. Tot seguit, Juan Carlos Jiménez traça una panoràmica del naixement de la moneda espanyola i recrea els anys previs, els plans, el moment i els primers avatars. En aquest punt comença la veritable història de la pesseta, sota el guiatge de Marcela Sabaté, que la prolonga fins al final de la Gran Guerra. La llarga etapa de confusió i de crisi que es va iniciar llavors, i que va desembocar en la Guerra Civil, és recreada per Pablo Martín Aceña. Juan Velarde relata les dues pessetes i les dues Espanyes sortides de la contesa fratricida. José María Serrano Sanz narra la llarga crisi de la postguerra, quan la pesseta i l'economia espanyola van quedar aïllades de l'exterior. El Pla d'Estabilització del 1959 i la integració de la moneda espanyola en el sistema monetari internacional són descrits per José Aixalá. José María Serrano reprèn la història en la crisi dels setanta, que va acabar amb una llarga etapa d'expansió i va coincidir amb la transició política i la descomposició del sistema monetari internacional. La integració en el Sistema Monetari Europeu i el període posterior els descriu María Dolores Gadea. Els dos últims capítols apunten els pronòstics: sobre el funcionament de l'economia espanyola sense l'instrument del tipus de canvi, per Antonio Martínez Serrano i Vicente Pallardó, i sobre el futur de l'euro, per Eugenio Domingo Solans.

  • L'ampliació de la Unió Europea a l'Est d'Europa - Informe del Commissariat Général du Plan a l'Assemblea francesa

    NÚMERO 20

    L'ampliació cap a l'Est tindrà profundes conseqüències per a la Unió Europea. Els països candidats presenten una sèrie de particularitats que no s'han donat en anteriors ampliacions. Són països que encara estan realitzant un trànsit d'un sistema econòmic de tipus planificat a una economia de mercat. Per tant, estan vivint un procés de transformació interna, en els àmbits polític, econòmic i social, molt difícil i de gran profunditat. Un segon element que cal tenir en compte és que el seu nivell de prosperitat econòmica és netament inferior al dels països de la UE. Conseqüentment, requeriran un suport important del pressupost comunitari per emprendre les reformes estructurals pendents. En aquest sentit, cal destacar que certs països candidats poden alterar l'equilibri dels actuals mecanismes de cohesió econòmica i social i de la política agrícola comuna de la UE, tot això en presència d'un marc pressupostari amb molt poques possibilitats d'expansió. Finalment, la plena integració dels països candidats a la UE i en el procés de globalització comportarà canvis importants en les destinacions tradicionals dels fluxos d'inversió i comercials, un element força transcendental quan es considera que aquests països disposen d'un capital humà i d'un nivell de costos de producció netament competitiu en certs segments molt rellevants per a l'economia espanyola.

    Aquesta monografia recull l'estudi encarregat per la Delegació per a la Unió Europea de l'Assemblea Nacional francesa la finalitat del qual és fer un primer inventari dels principals impactes de l'ampliació dins un enfocament molt ampli, no limitat a l'àmbit nacional. Per enriquir el valor que aporta al lector i actualitzar les novetats que s'han produït en el procés d'ampliació des de la publicació de l'estudi en la versió original francesa, s'inclou un capítol d'actualització que recull el nou marc pressupostari de la UE per al període 2000-2006 i l'evolució del procés d'ampliació fins a l'actualitat.

  • La reforma de les pensions davant de la revisió del Pacte de Toledo

    NÚMERO 19

    Quan es compleix el període de vigència del Pacte de Toledo i se'n prepara la revisió, el Servei d'Estudis de "la Caixa" ha encarregat a José A. Herce i Javier Alonso Meseguer, de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (FEDEA), una revisió del panorama del sistema de pensions espanyol. Es tracta de la quarta monografia que la Col·lecció Estudis Econòmics dedica a debatre un assumpte que afecta la gran majoria de ciutadans. La primera es remunta a l'any 1995, quan es va firmar el Pacte de Toledo, i s'hi plantejava un escenari de futur que posava de manifest les carències financeres del sistema, s'hi proposaven les reformes necessàries i s'hi analitzava la posició de l'opinió pública davant de les pensions. El 1996 i el 1997 vam publicar dos treballs més; un dedicat a analitzar la viabilitat d'un sistema de capitalització com a alternativa al sistema públic, i un altre en el qual es recollien els resultats d'una enquesta sobre l'estat de l'opinió pública davant del sistema de pensions, que, a més, era comparable amb la de l'any 1995.

    Dues són les raons que justifiquen la publicació d'un altre volum sobre el tema de les pensions. En primer lloc, l'oportunitat de fer un primer balanç de les reformes aplicades arran del consens del Pacte de Toledo. Segons els autors, aquest balanç no és positiu: les pensions no s'han quedat al marge de les querelles partidistes, s'han dut a terme modificacions totalment alienes a la lògica del sistema contributiu i les reformes introduïdes no han tingut entitat suficient com per produir uns efectes econòmics a llarg termini. En segon lloc, l'espectacular creixement de l'ocupació de la segona meitat de la dècada dels noranta no s'havia previst a les anàlisis que van proliferar a Espanya al voltant del 1995. El resultat ha estat que les projeccions han fallat a curt i mitjà termini, i això obliga a preguntar-se si les perspectives del sistema de pensions són ara més bones. La resposta dels autors és inequívoca: el problema del llarg termini continua vigent, si és que no s'ha agreujat. En un sistema de pensions de repartiment, una major ocupació avui implica unes pensions més grans demà, sense contrapartida financera. El treball refà l'escenari macroeconòmic i demogràfic elaborat el 1995 i introdueix el factor de la mà d'obra immigrant.

    L'informe, en la mateixa línia dels anteriors, defensa un canvi radical dels plantejaments sobre la reforma del sistema de pensions, i advoca per un sistema mixt que inclogui pensions públiques de repartiment i pensions privades de capitalització. Més enllà d'alguns prejudicis, es tracta de prendre les millors decisions per garantir que els quinze milions de ciutadans que avui estan cotitzant tinguin la pensió futura assegurada.

  • L'economia de l'art

    NÚMERO 18

    El professor de la Universitat de Zuric, Bruno Frey, en aplicar l'anàlisi econòmica a l'art ha escrit una obra sorprenent i interessant. ¿Què hi té a dir la ciència econòmica sobre la creació de bellesa?

    El treball del professor Frey il·lumina aspectes insospitats de les activitats culturals i amplia l'anàlisi econòmica més enllà de l'estudi de la mera producció de riquesa. L'economia de l'art no es limita als aspectes financers de la pintura, de la música o de l'escena. Tampoc es basa en el supòsit que els protagonistes i els professionals del món de l'art només s'ocupen dels seus ingressos personals o del benefici empresarial. El mètode de l'economia de l'art consisteix a analitzar totes les dimensions de l'entorn artístic amb l'ajuda del model de l'«elecció racional en un marc institucional», un model que pretén entendre el comportament humà atenent els incentius que es presenten als individus i a les institucions en les quals treballen. Amb l'ajuda d'aquest model, que també podríem anomenar de la «lògica de la situació», Frey pretén contestar preguntes com les següents: ¿Per què el Museu del Prado només ensenya el 15% dels seus tresors en l'edifici de Villanueva? ¿Com és que proliferen els festivals de música i de teatre i les exposicions commemoratives de grans pintors si els teatres d'òpera, les sales de concert i els museus de pintura passen tantes penúries econòmiques? ¿Es guanyen més diners en el mercat de l'art que en el de la borsa? ¿Què és el que ens reté de substituir el Coliseu de Roma per un centre comercial o la Torre Eiffel per un gratacels d'oficines?

    Als que viuen en el món de l'art –pintors, cantants, actors, directors de museu, responsables de teatres d'òpera, gerents de festivals, marxants i propietaris de galeries, col·leccionistes privats o administradors de les polítiques culturals públiques– els interessarà sobretot l'anàlisi de les raons que justifiquen el finançament públic de les arts. Per al professor Frey hi ha certs aspectes del benestar proporcionats per les obres d'art i les representacions artístiques que el mercat no reflecteix del tot. Aquests errors del mercat estan classificats, segons ell, en cinc encapçalaments: «valor d'existència», «de prestigi», «d'opció», «d'educació» i «de llegat». Tot i admetent aquestes carències, Frey no deixa d'assenyalar les fallades de l'Estat quan aquest intenta suplir allò que els preus no recullen. Les conclusions matisades en aquesta qüestió del suport públic a les arts no deixaran de sorprendre i d'interessar aquells que defensen la superioritat i la primacia del mecenatge públic en el camp estètic.

Pàgines