Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Focus
Cap a la culminació de la unió bancària

Completar la unió bancària és essencial per a una unió econòmica i monetària forta i pròspera. Sota aquesta premissa s'emmarca la nova proposta de la Comissió Europea per crear un sistema de garantia dels dipòsits bancaris comú per a tots els membres de la zona de l'euro (SGDE). Amb aquest memoràndum, s'inicia l'àrdua tasca d'aixecar el tercer i últim pilar necessari per culminar la unió bancària europea. En aquest Focus, s'analitzen els principals as­­pectes de la proposta de la Comissió.

L'objectiu d'aquest tercer pilar és garantir que tots els di­­pòsits de la unió bancària gaudeixen d'un mateix nivell de protecció amb independència de l'entitat en què estiguin dipositats i del país de procedència. Per bé que, en l'ac­­tua­­litat, existeix una certa homogeneïtzació de la co­­bertura dels sistemes de garantia de dipòsits (SGD) nacionals, fins a 100.000 euros, aquesta protecció queda supeditada a la fortalesa financera dels Estats, responsables, en última instància, de cobrir les possibles pèrdues. La ruptura d'a­­quest cercle viciós entre risc sobirà i risc bancari és el principal objectiu que persegueix l'SGDE, que, gràcies a la mutualització del risc entre els diferents països membres de la unió bancària, permetria una reducció de la vulnerabilitat dels SGD nacionals a xocs locals. Tot plegat contribuiria a enfortir l'estabilitat financera de la regió i a reduir-ne la fragmentació.

Si s'accepta la proposta de la Comissió Europea, l'SGDE s'in­­troduiria de forma gradual en tres fases. En la primera, prevista fins al 2020, s'establiria un règim de reassegurança dels SGD nacionals, segons el qual els sistemes na­­cionals podrien accedir al fons europeu quan haguessin esgotat els seus recursos, amb un límit del 20% dels fons europeus o de 10 vegades els recursos del fons nacional. Durant aquesta fase, també s'iniciaria el transvasament dels fons acumulats pels sistemes nacionals cap al fons europeu (vegeu el gràfic). En la segona fase, s'iniciaria una mutualització progressiva en règim de coassegurança, amb el qual s'aconseguiria un major grau de distribució del risc entre els sistemes nacionals. En aquesta fase, els dos fons es responsabilitzarien dels costos a partir del mo­­ment en què calgués reemborsar als dipositants, amb una participació progressivament major del sistema europeu, des del 20% el 2019 fins al 100% el 2024. Seria llavors quan s'arribaria a l'última fase, en què s'aconseguiria la mutualització completa i l'SGDE asseguraria plenament tots els di­­positants europeus.

Per bé que un aspecte rellevant de la proposta és la gradualitat de la implementació, uns altres, com l'àmbit d'ac­­tuació o el finançament, són també crucials perquè tots els països l'acceptin. Pel que fa a l'abast, la participació en l'SGDE seria de caràcter obligatori per a tots els membres de la unió econòmica i monetària, els bancs de la qual es­­tan subjectes al mecanisme únic de supervisió. També estaria obert a altres membres de la Unió Europea que volguessin adherir-se a la unió bancària. Quant al finançament, el fons estaria finançat mitjançant les contribucions ex ante dels bancs partícips i arribaria a cobrir fins al 0,8% dels dipòsits de la regió el 2024. Per tant, aquest fons estaria finançat de forma completament privada i amb fons limitats, ja que la zona de l'euro no disposa d'un tresor únic que ofereixi algun tipus de garantia implícita.

En principi, aquest nou sistema no hauria de comportar un cost addicional per als bancs, sinó, simplement, un trans­­vasament d'un fons a un altre. No obstant això, atesos els possibles canvis en el còmput de les contribucions, podria no ser així. En l'actualitat, les aportacions de les entitats als SGD nacionals es calculen a partir del volum de dipòsits assegurats i del perfil de risc de cada entitat en relació amb el de la resta de bancs del mateix país. Segons la proposta de la Comissió, en la primera fase, aquest càlcul es mantindria com en l'actualitat, però, a partir de la segona, la referència per comparar el perfil de risc seria el conjunt de bancs de la zona de l'euro. Per tant, els bancs d'un país amb un perfil de risc inferior a la mitjana de la zona de l'euro haurien d'aportar menys a l'SGDE. L'efecte d'aquest canvi metodològic només es podrà quantificar quan es donin a conèixer més detalls.

En definitiva, la proposta de la Comissió Europea és un pas en la direcció correcta, però encara queda marge per avançar en alguns aspectes, com l'harmonització dels SGD nacionals i la concreció de la metodologia del càlcul de les aportacions al fons en funció del perfil de risc. El procés de negociació serà llarg i polèmic, però aquest és un pas necessari per apropar-nos a una unió bancària plena.

Compartir: