El 2025, la inversió privada en tecnologia i en IA ha estat la gran impulsora del creixement. La despesa en equipaments de processament d’informació (ordinadors, servidors) i en software va créixer, en la primera meitat de l’any, a taxes anuals del 35% i del 23%, respectivament, i va aportar 1,4 p. p. a un creixement total de l’1,6%. Sense aquesta embranzida de la inversió en tecnologia, el PIB gairebé no hauria crescut.

L’epicentre de l’auge se situa a Silicon Valley, on un grup reduït de grans companyies1 ha invertit, en la primera meitat de l’any, prop de 194.000 milions de dòlars en infraestructura i en centres de dades. S’estima que la xifra arribarà als 368.000 milions al final del 2025 (equivalent a l’1,2% del PIB) i que podria assolir els 432.000 milions el 2026, més del doble del que es va invertir el 2023. A això se sumen els projectes d’empreses com OpenAI i les quantioses inversions necessàries per reforçar la xarxa elèctrica i la producció de xips, on destaquen actors com Nvidia.

A curt termini, aquest boom inversor té un efecte clarament positiu sobre l’economia. Però la concentració del creixement principalment en un motor planteja riscos. Si el vent de cua tecnològic s’afebleix, podrien quedar al descobert febleses de fons: un consum més fràgil, un mercat laboral que s’ha començat a refredar i els efectes inflacionistes dels aranzels, que, tot i que fins ara han estat limitats (en part, per l’acumulació d’inventaris i de compres anticipades en el 1T 2025), es podrien intensificar a mesura que s’esgotin els matalassos d’existències.

A més a més, sorgeixen dubtes sobre la sostenibilitat de l’auge. Les empreses s’enfronten a reptes operatius per escalar la seva infraestructura, mentre que encara no és clar el veritable impacte de la IA sobre la productivitat ni la seva capacitat per generar beneficis sostenibles. Si les expectatives no es compleixen, es podria produir, a mitjà termini, una correcció en les valoracions borsàries, amb implicacions financeres que seran més o menys àmplies en funció de l’augment del crèdit i del deute que acompanyi el boom inversor en els propers anys.2 Un altre possible factor d’amplificació deriva de l’augment d’estructures de finançament més palanquejades i circulars, amb participacions creuades entre empreses del mateix sector al llarg de les cadenes de valor.

En el front monetari, la Reserva Federal es troba en plena transició des d'un posicionament que qualifica de moderadament restrictiu cap a un de més neutral. En l’actualitat, el tipus fed funds se situa en el rang del 3,75%-4,00%, i esperem que, al final del 2026, se situï en el 3,00%-3,25%. El gir respon a un deteriorament del mercat laboral: la creació d’ocupació s’ha refredat, la contractació disminueix i l’atur ha començat a repuntar. Malgrat que la inflació es manté per damunt de l’objectiu del 2%, la Fed busca evitar un refredament excessiu de l’ocupació que comprometi l’activitat.

No obstant això, el consens dins el FOMC és limitat: un grup de membres defensa una certa prudència i un altre pressiona per retallades més agressives. En un context en què els dos mandats –estabilitat de preus i plena ocupació– tiren en direccions oposades, el marge d’error és estret, i el camí dels tipus d’interès és incert. Segons paraules de Powell, les properes retallades estan «lluny» d’estar garantides.

A aquesta incertesa se suma un risc institucional. El 2025, la Casa Blanca ha intensificat la pressió sobre la Fed, ha proposat nomenaments afins i ha generat un cert debat sobre la independència del banc central. L’intent de destituir la governadora Lisa Cook ha establert un precedent inusual, i el nomenament d’Stephen Miran –economista afí al president Trump– ha despertat recels. Miran ha expressat posicionaments que divergeixen de la resta del FOMC i ha contribuït a la major dispersió de projeccions de tipus d’interès entre els membres de la Fed a la reunió del setembre (en què sol haver-hi més consens sobre els tipus per al final de l’any) dels 13 últims anys, com s’aprecia al segon gràfic. Malgrat que no veiem senyals clars que la Fed hagi de perdre la seva independència, i confiem que la majoria dels seus membres continuaran actuant amb l’objectiu de complir els seus mandats, aquestes tensions institucionals afegeixen incertesa a l’entorn econòmic i financer, quan, a més a més, el 2026, es renoven almenys dos llocs del Consell.3

Al juliol del 2025, va entrar en vigor la llei OBBBA (One Big Beautiful Bill Act), que fa permanents la majoria de les rebaixes fiscals aprovades el 2017 i afegeix noves reduccions temporals.4 També permet que les empreses dedueixin immediatament certes despeses de capital, la qual cosa incentiva la inversió a curt termini.

Aquestes mesures ajuden a mantenir el creixement a curt termini, però a costa d’un deteriorament més sever dels comptes públics. Així, tot fa pensar que, enguany, el dèficit públic es mantindrà al voltant del 7% del PIB –el doble de la mitjana prèvia a la pandèmia–, i les previsions apunten al fet que continuarà en aquest nivell durant diversos anys. L’augment de la recaptació per aranzels és molt probable que no compensi l’augment de la despesa pública prevista. El Fons Monetari Internacional estima que, si es manté aquesta tendència, el deute públic brut podria superar el 140% del PIB cap al final de la dècada, un augment molt considerable en poc temps si tenim en compte que espera que tanqui el 2025 en el 122%. En altres paraules, l’impuls fiscal d’avui es podria convertir en una càrrega demà.