Compartir: 
L'Amèrica Llatina podria resistir un xoc negatiu en les primeres matèries?L'Amèrica Llatina podria resistir un xoc negatiu en les primeres matèries?

L'Amèrica Llatina ha estat, en conjunt, beneficiària del notable auge que han experimentat els preus de les primeres matèries en els últims anys. La regió és una proveïdora important d'un bon nombre dels productes agropecuaris, miners i del sector energètic que integren la cistella internacional de commodities, el valor nominal de la qual gairebé es va doblar entre el 2003 i el 2013. La revaloració en termes reals (descomptant la inflació) va arribar al 50% i va contribuir, per tant, a millorar la relació real d'intercanvi d'aquests països. La perspectiva d'una moderació de les cotitzacions (vegeu l'article «L'evolució de les primeres matèries: una perspectiva a llarg termini», en aquest mateix Dossier) convida a preguntar-se quina serà la capacitat de resistència de les principals economies de la regió davant aquest nou escenari, així com les respostes que podria donar la política econòmica.

Un bon punt de partida per analitzar la qüestió consisteix a ra­­diografiar la dependència de les primeres matèries als països més destacats. Un informe recent de l'IIF combina visió panoràmica i detalls per extreure algunes conclusions reveladores.1 La primera és que Mèxic sembla poc vulnerable: mentre que, a la majoria de països llatinoamericans, les exportacions de primeres matèries representen entre el 97% i el 66% del total, les vendes internacionals a Mèxic re­­presenten, només, el 26%.

Però la resta de països analitzats –Argentina, Brasil, Colòmbia, Equador, Uruguai, Veneçuela i Xile– sí mostren una elevada dependència de les exportacions de primeres matèries. A més a més, és possible afinar l'anàlisi de vulnerabilitats si considerem que la concentració exportadora en uns pocs productes és un factor de risc afegit. La tònica general que s'observa és que, per desgràcia, un nombre reduït de categories de productes concentra el gros de les exportacions a nivell nacional. Amb l'excepció del Brasil, que es beneficia d'una cartera de productes relativament diversificada, entre el 60% i el 70% de les exportacions de cada país se centren en una única tipologia de primeres matèries: Argentina i Uruguai s'especialitzen en les agrícoles; Veneçuela, Colòmbia i Equador, en petroli i en altres productes energètics, i Xile i Perú, en mineria (vegeu el gràfic).

Amb aquesta situació de partida, el pas següent és concretar quin seria l'impacte sobre el creixement econòmic d'eventuals canvis en els preus de les primeres matèries, un exercici que, precisament, ha dut a terme un estudi, també recent, de l'FMI.2 El Fons analitza, a tres escenaris diferents, la relació entre els preus de les primeres matèries i el creixement econòmic a Xile, Perú, Equador, Uruguai, Brasil, Colòmbia i Bolívia. El primer escenari és el de «preus estables», en què les cotitzacions es mantindrien sense canvis en relació amb els nivells del 2013. El segon, que l'FMI considera un escenari de descens moderat, es basa en els preus als mercats de futurs a la data de l'estudi (febrer del 2014). Finalment, el tercer, partint d'un escenari advers, suposa que els preus de les primeres matèries cauen el 10% en relació amb els nivells de l'escenari «futurs». La conclusió general que s'obté de l'anàlisi és que, fins i tot en l'escenari més benigne (el de «preus estables»), el creixement previst per al període 2014-2019 seria inferior al registrat en la dècada 2003-2013. En concret, seria 1,2 punts percentuals inferior en l'escenari de «preus estables», 2 punts menor en l'escenari «futurs» i 2,5 punts menor en l'escenari advers, com es recull al gràfic.

Amb el propòsit de concretar la sensibilitat dels diferents països a l'evolució de les primeres matèries, l'FMI proporciona informació explícitament individualitzada del creixement previst a l'escenari de «preus estables». Doncs bé, fins i tot en aquest supòsit, tots els països estudiats experimentarien una desacceleració del creixement el 2014-2019 en relació amb la mitjana de la dècada 2003-2013. En concret, l'ordre de països, de més a menys afectats, és: Perú, Equador, Bolívia, Uruguai, Brasil, Colòmbia i Xile.

Considerats en conjunt, els resultats de l'FMI mostren que Sud-amèrica pateix un grau de sensibilitat relativament elevat als xocs dels preus de les primeres matèries i que, si es donés l'escenari més advers, veuria reduït el creixement a menys de la meitat del registrat en la dècada 2003-2013. No obstant això, el mateix Fons reconeix que el seu model d'estimació pot estar magnificant una mica l'impacte negatiu, ja que no recull les millores que s'han anat introduint en els últims anys en el marc de la política econòmica a molts països de la regió.

Justament, aquesta qüestió ha estat abordada per un tercer estudi, en aquest cas del BIS.3 Tradicionalment, la capacitat d'implementar polítiques contracícliques als països emergents ha estat menor que als països desenvolupats amb un marc de política econòmica més sòlid. El més habitual a moltes de les economies llatinoamericanes, i també als emergents d'altres regions, era que la política mostrés una elevada prociclicitat, que intensificava perfils de creixement molt volàtils. El patró clàssic era el d'una política fiscal que aconseguia guanyar marge de maniobra durant els períodes expansius i una política monetària sovint subordinada a la primera. Aquesta situació ha anat canviant a mesura que moltes economies emergents, entre elles les llatinoamericanes, s'han dotat d'un marc fiscal molt més estricte i han blindat els bancs centrals amb l'objectiu de controlar la inflació.

El BIS constata que, des del 2000, nombroses economies emergents han estat capaces d'adoptar amb èxit polítiques contracícliques. De fet, en alguns casos, han arribat a aconseguir la intensitat pròpia de les economies avançades. Les estimacions del BIS recullen dades del 2000 al 2011 de Brasil, Mèxic, Colòmbia, Perú i Xile. Una primera conclusió és que el grau de contraciclicitat de la política monetària als tres primers és similar al que mostren molts dels països que integren la zona de l'euro. El cas de Xile és singular: la política fiscal, que compensa els vaivens del cicle en un grau que, de fet, és superior al que s'observa a la majoria de països de la zona de l'euro, és la que té el paper més actiu. Aquest és el resultat positiu d'anar construint el que, probablement, sigui el marc de política econòmica de l'Amèrica Llatina que millor garanteix l'estabilitat macroeconòmica.

En definitiva, i recuperant la qüestió de l'inici, l'Amèrica Llatina podria resistir un xoc negatiu en les primeres matèries? La resposta és que, en termes generals, l'impacte d'una caiguda forta de les cotitzacions s'apreciaria també en termes de creixement. Afortunadament, aquesta situació hipotètica es donaria en un moment en què molts d'aquests països es beneficien de marcs de política econòmica significativament més sòlids que en dècades anteriors. Fins i tot si, com és probable, no s'acaba materialitzant una caiguda intensa de les primeres matèries, és clar que disposar d'un marge elevat d'actuació contracíclica serà clau en el futur.

Àlex Ruiz

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica,
"la Caixa"

1. Institute of International Finance, «Latin America: We're Not In Kansas Anymore».

2. Fons Monetari Internacional, «Regional economic outlook. Western Hemisphere».

3. Takáts, E. «Countercyclical policies in emerging markets», BIS Quarterly Review, juny.

Compartir: