Compartir: 
(Re)integració financera a la zona de l'euro(Re)integració financera a la zona de l'euro

Un dels principals èxits de l'euro, la integració financera, s'ha trencat. Amb l'esclat de la crisi del deute sobirà, les condicions d'accés al crèdit han tornat a dependre, en gran part, de la procedència geogràfica dels agents econòmics. És a dir, la dispersió de les condicions creditícies entre països ha augmentat i els mercats monetaris i de deute europeus s'han renacionalitzat. Analitzar les raons de fons que han provocat aquesta fragmentació financera és clau per entendre'n les implicacions i les possibles solucions a llarg termini.

Les condicions creditícies dels préstecs bancaris inferiors a un milió d'euros, els més utilitzats per les pimes, són les que mostren una major dispersió. Entre el gener del 2010 i el gener del 2012, el tipus d'interès dels nous préstecs a pimes als països perifèrics va augmentar en 1,7 punts percentuals, mentre que, als països del centre, l'increment va ser, només, de 0,3 punts. És cert que, en part, aquesta dispersió en els tipus d'interès reflecteix el risc de crèdit de prestar a empreses localitzades en països que pateixen una recessió més severa. Però també és deguda al major cost de finançament que suporten els bancs a la perifèria, a causa de la crisi del deute sobirà. Des de l'inici del 2010, quan es va intensificar la crisi grega, les yields del deute sobirà es van incrementar, primer a Grècia i després a la resta de països perifèrics, pel temor a una ruptura de l'euro. Les conseqüències per al sector bancari van ser immediates: cada vegada era més difícil obtenir finançament als mercats i, en cas d'aconseguir-lo, el seu cost era notablement superior. Només el recurs al BCE va solucionar les necessitats de liquiditat més urgents. Això va acabar afectant l'activitat bancària i empresarial i va deteriorar encara més una activitat econòmica que ja es trobava molt deprimida.

Cal iniciar el camí cap a la reintegració financera el més aviat possible, però no és senzill. Primer, és necessari restaurar les fonts de finançament bancari als països perifèrics. En aquest sentit, els avanços per crear la unió bancària són decisius. Ara com ara, l'anunci, per part del BCE a l'agost del 2012 del programa OMT, ha allunyat el risc de ruptura de l'euro. En conseqüència, les tensions als mercats financers s'han reduït de forma considerable: s'han reobert els mercats de deute bancari als països perifèrics, els bancs han reduït la dependència del finançament del BCE i les yields del deute públic han baixat notablement. Aquestes millores es transmeten, a poc a poc, a les condicions de finançament de les pimes: entre l'agost del 2012 i el març del 2013, el tipus d'interès dels préstecs bancaris inferiors a un milió d'euros s'ha reduït en 0,2 punts, tant a la perifèria com al centre.

Malgrat aquestes millores, l'accés al finançament continua sent un problema per al teixit productiu de la perifèria. Concretament, el 22% de les pimes en països perifèrics consideren que l'accés al finançament és el seu principal problema, enfront de l'11% al centre. Recuperar la confiança en el projecte europeu dependrà dels avanços que es produeixin en matèria institucional, i tot fa pensar que aquest procés serà lent. Mentre això no s'assoleixi, l'accés del sector bancari de la perifèria a fonts de finançament estables i a un preu raonable no es normalitzarà del tot. Mesures que ajudin a fer aquest procés de transició més suportable són, per tant, imprescindibles (vegeu Focus «S'endinsarà el BCE en aigües desconegudes?» per a una anàlisi de les diferents mesures que podria adoptar el BCE).

Compartir: