Compartir: 
La indústria ha mort! Llarga vida a la indústria!La indústria ha mort! Llarga vida a la indústria!La indústria ha mort! Llarga vida a la indústria!

El 2 de gener de 1956, la revista Time nomenava Harlow Curtice, president de General Motors, personatge de l’any. Feia 42 anys que Curtice, de 62 anys, treballava a General Motors, la principal empresa productora de cotxes i de camions de l’època, que ocupava gairebé 600.000 treballadors i que pertanyia a un sector (el manufacturer) que representava, aproximadament, el 30% de l’ocupació i del PIB dels EUA. Gairebé 50 anys més tard, el 2010, Mark Zuckerberg, de 25 anys d’edat i fundador de Facebook, llavors amb menys de 3.000 empleats,1 era l’escollit. Més que una anècdota, aquestes portades il·lustren la pèrdua de pes de la indústria en favor dels serveis a les economies avançades des de la segona meitat del segle XX.2 Tal com s’explica als articles «La indústria com a eix de transformació: passat, present i futur» i «La nova política industrial: reptes i oportunitats», d’aquest Dossier, existeixen la preocupació que la desindustrialització de les economies avançades empobreixi les seves societats i el debat sobre si s’hauria de promoure la reindustrialització. No obstant això, tot seguit, veurem com aquesta transformació respon a factors estructurals i, al contrari del que pugui aparentar, comporta una major integració entre la indústria i els serveis.

Avui dia, el 12% del PIB dels EUA el produeix el sector manufacturer, mentre que la suma dels serveis professionals i financers, els relacionats amb la informació, l’educació i la sanitat copen el 45% del PIB (partien de gairebé el 20% en els anys cinquanta). A més a més, aquest canvi estructural també es manifesta en una pèrdua d’ocupació de la indústria en favor dels serveis. No obstant això, la desindustrialització no comporta una menor producció de béns manufacturats: al contrari, com evidencia el segon gràfic, el volum de producció manufacturera es troba en màxims històrics.

De fet, la coexistència entre una reducció de l’ocupació al sector industrial i un nivell de producció manufacturera en màxims reflecteix un dels factors estructurals subjacents al procés de desindustrialització: el creixement de la productivitat és més ràpid a la indústria que als serveis. Aquest diferencial de productivitats es tradueix en una caiguda del preu relatiu dels béns manufacturats en relació amb els serveis que desencadena un reajustament de l’estructura econòmica. D’una banda, genera incentius a consumir més béns manufacturats (relativament barats) i menys serveis (relativament cars). De l’altra, l’abaratiment dels béns manufacturats augmenta el nostre poder adquisitiu i ens permet consumir més manufactures i més serveis. El procés de desindustrialització s’activa quan el segon efecte és el dominant i el sector serveis ha de contractar més treballadors per satisfer l’augment de la demanda (mentre que la major productivitat del sector industrial li permet satisfer-lo amb menys treballadors).3 A més a més, a les economies avançades, aquest efecte es veu potenciat pel major desig de consumir serveis, que acompanya l’enriquiment de les societats (per exemple, a causa de l’envelliment de la població, que comporta una major demanda de serveis d’atenció sanitària) i per la globalització (amb un paper protagonista per al desenvolupament de la indústria manufacturera de la Xina), que permet augmentar la competitivitat de les empreses manufactureres mitjançant la deslocalització (offshoring) d’una part del procés productiu.

Rere el creixement més ràpid de la productivitat a la indústria, es troba l’avanç de l’automatització. Per automatitzar la producció d’un bé o d’un servei, és necessari descriure el procés productiu amb una llista d’instruccions, estandarditzades, ben definides i que es realitzin repetitivament, i això és molt més fàcil en la producció de manufactures que en la de serveis. Per exemple, tots els pianos d’una línia de producció tenen les mateixes mides, el mateix nombre de tecles, etc., però cada concert en què s’interpreta una peça de Mozart és únic i irrepetible. Atès que l’automatització afavoreix més la indústria, les millores tecnològiques incentiven les empreses manufactureres a substituir els treballadors que realitzen tasques repetitives i que segueixen regles ben definides.

No obstant això, l’automatització dels processos productius no elimina la demanda d’una força laboral industrial qualificada: per exemple, malgrat que un conjunt de robots sigui capaç de convertir materials bàsics en un cotxe, continuen sent necessaris els especialistes que dissenyin el cotxe i que el comercialit­­zin. És a dir, la desindustrialització no solament consisteix en una substitució entre serveis i manufactures, sinó que es manifesta en una redefinició de les necessitats de les empreses. Aquesta redefinició s’il·lustra al tercer gràfic, que mostra com el sector serveis s’ha convertit en un proveïdor i en un client cada vegada més important per al sector manufacturer. Així, empreses tradicionalment manufactureres abandonen l’etapa de producció dels béns (a través de l’outsourcing) i deixen d’estar registrades com manufactures a les estadístiques oficials, però mantenen les etapes de preproducció (R+D, disseny, enginyeria) i de postproducció (estratègia de vendes, màrqueting, logística), que, de fet, és on el treball aporta un major valor afegit.4 Un exemple d’aquest tipus d’empreses és Apple, famosa pels seus dispositius mòbils i ordinadors: Apple s’encarrega del disseny, del desenvolupament i de la comercialització dels productes, però subcontracta la producció a empreses com Foxconn, amb un important grau d’automatització i que, majoritàriament, produeixen fora dels EUA. Altres empreses, en canvi, romanen al sector manufacturer, però complementen la producció tradicional de béns amb la de serveis, l’anomenada terciarització de la indústria.5 Empeses pels factors estructurals esmentats més amunt, les manufactures tenen incentius per produir serveis: els permet fidelitzar els compradors (només cal pensar en campanyes de màrqueting o d’imatge corporativa), diferenciar el producte (com el sistema operatiu iOS, només disponible per a telèfons iPhone) i obtenir una font d’ingressos més estable (per exemple, amb una vida mitjana superior a 10 anys, els cotxes ofereixen ingressos més regulars a través dels serveis de manteniment i de reparació que per les vendes).

Com ja es va discutir en un Dossier anterior,6 l’automatització ofereix l’oportunitat d’enriquir el conjunt de la societat i implica una reorientació de la naturalesa del treball. En aquest article hem vist que, en el procés de desindustrialització, l’augment de la productivitat es manifesta, potser una mica paradoxalment, en una importància creixent dels serveis i en una metamorfosi de la indústria cap a unes manufactures terciaritzades. L’avanç de l’automatització és paral·lel a la millora del coneixement i de la tecnologia i ens obliga a trencar motlles. A pesar que, el 1776, fent referència a les manufactures i als serveis, Adam Smith7 va escriure que: «qualsevol s’enriqueix ocupant molts operaris en manufactures i s’empobreix sens dubte mantenint molts criats», avui dia la realitat és que l’automatització amplifica el valor afegit que els serveis aporten al procés productiu. En aquest sentit, la desindustrialització comporta una reorganització de l’estructura productiva que permet l’especialització de les persones en tasques en què brilla el factor humà, com la creativitat i la interacció personal, també dins de la mateixa indústria (enginyers, gerents, publicistes, etc.).

Adrià Morron Salmeron

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Actualment, Facebook dóna feina a gairebé 15.000 treballadors.

2. La desindustrialització es caracteritza per una pèrdua del pes de les manufactures sobre l’ocupació total i, en menor mesura, del valor de la producció agregada. Rodrik, D. (2015), «Premature Deindustrialization», NBER Working Paper, núm. 20.935, assenyala que aquest procés també s’observa en economies emergents.

3. Un creixement de la demanda de manufactures és el reflex de l’augment de la producció real que s’aprecia al segon gràfic. Cal observar que això és compatible amb una caiguda del pes del valor de les manufactures en relació amb el valor afegit total de l’economia.

4. Vegeu Bernard, A. B. i Fort, T. C. (2013), «Factoryless Goods Producers in the US», NBER Working Paper, núm. 19396.

5. Vegeu Crozet, M. i Milet, I. (2014), «The Servitization of French Manufacturing Firms», CEPII Working Paper, núm. 2014-10.

6. Vegeu els articles del Dossier «Les noves tecnologies i el mercat de treball», a l’IM02/2016.

7. Vegeu Smith, A. (1776), «Recerca de la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions», llibre 2, capítol 3.

Compartir: