Compartir: 

Des de l'any 1990, es realitza periòdicament una enquesta a nivell mundial sobre valors (la World Values Survey), que permet identificar diferències importants entre països i, fins i tot, entre regions. Una de les preguntes indaga sobre les cinc qualitats que els pares desitgen inculcar als seus fills. Les respostes a Espanya i a Alemanya són molt diferents: en un dels dos països, els pares voldrien que els seus fills fossin independents i imaginatius, mentre que, en l'altre, preferirien que fossin obedients i altruistes. S'atreveix el lector a endevinar quin és quin? I a pronosticar quins caràcters són més favorables per al creixement econòmic d'un país?

Un corrent important de recerca econòmica ha revelat una estreta relació entre la cultura i el tarannà econòmic d'un país. A nivell microeconòmic, per exemple, s'ha observat una correspondència entre diferències culturals i participació laboral femenina o inversió en educació. A nivell macroeconòmic, s'ha comprovat que determinats trets culturals ajuden a explicar les diferències en els nivells de renda entre diferents països o regions. Guido Tabellini, per exemple, estima que les diferències culturals entre la Llombardia i el sud d'Itàlia expliquen la meitat de la diferència en els nivells de vida.(1)

Economistes, sociòlegs i psicòlegs s'han centrat en quatre grans trets culturals que són rellevants per a l'economia: la confiança mútua, el respecte cap als altres, l'individualisme i la convicció que paga la pena esforçar-se (el que sovint anomenem cultura de l'esforç).

La confiança facilita l'intercanvi o el comerç entre desconeguts i l'elaboració de contractes en un context d'informació incompleta. Algú de naturalesa desconfiada serà més reticent a signar un contracte si no pot preveure totes les possibles contingències que es puguin presentar en el futur. De la mateixa manera, algú que tendeix a desconfiar serà més caut a l'hora de realitzar compres per internet. Les relacions econòmiques fluides requereixen una certa dosi de confiança. En argot econòmic, la falta de confiança i la por a ser enganyat incrementen els costos de transacció fora de l'àmbit més proper i familiar i redueixen els guanys potencials de la divisió del treball i del comerç.

El respecte cap als altres membres d'una comunitat, vinculat a la tolerància, també facilita l'intercanvi amb desconeguts i tendeix a disminuir la incidència de comportaments oportunistes. En aquest sentit, respecte i confiança són dos valors que es retroalimenten. A més a més, el respecte s'associa a l'apreciació del que és públic i compartit, la qual cosa facilita la provisió de béns públics i tendeix a disminuir la incidència del nepotisme i de la corrupció entre els administradors públics.

L'individualisme, entès com l'atreviment a prendre decisions per un mateix, s'associa a l'emprenedoria i a la innovació. Les cultures que, en canvi, emfatitzen l'obediència i desconfien de la capacitat de l'individu per prendre decisions tendeixen a reprimir la iniciativa individual. Una empresa i, per extensió, un país amb èxit fomenta la creativitat de l'individu, en millora la capacitat per prendre decisions autònomament i entén, com va dir Thomas J. Watson, president d'IBM durant més de 40 anys, que «el camí cap a l'èxit consisteix a duplicar la teva taxa d'error».

Finalment, la cultura de l'esforç està relacionada amb la convicció personal que un és amo del seu futur, que l'esforç personal és la clau per assolir objectius. En una cultura en què es valori l'esforç, les persones tendiran a invertir més, a treballar més i millor, a innovar i a emprendre. Si una persona creu, en canvi, que el que assoleixi serà més aviat fruit de la sort o de l'arbitrarietat, caurà en la passivitat.

Un corrent de recerca, complementari, més que alternatiu, de l'anterior, emfatitza la importància de les institucions, més que de la cultura, com a determinants de l'èxit o del fracàs econòmic. Nombrosos estudis han confirmat que les institucions que protegeixen la propietat privada, ofereixen seguretat jurídica, garanteixen l'estabilitat macroeconòmica, fomenten la competència i el comerç exterior, i faciliten la flexibilitat en l'assignació dels recursos són bones per al creixement econòmic. Quines són aquestes institucions? Destaquen un entorn regulador estable i favorable a la competència, un bon sistema judicial, un banc central independent, unes administracions públiques que mantinguin el dèficit sota control i un mercat laboral flexible.

Així, doncs, és una qüestió de cultura o d'institucions? L'evidència no és concloent, tot i que apunta a una major importància de les institucions. És probable que, en absència d'unes institucions sòlides, la cultura tingui una influència més rellevant sobre el creixement econòmic i funcioni com un entramat d'institucions informals, però, a mesura que es van desenvolupant, les institucions formals supleixen una part del paper que complia la cultura. A la pràctica, els països amb traços culturals que afavoreixen el creixement també acostumen a comptar amb bones institucions formals (vegeu les taules anteriors), la qual cosa dificulta la identificació dels efectes independents d'aquestes dues variables sobre el creixement.

En qualsevol cas, la cultura i les institucions interactuen a diversos nivells. La cultura influeix en el disseny i en el funcionament de les institucions (el sistema judicial italià és el mateix a tot el país, però un procés judicial es demora molt més al sud que al nord). De la mateixa manera, les institucions influeixen sobre la cultura o els valors de la societat. Per exemple, un banc central preocupat per mantenir una taxa d'inflació baixa i estable facilita la formació d'una cultura de l'estalvi. Aquesta cultura difícilment pot arrelar en un entorn amb una taxa d'inflació alta i volàtil.

Les institucions i la cultura tenen molta inèrcia. No hi ha dubte, però, que la cultura, en té molta més. Implantar un canvi cultural a curt termini és segurament impossible (o clarament indesitjable si pensem en intents com el de la Revolució Cultural a la Xina). En canvi, importar institucions que sabem que funcionen raonablement bé en molts altres països és plausible, potser adaptant el disseny a la nostra cultura. Tot i que seria il·lús esperar que funcionessin exactament igual de bé que en altres llocs, una millora de les institucions afavoriria, sens dubte, el potencial de creixement. Finalment, tornant a la pregunta de l'inici: intueix ara el lector qui és qui?

Enric Fernández

Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

(1) Guido Tabellini (2010), «Culture and Institutions: Economic Development in the Regions of Europe», Journal of the European Economic Association, MIT Press., vol. 8 (4), pàgs. 677-71.

Compartir: