Conjuntura


  • L’economia espanyola desaccelera més suaument que la zona de l’euro

    El PIB de l’economia espanyola va créixer el 0,5% intertrimestral en el 2T (el 2,3% interanual). El ritme d’avanç del segon trimestre va ser 1 dècima inferior al del 1T, però netament superior al de les principals economies europees. En el detall per components, va sorprendre la contribució positiva del sector exterior (en especial, en el context de deteriorament de l’entorn internacional en els últims trimestres), mentre que el consum privat va mantenir una trajectòria de desacceleració suau (el 0,3% intertrimestral, l’1,7% interanual) i coherent amb un escenari en què els consumidors moderen el ritme de despesa després de materialitzar, al llarg dels últims anys, decisions ajornades durant la crisi (esvaïment de l’efecte del consum embassat). Per la seva banda, la inversió va recular el 0,2% intertrimestral i el seu creixement interanual es va desaccelerar de forma notable (l’1,2%, després del 4,7% del 1T). Aquesta feblesa va ser deguda, sobretot, a la caiguda de la inversió en béns d’equipament (el –2,6% intertrimestral, el –1,5% interanual), atès que la inversió en construcció d’habitatge residencial va repuntar l’1,3% intertrimestral. Tot i que una part del descens pot reflectir una moderació natural després del fort creixement del 1T (el 7,2% interanual), les dades d’inversió estan molt relacionades amb la feblesa que continua exhibint la indústria i generen una mica d’incertesa sobre unes perspectives de la demanda agregada que, en general, continuen sent positives.

    La demanda externa va sorprendre en positiu en el 2T. Després d’una aportació modesta (i, fins i tot, negativa) en els trimestres anteriors, en el 2T, la demanda externa va contribuir amb +0,7 p. p. al creixement interanual del PIB. La seva millora no solament es va basar en la feblesa de les importacions, que van avançar l’1,0% intertrimestral, sinó també en la recuperació de les exportacions, que van progressar l’1,8%. A més a més, la dada va ser especialment positiva, atesos el context actual d’elevades tensions comercials a nivell global i la moderació del creixement de la zona de l’euro. De cara als propers trimestres, però, preveiem que el deteriorament de l’entorn internacional continuarà pesant sobre el sector exterior i que la demanda externa realitzarà contribucions més contingudes al creixement.

    Els indicadors d’activitat assenyalen una desacceleració suau. Al juliol, l’índex PMI de serveis es va situar en els 52,9 punts, inscrit en una tendència de desacceleració suau (7 dècimes menys que al juny i 11 menys que al desembre del 2018), però còmodament en zona expansiva (per damunt dels 50 punts). Aquesta resiliència dels serveis, sumada a uns bons indicadors del consum privat (vendes minoristes, +3,2% interanual al juliol), mostra un fons de resistència davant l’alentiment del sector manufacturer, que es produeix a nivell global i que també s’observa en els indicadors espanyols. En concret, el PMI de manufactures presenta un alentiment més intens que el dels serveis i, al juny i al juliol, es va situar en zona clarament contractiva (47,9 i 48,2 punts, respectivament). Per la seva banda, la producció industrial va avançar l’1,8% interanual al juny (l’1,4% al maig) i, sense sortir de la situació de feblesa, matisa l’alentiment de la indústria. Considerant el conjunt d’indicadors d’activitat disponibles fins avui, el creixement del PIB en el 3T s’hauria de situar en nivells similars als del 2T (el 0,5% intertrimestral). No obstant això, el reajustament de les perspectives per a les economies europea i mundial en aquest mateix Informe Mensual ens fa rebaixar les previsions de creixement del PIB espanyol entre 0,1 p.

  • Europa, principal víctima del shock d’incertesa

    El shock d’incertesa no remet. En els mesos d’estiu, lluny de donar un respir, els principals focus d’incertesa dels últims temps s’han mantingut actius: les tensions comercials entre els EUA i la Xina han empitjorat, les complexitats polítiques de la UE (Itàlia, el brexit) no s’han esvaït i la situació geopolítica global ha estat motiu d’alarma (cal esmentar les complicades tessitures de Hong Kong i de l’Iran, entre d’altres). Si a aquestes dinàmiques s’afegeixen la volatilitat dels mercats financers i uns indicadors que, en termes generals, han confirmat que el ritme d’activitat és una mica pitjor que el d’uns mesos enrere, el resultat és la multiplicació dels dubtes sobre el futur del creixement mundial. De fet, el risc que aquest creixement pugui ser menor s’ha intensificat.

    Escalada de les tensions comercials entre els EUA i la Xina. Entre els fronts oberts esmentats més amunt, el de més transcendència econòmica, per les seves implicacions globals, és l’augment de les escaramusses comercials entre les dues principals economies mundials, que mantenen el seu particular estira i arronsa. Així, l’1 d’agost, els EUA anunciaven per sorpresa, quan semblava que s’havia trobat un punt negociador més constructiu amb la Xina, que aplicarien un aranzel del 10% sobre 300.000 milions de dòlars d’importacions xineses (que entraria en vigor parcialment al setembre i totalment al desembre). Poc després, la Xina va respondre amb l’aplicació de diferents aranzels, del 5% al 10% en funció del producte, sobre 75.000 milions de dòlars d’importacions nord-americanes. A més a més, el gegant xinès va permetre que el renminbi es devalués fins a la zona dels 7 iuans per dòlar. El 23 d’agost, el Govern nord-americà va anunciar un augment de 5 p. p. (del 25% al 30%) dels aranzels ja vigents sobre uns altres 250.000 milions de dòlars d’importacions xineses, de manera que gairebé la totalitat de les compres nord-americanes a la Xina estaria gravada per aranzels que no existien fa un any i mig. En definitiva, malgrat que es continua esperant que les dues parts assoleixin un acord de mínims probablement el 2020, el peatge de la incertesa ja es paga ara, i aquest hipotètic acord difícilment permetrà recuperar del tot la confiança erosionada.

    Es comença a assumir un creixement futur més baix. En aquesta tessitura, la majoria dels analistes i de les institucions han començat a revisar a la baixa les previsions de creixement per al 2019 i per als propers anys. Per esmentar un exemple significatiu, al juliol, l’FMI va tornar a reduir les previsions de creixement mundial i va reiterar els importants riscos que envolten l’economia global. Així, després d’un avanç del 3,6% el 2018, segons el Fons, l’economia mundial previsiblement creixerà el 3,2% el 2019 i el 3,5% el 2020, 1 dècima per sota, en els dos anys, de les xifres considerades en les previsions de l’abril. La revisió era el resultat d’un creixement de les economies emergents inferior al pronosticat tres mesos enrere, a causa de la intensificació de les tensions comercials, així com de la incertesa relacionada amb el brexit i amb els riscos tecnològics (ateses les diferents mesures que els EUA podrien adoptar en relació amb les companyies xineses i les múltiples investigacions sobre les possibles pràctiques anticompetitives d’alguns dels grans gegants tecnològics nord-americans). Després de la intensificació de la incertesa a l’agost, aquestes xifres ens semblen, fins i tot, una mica optimistes. En conseqüència, a CaixaBank Research preveiem que el creixement serà

  • Economia global: la incertesa no dona treva

    El shock d’incertesa no remet. En els mesos d’estiu, lluny de donar un respir, els principals focus d’incertesa dels últims temps s’han mantingut actius: les tensions comercials entre els EUA i la Xina han empitjorat, les complexitats polítiques de la UE (Itàlia, el brexit) no s’han esvaït i la situació geopolítica global ha estat motiu d’alarma (cal esmentar les complicades tessitures de Hong Kong i de l’Iran, entre d’altres). Si a aquestes dinàmiques s’afegeixen la volatilitat dels mercats financers i uns indicadors que, en termes generals, han confirmat que el ritme d’activitat és una mica pitjor que el d’uns mesos enrere, el resultat és la multiplicació dels dubtes sobre el futur del creixement mundial. De fet, el risc que aquest creixement pugui ser menor s’ha intensificat.

    Escalada de les tensions comercials entre els EUA i la Xina. Entre els fronts oberts esmentats més amunt, el de més transcendència econòmica, per les seves implicacions globals, és l’augment de les escaramusses comercials entre les dues principals economies mundials, que mantenen el seu particular estira i arronsa. Així, l’1 d’agost, els EUA anunciaven per sorpresa, quan semblava que s’havia trobat un punt negociador més constructiu amb la Xina, que aplicarien un aranzel del 10% sobre 300.000 milions de dòlars d’importacions xineses (que entraria en vigor parcialment al setembre i totalment al desembre). Poc després, la Xina va respondre amb l’aplicació de diferents aranzels, del 5% al 10% en funció del producte, sobre 75.000 milions de dòlars d’importacions nord-americanes. A més a més, el gegant xinès va permetre que el renminbi es devalués fins a la zona dels 7 iuans per dòlar. El 23 d’agost, el Govern nord-americà va anunciar un augment de 5 p. p. (del 25% al 30%) dels aranzels ja vigents sobre uns altres 250.000 milions de dòlars d’importacions xineses, de manera que gairebé la totalitat de les compres nord-americanes a la Xina estaria gravada per aranzels que no existien fa un any i mig. En definitiva, malgrat que es continua esperant que les dues parts assoleixin un acord de mínims probablement el 2020, el peatge de la incertesa ja es paga ara, i aquest hipotètic acord difícilment permetrà recuperar del tot la confiança erosionada.

    Es comença a assumir un creixement futur més baix. En aquesta tessitura, la majoria dels analistes i de les institucions han començat a revisar a la baixa les previsions de creixement per al 2019 i per als propers anys. Per esmentar un exemple significatiu, al juliol, l’FMI va tornar a reduir les previsions de creixement mundial i va reiterar els importants riscos que envolten l’economia global. Així, després d’un avanç del 3,6% el 2018, segons el Fons, l’economia mundial previsiblement creixerà el 3,2% el 2019 i el 3,5% el 2020, 1 dècima per sota, en els dos anys, de les xifres considerades en les previsions de l’abril. La revisió era el resultat d’un creixement de les economies emergents inferior al pronosticat tres mesos enrere, a causa de la intensificació de les tensions comercials, així com de la incertesa relacionada amb el brexit i amb els riscos tecnològics (ateses les diferents mesures que els EUA podrien adoptar en relació amb les companyies xineses i les múltiples investigacions sobre les possibles pràctiques anticompetitives d’alguns dels grans gegants tecnològics nord-americans). Després de la intensificació de la incertesa a l’agost, aquestes xifres ens semblen, fins i tot, una mica optimistes. En conseqüència, a CaixaBank Research preveiem que el creixement serà

  • El temor a una recessió enterboleix l’estiu

    El pessimisme dels mercats agita la calma estival. Lluny d’un estiu tranquil, la intensificació de les tensions comercials i geopolítiques que es descriuen en les pàgines següents d’aquest informe va desembocar, als mercats financers, en preocupació sobre les perspectives econòmiques globals i va donar lloc a un augment de l’aversió al risc. L’episodi es va saldar amb reculades de les borses, amb un augment de les primes de risc sobre el deute corporatiu de pitjor qualitat i amb una fugida cap a actius considerats més segurs, que va enfonsar encara més els principals tipus d’interès sobirans i va provocar sortides de capital de les economies emergents (les més quantioses des del novembre del 2016, segons les dades de l’Institute of International Finance). A més a més, l’intercanvi d’amenaces aranzelàries entre els EUA i la Xina es va intensificar amb la depreciació del renminbi, que va creuar la barrera dels 7 iuans per dòlar per primera vegada des del 2008. En aquest context d’inquietud, les mirades dels inversors es van dirigir cap a la Fed i el BCE, amb l’expectativa implícita que adoptaran una política monetària àmpliament acomodatícia en els propers trimestres. Les dues institucions tornen a escena al setembre, quan hauran de balancejar el desassossec de les cotitzacions financeres i la intensificació de la incertesa amb uns indicadors econòmics que, malgrat que s’han desaccelerat, no sembla que dibuixin un escenari tan negatiu com el que va agitar els mercats a l’estiu.

    Les borses pateixen correccions, però es recuperen. L’escalada de les tensions comercials entre els EUA i la Xina va sacsejar les borses internacionals, i, en la primera setmana d’agost, els principals índexs van arribar a acumular pèrdues superiors al 5% i van registrar les pitjors sessions de l’any. Aquesta sacsejada inicial va donar pas a un to erràtic, en unes últimes setmanes d’agost en què es van combinar sessions de recuperació (basades en algunes declaracions conciliadores) amb altres de noves reculades. Això, sumat al comportament més afable registrat al juliol, va permetre que els parquets borsaris moderessin les pèrdues en el conjunt de juliol i d’agost, tant als EUA (S&P 500, –0,5%) com a Europa (Eurostoxx 50, –1,4%; DAX, –3,7%; CAC, –1,1%; MIB, +0,4%; Ibex, –4,2%, i PSI, –4,9%). No obstant això, a les dues regions, les cotitzacions dels sectors «cíclics» (és a dir, els més sensibles al cicle econòmic) van tenir un funcionament clarament inferior al dels «defensius» (el creixement dels beneficis dels quals és poc sensible al cicle), reflex dels dubtes sobre el creixement que generen les tensions comercials. Les economies emergents, per la seva banda, van acabar amb reculades més intenses (el –5,9% i el –8,5% en els índexs MSCI per a l’Àsia emergent i per a l’Amèrica Llatina, respectivament).

    Els temors recessius es concentren en la renda fixa. Mentre que, malgrat les correccions de l’estiu, les cotitzacions borsàries continuen en cotes relativament elevades (especialment als EUA), els tipus d’interès sobirans reflecteixen un panorama més fosc. Si en l’anterior Informe Mensual ja comentàvem que els tipus dels EUA i d’Alemanya havien baixat fins a mínims, al llarg de l’estiu, s’han continuat enfonsant (–51 p. b. i –37 p. b., respectivament) davant el temor a un deteriorament intens de l’economia i l’expectativa d’una resposta de política monetària acomodatícia. És més, als EUA, la corba de tipus va accentuar la seva inversió, amb un tipus sobirà a 10 anys uns 50 p. b. i 5 p. b. per sota dels tipus a

Pàgines