Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Focus
Present i futur de la integració financera a Europa

El Banc Central Europeu (BCE) ha publicat recentment l'informe anual sobre el grau d'integració financera a la zona de l'euro i al conjunt d'Europa.1 La seva principal conclusió és que, malgrat que el grau d'integració s'ha anat recuperant des dels nivells mínims del 2012, encara queda molt camí per recórrer. Europa té uns mercats financers relativament fragmentats.

Els indicadors d'integració financera que utilitza el BCE mostren una clara recuperació des de la introducció del programa OMT (per les sigles en anglès d'outright monetary transactions) de compres de deute públic (vegeu el gràfic). Aquests indicadors sintètics es basen en quantitats (en funció del volum de tinences per part dels residents d'un país d'actius emesos des d'un altre país europeu) i en preus (en funció de la dispersió dels preus als mercats de renda fixa, renda variable, interbancari i creditici entre diferents països europeus). La millora dels últims anys s'ha basat en el desplegament de la unió bancària i en les diferents mesures expansives de política monetària que han injectat liquiditat i han contribuït a millorar la confiança inversora. En aquest sentit, la reducció dels desequilibris macroeconòmics a la perifèria també ha estat important. Recentment, l'episodi d'inestabilitat financera que ha afectat els mercats globals des de la meitat del 2015 ha provocat una certa pausa, probablement passatgera, en la millora del grau d'integració.

Els avanços en l'àmbit de la unió bancària i els passos per a la creació de la unió del mercat de capitals, que les autoritats europees volen impulsar, haurien de facilitar una major integració financera en els pròxims anys. Pel que fa a la unió bancària (o integració bancària), el BCE subratlla, en el seu informe, la necessitat d'harmonitzar el marc normatiu aplicable als diferents països membres (en particular, reduir al mínim les anomenades discrecionalitats na­­cio­­nals, previstes en directives europees quan encara no s'havia decidit la unió bancària) i la importància, també, d'establir com més aviat millor un esquema de garantia de dipòsits únic a nivell europeu, que compti amb un backstop de finançament públic com el Mecanisme Europeu d'Estabilitat (desvincularia encara més el risc bancari del sobirà). Les dues mesures poden, entre altres coses, impulsar l'activitat cross-border dels bancs europeus. En l'àmbit de la unió del mercat de capitals, el BCE destaca la possibilitat d'avançar ràpidament en alguns aspectes, com el de l'impuls al mercat de titulitzacions (facilitant que els emissors bancaris puguin alliberar capital), i establir les bases per a un mercat únic de cèdules.

En qualsevol cas, cal tenir en compte que no solament és important el grau d'integració financera, sinó la seva qualitat. La integració serà més desitjable si és robusta o resisteix bé els xocs de tipus financer o econòmic i permet compartir riscos de manera eficient (risk sharing) entre els residents de diferents països. En aquest sentit, el tipus d'integració més favorable es basa en fluxos de participacions de capital i inversió estrangera directa, en tinences de deute a llarg termini més que a curt termini i en préstecs bancaris a particulars més que en fluxos de préstecs interbancaris. Diversos estudis han evidenciat que, en un país com els EUA, amb una alta integració financera, la diversificació de les carteres d'inversió dels residents d'un estat amb actius d'altres estats contribueix de forma molt significativa a reduir la correlació entre el PIB d'un estat i el consum dels residents d'aquest mateix estat. Sens dubte, falta molt perquè això succeeixi a Europa, on el 50% de les accions de les empreses estan en mans d'inversors nacionals.

1. ECB, «Financial Integration in Europe», abril del 2016.

Compartir: