El difícil adeu de la UE a l’energia russa
Malgrat que la desconnexió energètica de Rússia en els últims anys ha estat notable, encara persisteixen desafiaments importants perquè Europa posseeixi un sistema energètic sostenible, segur i competitiu.
El passat 6 de maig, la UE va presentar el seu full de ruta,1 que ha anat acompanyat d’una proposta legislativa2 presentada el 17 de juny per posar fi a la dependència energètica de Rússia de petroli, de gas i d’energia nuclear (les importacions de carbó rus ja han estat eliminades mitjançant sancions). Des de l’esclat del conflicte bèl·lic al febrer del 2022, mitjançant sancions i cerques de socis més fiables, les importacions d’energia russa s’han reduït de forma notable, tot i que continuen representant una part important de la matriu energètica europea. El camí cap a l’eliminació de les importacions d’energia des de Rússia, tot i que es faci de manera gradual, no serà senzill ni estarà exempt d’obstacles i precisarà d’importants esforços de coordinació per part dels Estats membres (com ja va succeir a l’hora l’eliminar el trànsit de gas rus a través d’Ucraïna, que va finalitzar al desembre del 2024) per construir un sistema energètic sostenible, segur i competitiu.
- 1Els Estats membres han d’elaborar un pla per al final d’enguany en què s’expliqui com contribuiran a la reducció de les importacions d’energia de Rússia.
- 2Inclou, entre altres temes, la prohibició de nous contractes de gas rus a partir del gener del 2026 i la finalització dels contractes a llarg termini abans que acabi el 2027.
De l’energia russa a la diversificació
La UE continua sent molt dependent de l’energia importada. El 2023 (última dada disponible), la ràtio de dependència energètica3 es va situar en el 58%, una reducció d’una mica més de 4 punts en relació amb el 2022 i lleugerament per sota del 2019, tot i que encara una mica per damunt de la mitjana del 2000-2019 (quan se situava per sota del 57%).
La invasió russa d’Ucraïna va posar de manifest la necessitat urgent de transformar el mix energètic de la UE, una tasca complexa, atès que Rússia, en aquell moment, era el principal proveïdor d’energia de la UE (el 2021, el 30% de les importacions energètiques totals de la UE van provenir de Rússia, i aquest percentatge s’ha reduït fins al 5,3% el 2024).4Per aquest motiu, la Comissió va presentar el pla REPowerEU al maig del 2022, el qual té com a principal font de finançament el Mecanisme de Recuperació i Resiliència. Els seus objectius són estalviar energia, produir energia neta, diversificar el proveïment energètic de la UE i combinar de manera intel·ligent inversions i reformes.
Tot i que queda camí per recórrer, ja s’han produït avanços en diversos d’aquests fronts. Així, les importacions de petroli rus van passar de representar al voltant del 29% el 2021 a tot just el 2,5% el 2024 (vegeu el segon gràfic). Els EUA s’han convertit en el principal proveïdor de petroli per a la UE (el 2021, era el segon proveïdor, per sota de Rússia), seguits de Noruega i del Kazakhstan, que han augmentat de forma notable el seu pes.
- 3La taxa de dependència energètica mostra la proporció d’energia que una economia ha d’importar. Es defineix com les importacions netes d’energia dividides per l’energia bruta disponible, expressada en percentatge.
- 4Es calcula amb l’import en euros de les importacions. Consultant la base de dades d’Eurostat (ds-045409) i tenint en compte els següents productes: 2701, 2709, 2710, 271111, 271121, 284410, 284420 i 840130.
Pel que fa al gas natural, el progrés també ha estat substancial, ja que, el 2021, el 45% de les importacions de la UE de gas natural (ja fos per gasoducte o en forma de gas natural liquat [GNL]) procedien de Rússia i s’han reduït fins al 19% el 2024. Rússia s’ha mantingut com el segon proveïdor de GNL, però a força distància dels EUA.
La reducció s’explica, principalment, per l’augment de les importacions de GNL des de països com els EUA i Noruega (que va ser el principal proveïdor de gas a la UE el 2024, amb el 33% del total, i sobretot en gas per gasoducte, ja que, en GNL, aquesta classificació la van encapçalar els EUA) i també per la reducció del consum de gas al continent (que, el 2024, es va situar una mica per sota del 20% en relació amb el 2021; des del 2022, tots els anys s’han produït reduccions, amb l’excepció del 2024, quan va augmentar l’1% en relació amb el 2023). La UE ha adoptat diferents mesures per assegurar la seva capacitat de continuar important GNL en el futur. Des del 2022, la construcció i l’ampliació de terminals de regasificació ha estat una prioritat (com, per exemple, en el cas d’Alemanya, que no comptava amb terminals de GNL abans del 2022 i on s’han posat en marxa amb molta celeritat diverses terminals flotants de regasificació). A més a més, s’han reforçat les interconnexions gasistes per redistribuir el gas des dels ports cap a l’interior del continent i s’estan signant contractes a llarg termini amb proveïdors clau com els EUA, Qatar i Algèria. També s’ha augmentat la capacitat d’emmagatzematge i s’han establert uns nivells de reserves amb l’objectiu de garantir la seguretat energètica en els mesos de major demanda.
No obstant això, l’evolució de les importacions d’urani rus és l’excepció. La reducció ha estat limitada, ja que, el 2024, continuaven gairebé en el mateix nivell del 2022 (amb prou feines el 2% per sota en valor monetari, tot i que el seu pes sobre el total de les importacions europees s’ha reduït de forma notable, fins al 14% des del 25% del 2022). Té un pes reduït en el total de les importacions energètiques, però és un producte essencial per al funcionament dels reactors nuclears, que generen al voltant del 25% de l’electricitat a la UE. La reducció de les importacions des de Rússia s’ha compensat amb un important augment de les compres d’urani canadenc, que, el 2024, van representar el 31% del total de les importacions d’urani de la UE, en relació amb el 18% que representaven el 2022.
El paper creixent de les energies renovables
Un altre dels pilars del pla REPowerEU era augmentar la incorporació de fonts renovables en la producció d’energia (amb l’objectiu per al 2030 que les renovables representin el 42,5% del total de l’energia produïda a la UE). El 2023 (última dada disponible), el 24,5% del consum final brut d’energia a la UE va provenir de fonts renovables, i, en el mix elèctric europeu, el seu pes no ha deixat de créixer i ha assolit el 47,2% del total de l’electricitat neta generada a la UE el 2024 (vegeu el quart gràfic), tot i que hi ha diferències notables entre països. Les tecnologies més destacades van ser l’energia eòlica i la hidroelèctrica (que van representar més de dos terços de la generació renovable), i la solar també va créixer de manera significativa i es va consolidar com una font clau en la transició energètica del continent.
La desconnexió energètica de Rússia està en marxa, però encara queda feina per fer
La desconnexió de Rússia avança, així com el canvi en el model energètic de la UE, i el progrés en tot just tres anys és notable: s’ha reduït de forma dràstica la dependència del petroli i del gas russos, s’ha diversificat l’aprovisionament i s’ha accelerat la transició cap a fonts renovables. No obstant això, encara persisteixen desafiaments importants, com l’elevada dependència de les importacions energètiques en general, la limitada reducció en el cas de l’urani rus o la necessitat de reforçar les infraestructures d’interconnexió i d’emmagatzematge. En aquest context, la Brúixola de la Competitivitat marca un full de ruta clar: avançar cap a un sistema energètic més net, més resilient i més assequible serà clau no solament per a la seguretat energètica, sinó també per a la competitivitat industrial i per a la sostenibilitat econòmica de la UE a llarg termini. No obstant això, la UE parteix amb desavantatges competitius en la cadena de valor de les tecnologies netes, des de l’accés a primeres matèries crítiques fins a la fabricació de bateries i de panells solars, on depèn en gran part de tercers països.