Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Focus
La importància de les pressions salarials en la determinació dels preusLa importància de les pressions salarials en la determinació dels preusLa importància de les pressions salarials en la determinació dels preusLa importància de les pressions salarials en la determinació dels preus

Històricament, hem observat una relació estreta entre l’evolució de la taxa d’atur i la inflació: en general, quan la taxa d’atur es redueix, les pressions salarials solen augmentar, i viceversa. No obstant això, en els últims anys, sembla que aquesta relació, coneguda com corba de Phillips, s’ha afeblit. Per exemple, la reducció de la taxa de d’atur registrada a la zona de l’euro des del final del 2015 hauria d’haver generat una major taxa de creixement dels salaris i, en última instància, també de la inflació. Per què no ha succeït?

La teoria econòmica no deixa lloc a dubtes: en les fases expansives del cicle econòmic, a mesura que la taxa d’atur disminueix, costa més contractar nous treballadors i retenir els propis treballadors de l’empresa, i això, normalment, acaba generant pressions a l’alça sobre els salaris. A grans trets, hi ha dos canals a través dels quals una major pressió salarial es converteix en un augment de les pressions inflacionistes: d’una banda, el major poder adquisitiu dels treballadors1 afavoreix un augment de la demanda agregada, la qual cosa permet a les empreses apujar els preus. A més a més, l’augment dels salaris incrementa els costos de producció de les empreses i les obliga, en la mesura del possible, a augmentar els preus per minimitzar l’impacte sobre els beneficis.2

Com hem apuntat amb anterioritat, històricament, la relació entre els salaris i la inflació subjacent ha estat molt sòlida. Una forma senzilla d’il·lustrar-ho és analitzant l’evo­­lució de la sensibilitat entre les dues variables, que s’ha mantingut en cotes relativament elevades durant anys. No obstant això, en els últims anys, com es pot ob­­servar al primer gràfic, sembla que la sensibilitat de la in­­flació a les variacions dels salaris s’ha afeblit. En aquest sentit, Mario Draghi ha apuntat recentment que certs elements estructurals, com la globalització i l’augment del co­­merç online, podrien explicar aquesta menor puixança de la inflació.3

Amb la finalitat d’apreciar amb més detall l’afebliment de la relació entre els salaris i la inflació, analitzem l’evolució dels diferents components de l’índex de preus de consum harmonitzat (IPCH) de la zona de l’euro i l’evolució dels salaris del seu sector. En concret, estimem l’evolució per a cada component de l’IPCH que caldria esperar atesa l’evolució dels salaris en cada sector si es mantingués la relació històrica entre les dues variables. Tal com ho mostra el segon gràfic, en els últims anys, la inflació subjacent s’ha situat de manera sostinguda per sota de l’esperat. No obstant això, és important destacar que aquesta diferència s’ha reduït amb el pas del temps.

En canvi, si fem el mateix exercici analitzant la relació entre la taxa d’atur i l’evolució de la inflació, observem que, a més que la inflació ha anat sorprenent a la baixa (atesa l’evolució de la taxa d’atur), aquesta sorpresa ha augmentat amb el pas del temps.

Per tancar la relació entre les tres variables, al tercer gràfic mostrem com la sincronia que, històricament, han mostrat els salaris i la taxa d’atur sembla que s’ha trencat en els últims anys.

Diversos factors poden explicar el creixement moderat dels costos laborals malgrat la reducció de la taxa d’atur, però un que sembla més rellevant és l’augment de la subocupació, ja que comporta que el grau de saturació del mercat laboral sigui inferior al que suggereix la taxa d’atur.4 En concret, el percentatge de treballadors subocupats va aug­­mentar des del 2002, fins a assolir un màxim històric el 2015, quan es va situar lleugerament per da­­munt del 6%. De llavors ençà, ha mantingut una tendència moderada a la baixa, però encara es troba en nivells relativament elevats (el 5,7% el 2017). El segon candidat que ser­­veix per explicar el menor creixement dels salaris és l’e­­volució de la productivitat, la taxa de creixement de la qual ha experimentat un descens notable en els últims anys.5

Quan avaluem amb tècniques estadístiques el pes d’a­­quests dos factors per explicar el menor creixement dels salaris, observem que el gran protagonista és la subocupació.6 Com ho mostra l’últim gràfic, la mesura convencional del grau de saturació del mercat laboral, la taxa d’atur, explica una part significativa de la contenció salarial ob­­servada en els últims anys, però la rellevància de l’elevada taxa de subocupació encara és més gran. Pel que fa al creixement de la productivitat, l’anàlisi duta a terme suggereix que ha tingut un paper més secundari recentment.

Finalment, és important destacar que la capacitat d’ex­­pli­­car l’evolució dels salaris amb les variables comentades més amunt s’ha reduït en els últims anys. Això suggereix que, probablement, altres factors podrien estar tenint un paper cada vegada més important en la determinació de l’evolució dels salaris. Entre aquests factors, sembla que els candidats que expliquen millor aquest canvi de patró són l’augment de la temporalitat i, en alguns països, l’aug­­ment dels influxos migratoris, tot i que, ara com ara, encara no es disposa d’una evidència empírica convincent que ho corrobori.

En definitiva, sembla que, en gran part, tant la inflació com els salaris han mostrat una evolució relativament fe­­ble recentment perquè la zona de l’euro encara es troba en una fase inicial del cicle expansiu, ja que el grau de sa­­turació del mercat laboral encara és baix (i inferior al nivell suggerit per la taxa d’atur). Per tant, el marge perquè la zona de l’euro continuï creixent sense que es generin pressions inflacionistes continua sent ampli. Ara bé, a mesura que el grau de saturació del mercat laboral vagi augmentant, el creixement dels salaris hauria d’anar agafant embranzida i, en última instància, també la inflació.

1. En la mesura que la inflació triga uns trimestres a repuntar, l’alça dels sa­­laris dels treballadors es tradueix en un augment del seu poder adquisitiu.

2. Vegeu Nevo, A. i Wong, A. (2018), «Measuring inflation in the modern economy - a micro price-setting view», ECB Forum on Central Banking.

3. Vegeu el discurs de M. Draghi a Sintra al juny del 2018 a www.ecb.int

4. En concret, la subocupació té en compte els treballadors que, ocupats a temps parcial, volen treballar més hores. Per a més informació, vegeu el Focus «Més enllà de la taxa d’atur », a l’IM12/2017.

5. El creixement mitjà de la productivitat real dels períodes 2000-2007, 2008-2013 i 2014-2017 va ser del 0,9%, del 0,5% i del 0,5%, respectivament, per a les principals economies de la zona de l’euro.

6. Seguint la metodologia de l’FMI (2017), estimem la següent equació:  \(\pi_{i,t}^w\;=\;\alpha\;+\;\rho\pi_{i,t-1}^w\;+\;\beta\upsilon_{i,t}\;+\;\gamma prod_{i,t}\;+\;\delta sub_{i,t}\;+\;\varphi_id_i\;+\;\varepsilon_t\) on  \(\pi^w\) denota el creixement dels salaris; \(\upsilon\), la taxa d’atur; prod, la mitjana mòbil de tres anys del creixement de la productivitat del treball; sub, la taxa de subocupació; d, un indicador de país, i ε, el residu de la regressió. i denota el país, i t, el període. La mostra comprèn dades anuals entre el 2000 i el 2017, i els països inclosos en l’anàlisi són Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Portugal.

 

Compartir: