Compartir: 
Com es pot millorar l'eficàcia dels serveis públics d'ocupació?

Aparellar un lloc de treball específic amb qui té les habilitats idònies per dur-lo a terme requereix temps i esforç tant per a les empreses amb vacants com per a les persones que busquen feina. L'objectiu dels serveis públics d'ocupació (SPO) és facilitar la tasca i reduir els costos de recerca mitjançant el disseny, la implementació i el seguiment de les polítiques d'ocupació, tant actives com passives. En aquest article del Dossier, analitzem amb més detall quines són les seves funcions en la intermediació laboral i com poden ser instrumentalitzats perquè siguin més eficaços.

La recerca d'un lloc idoni per a les habilitats de cadascú és, a vegades, una tasca difícil per a l'aturat si no disposa de prou recursos per a la recerca de feina, tant en termes monetaris com de contactes o de coneixements sobre el mercat laboral. L'ajuda que proporcionen els SPO pot permetre aparellaments més productius i amb salaris més alts, la qual cosa hauria d'incrementar l'eficiència del mercat de treball. Segons la situació, la tasca d'intermediació es pot oferir de manera directa, a través de les oficines públiques d'ocupació, i de manera indirecta, a través d'intermediaris privats. Les oficines públiques d'ocupació disposen de majors economies d'escala si centralitzen la informació disponible sobre tots els aturats i sobre les vacants existents. No obstant això, és important dissenyar un sistema d'incentius que asseguri que els agents públics duran a terme l'esforç adequat i dotar-los de prou mitjans perquè puguin exercir les seves funcions de manera eficaç.

L'externalització de la intermediació a agències de col·locació privades pot ser beneficiosa, ja que alliberen recursos dels SPO i augmenten la competència entre els intermediaris, la qual cosa repercuteix en una major eficiència operativa del mercat. Requereix, però, unes condicions específiques, a causa dels elevats costos de transacció (per les economies d'escala) i d'agència. Els incentius dels agents privats poden no ser els més òptims des d'un punt de vista social si, per exemple, es discrimina als aturats en funció de la seva ocupabilitat o si s'assigna una feina a un aturat primant la celeritat en lloc del millor aparellament amb l'empresa a mitjà termini. Un cas paradigmàtic d'aquest model és el d'Austràlia, on els serveis d'intermediació estan externalitzats des de fa unes quantes dècades, però s'han anat reformant perquè els contractes especifiquin clarament uns objectius mesurables de manera precisa i tinguin uns costos variables en funció de la dificultat de la tasca de col·locació.1 La importància d'aquesta tasca d'intermediació per part de les agències públiques i privades no és la mateixa a tots els països (vegeu el gràfic). La intermediació privada té poca importància al nord d'Europa en comparació amb la pública, mentre que, al sud, les dues tenen un pes similar. Sorprèn la diferència en el percentatge d'aturats que van contactar amb les oficines públiques d'ocupació per trobar feina als països de la UE: de més del 80% a Suècia a menys del 30% a Itàlia o a Espanya. Això és degut al fet que tant els serveis com l'eficàcia difereixen en funció del país.

Les agències de col·locació poden activar l'oferta laboral, abans que res, ajudant directament els aturats en la recerca d'ocupació. Aquest paper d'acompanyament es pot materialitzar en mesures que van des de les assistències breus, com l'elaboració d'un CV o informar sobre els sectors en què hi ha més demanda de treball, fins a unes altres molt més intensives. Per exemple, els consellers poden elaborar, mitjançant entrevistes personals, un pla d'acció individual per trobar feina. No obstant això, la qualitat i la individualització d'aquest pla específic són clau: sense un acompanyament apropiat, l'ajuda no serà efectiva i els recursos es gastaran en va. Així mateix, les agències de col·locació poden monitorejar i verificar la recerca activa d'ocupació dels aturats, en particular dels que cobren subsidis, i sancionar-los si no la duen a terme (vegeu, per a més detalls, l'article «L'assegurança d'atur: es pot mantenir la xarxa de seguretat al mateix temps que s'incentiva la recerca de feina?», en aquest mateix Dossier). Incloure la recerca activa de feina com a condició necessària per cobrar el subsidi, utilitzada per la majoria de països desenvolupats (tot i que no sempre s'exigeix a tots els aturats), és una mesura efectiva per augmentar la probabilitat de tornar a treballar (OCDE, 2015).2 És important, en tot cas, que la verificació sigui efectiva, perquè no s'acabi convertint en un formalisme administratiu, i que s'eviti, també, que el seu disseny tingui costos excessius per a l'aturat que el condueixin a la inactivitat i no el retornin al mercat laboral (Petrongolo, 2009).3

Els SPO poden establir clarament quan i com intervenir al llarg del període d'atur, amb mesures diferents a curt, a mitjà i a llarg termini. Així, pot ser aconsellable que certes tipologies d'aturats busquin feina directament sense més intervenció; per exemple, si tenen habilitats demandades pel mercat laboral que facin preveure que trobaran feina de manera ràpida. En altres casos, però, pot ser més útil un acompanyament exhaustiu o, fins i tot, un retorn ràpid a la formació, si és molt poc probable que l'aturat pugui trobar una nova feina amb facilitat (per a més informació, vegeu l'article «Polítiques actives d'ocupació: són eficaços la formació i els subsidis a l'ocupació per a la reinserció professional de l'aturat?», del present Dossier), com podria ser el cas dels aturats de llarga durada o dels grups de difícil ocupació (per invalidesa, per origen immigrant, etc.). És a dir, és important identificar les necessitats específiques de cada individu per poder aprofitar de manera òptima els recursos limitats dels SPO. Per aquest motiu, el perfilat estadístic dels aturats (la classificació d'aturats en funció de la seva ocupabilitat, en probabilitat de sortir de l'atur o de trobar una feina adequada) pot ser una eina molt útil (Felgueroso, 2015).4 Diversos països de l'OCDE, com Austràlia, Alemanya o Dinamarca, utilitzen sistemes de perfilat estadístic al començament del període d'atur que classifiquen els individus en un nombre predeterminat de grups en funció de les seves necessitats específiques. Així, els SPO poden oferir serveis més ajustats a cada grup i optimitzar l'ús dels recursos. En aquest sentit, és important que el personal dels SPO disposi de la formació i dels mitjans adequats.

Les oficines públiques d'ocupació poden col·laborar, al mateix temps, a satisfer la demanda laboral de les empreses ajudant-les a cobrir les vacants. Les oficines poden contribuir a la selecció de personal: per exemple, elaborant una llista de candidats idonis disponibles sense cost addicional per a les empreses. Però, per a això, és necessari que gaudeixin de la confiança dels empresaris, els quals tenen sovint una percepció negativa dels candidats oferts. Les oficines públiques d'ocupació poden, fins i tot, arribar a prestar serveis específics de manera proactiva i establir una relació directa amb les companyies.

Un bon disseny de les polítiques d'ocupació dutes a terme pels SPO i de la seva implementació és imprescindible per millorar-ne l'eficàcia. Ha d'existir una bona coordinació entre les Administracions si les competències de gestió del subsidi d'atur i de les polítiques actives recauen en diferents organismes. A més a més, cal aprofitar totes les millores que permeten les noves tecnologies per modernitzar els serveis proveïts pels SPO. Per exemple, la creació recent a Espanya del Portal Únic d'Ocupació ha permès, finalment, que totes les ofertes de treball de les diferents Administracions regionals estiguin disponibles a tot el territori espanyol.

En últim lloc, no hi ha dubte que els SPO s'han d'assegurar que les polítiques d'activació que s'implementin tinguin els resultats desitjats. Per aquest motiu, és imprescindible avaluar-ne l'impacte, mitjançant programes pilot de les noves mesures o mitjançant altres anàlisis.5 Al capdavall, només uns SPO competents que facin ús dels recursos disponibles d'una manera òptima podran millorar de forma substancial el seu objectiu primordial, que és ajudar a trobar feina a qualsevol persona que n'estigui buscant.

Josep Mestres Domènech
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. OECD (2012), «Activating Jobseekers: How Australia Does It», OECD Publishing, París.

2. OECD (2015), OECD Employment Outlook 2015, «Activation Policies for more Inclusive Labour Markets» (capítol 3), OECD Publishing, París.

3. B. Petrongolo (2009), «The Long-term Effects of Job Search Requirements: Evidence from the UK JSA Reform», Journal of Public Economics, 93, 1.234-1.253.

4. F. Felgueroso (2015), «En el pleistoceno de las políticas de empleo», http://nadaesgratis.es/felgueroso/en-el-pleistoceno-de-las-politicas-de-....

5. Una iniciativa recent en aquest sentit és la proposta de l'Administració Obama, segons la qual es requereix evidència empírica abans d'implementar qualsevol

política social.

Compartir: