Compartir: 
Vides més longeves, jubilacions més activesVides més longeves, jubilacions més actives

Sent que li falta temps en el dia a dia per fer tot allò que desitja? No es preocupi, perquè, tot i que li sorprengui, l’esperança de vida creix cada dia en unes quatre hores.1 L’augment de la longevitat ha estat i continuarà sent de tal magnitud que mereix una reflexió especial en el context de les pensions i de l’organització de la vida laboral.

L’augment de l’esperança de vida des de la implementació del primer sistema públic de pensions a Espanya, el Retir Obrer Obligatori el 1919, ha estat molt significatiu. En aquell temps, l’esperança de vida en néixer era de 42 anys per a les dones i de 40 anys per als homes, i amb prou feines un terç de cada generació arribava als 65 anys, l’edat en què es va establir la jubilació. El 2015, l’esperança de vida a Espanya va assolir els 85 anys per a les dones i els 80 anys per als homes. A més a més, més del 90% de cada generació viu més de 65 anys.

Està previst que l’esperança de vida continuï augmentant de manera substancial en els propers anys. Malgrat que hi ha una gran incertesa sobre l’augment de la longevitat que s’acabarà produint, atès que dependrà, per exemple, dels futurs avanços mèdics, estudis recents apunten a la possibilitat que l’esperança de vida femenina als països avançats pugui superar els 90 anys el 2030, una millora que es considerava difícilment assolible fa pocs anys.2 Per al cas particular d’Espanya, es preveu que l’esperança de vida assoleixi els 87,4 anys per a les dones i els 82,3 anys per als homes el 2030. La major part de l’augment de la longevitat es produirà gràcies a la mortalitat més tardana dels individus més grans de 65 anys.

A més a més, l’augment de l’esperança de vida va acompanyat d’un augment dels «anys de vida saludable». Segons l’OCDE, al voltant de la meitat de l’esperança de vida a partir dels 65 anys serà amb bona salut.3 Aquesta millora de l’esperança de vida i de la qualitat de vida no significa que no hi hagi importants diferències a nivell individual, resultat de factors com els hàbits de vida o l’exposició a factors de risc per a la salut. Un exemple d’aquestes disparitats és la diferència en esperança de vida entre individus amb diferents nivells educatius. Per exemple, els homes de 65 anys amb un nivell d’educació superior tenen una esperança de vida de 3,5 anys més que els homes amb un nivell educatiu inferior a la secundària obligatòria.4

Els canvis substancials en la longevitat no han anat acompanyats de canvis equivalents en l’edat de jubilació. De fet, entre el 1970 i mitjan anys 2000, l’edat mitjana de jubilació va disminuir, en part, a causa de l’ús generalitzat de les prejubilacions, i només s’ha revertit la tendència en l’última dècada. Conseqüentment, el nombre d’anys que una persona està jubilada ha augmentat: als països de l’OCDE, els homes han passat d’estar jubilats 11 anys de mitjana el 1970 a estar-ho 18 anys el 2013 (vegeu el primer gràfic). Només en alguns països, com Dinamarca, s’ha establert que l’edat de jubilació vagi augmentant de forma automàtica amb els avanços en l’esperança de vida.

L’augment de la longevitat acompanyat en molts casos d’un bon estat de salut, ha ampliat les activitats que poden dur a terme els individus d’edats avançades. Una és poder treballar amb un bon estat de salut més temps. En part ja està succeint, ja que la participació laboral dels individus d’edats més avançades ha augmentat i està previst que ho segueixi fent (vegeu el Focus «Els mercats de treball de la zona de l’euro després de la crisi: reality check», en l’IM11/2016). No obstant això, aquest augment és inferior a allò que la millora de les condicions de salut permetria. Per exemple, Wise i els seus coautors han estimat que, si els treballadors entre els 55 i els 69 anys treballessin el 2010 igual que ho feien el 1995 els treballadors amb el mateix nivell de salut, podrien treballar uns 1,7 anys més de mitjana als 12 països avançats analitzats.5

Un altre factor que facilita l’allargament de la vida laboral és el canvi tecnològic que s’està produint, ja que redueix la penalitat i l’esforç físic requerit en moltes feines. D’una banda, les innovacions tecnològiques permeten reduir les limitacions físiques que poden posar fi a la vida laboral. De l’altra, les noves tecnologies, com la robotització, comporten un augment de la productivitat de l’ocupació. Els treballadors d’edats avançades que se’n beneficiïn (en general, els de major nivell educatiu) podran augmentar la productivitat i allargar la participació laboral.

No obstant això, la tecnologia i els canvis demogràfics, entre altres factors, no han afectat per igual la població d’edat avançada que pot treballar. Una mostra de l’augment d’aquesta heterogeneïtat és el canvi en la taxa d’ocupació per nivell d’educació de la població d’edats avançades entre el 2000 i el 2015 (vegeu el segon gràfic). La probabilitat que alguns treballadors continuïn treballant més enllà d’una certa edat és diferent en funció del nivell educatiu o de l’ocupació, però les diferències han augmentat. Mentre que un professor universitari pot continuar fent classes més enllà d’una certa edat i la seva major experiència pot ser beneficiosa, per a altres professions que requereixin un esforç físic, allargar la vida laboral és menys factible. No obstant això, el sistema de pensions està dissenyat de manera gairebé binària, es passa del treball a temps complet a la jubilació a temps complet per a tots els treballadors, reflex d’una situació passada en què el retir era més imposat per restriccions físiques que per una decisió individual.

En aquest sentit, seria desitjable que es flexibilitzés la divisió entre vida activa i jubilació, perquè les persones que ho desitgin ho puguin compaginar. Per exemple, els sistemes de pensions poden tenir una major flexibilitat que permeti treballar i estar jubilat sense penalització econòmica. L’evidència empírica mostra que, si es disposa d’incentius econòmics per continuar treballant més enllà de la jubilació, molts treballadors ho fan.6

D’altra banda, perquè la participació laboral de la població de més edat augmenti, cal també reduir les barreres a l’ocupació, reconeixent la capacitat de les persones més grans a contribuir a la societat com a treballadors i donant-los la flexibilitat necessària perquè ho puguin fer. Finalment, també és important millorar l’ocupabilitat dels treballadors d’edat avançada. En aquest sentit, serà imprescindible fomentar la formació contínua dels treballadors, en particular en un context de canvi tecnològic.

L’augment de la longevitat comporta importants reptes per als països avançats, com el finançament del sistema de pensions (vegeu l’article «Vies de finançament de les pensions», en aquest mateix Dossier) o l’estalvi a llarg termini (vegeu l’article «Estalvi privat per a la jubilació: un complement per a les pensions públiques», en aquest mateix Dossier). Però, com hem vist, també augmenta la seva capacitat de resposta. La generació que neixi demà disposarà de quatre hores més de vida, el repte com a societat és proposar-los solucions perquè les puguin viure millor.

Josep Mestres Domènech

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. L’augment diari de l’esperança de vida en néixer previst, segons Eurostat, a Espanya entre el 2015 i el 2030 és de 4,2 hores per als homes i de 3,4 hores per a les dones.

2. Kontis et al. (2017), «Future life expectancy in 35 industrialised countries: projections with a Bayesian model ensemble», The Lancet.

3. OECD (2015), «Health at a glance».

4. Murtin, F. et al. (2017), «Inequalities in longevity by education in OECD countries: Insights from new OECD estimates», OECD Statistics Working Papers.

5. Wise, D., Coile, C. i Milligan, K. (2016), «Social Security and Retirement Programs around the World: the Capacity to Work at Older Ages», NBER Working Papers, núm. 21.939.

6. Gruber, J. i Wise, D. (2004), «Social Security and Retirement Programs around the World: Micro Estimation», University of Chicago Press.

Compartir: