Les polítiques aplicades des del 2024 en el marc del programa d’assistència de l’FMI han permès avançar en l’estabilització macroeconòmica, gràcies a la flexibilització del tipus de canvi, l’enduriment monetari i fiscal i la recuperació dels fluxos de divises. El creixement del PIB es va accelerar fins al 4,4% el 2025, sostingut pel consum privat, la inversió, el turisme, les remeses i les manufactures no vinculades al petroli.

L’FMI preveu un creixement del 4,2% el 2026 i del 4,8% el 2027, tot i que condicionat pels efectes retardats del conflicte al Pròxim Orient sobre els costos, la confiança i la inversió. A més, la recuperació continua sense generar prou ocupació per absorbir el creixement de la població activa i les seves perspectives a mitjà termini depenen d’una reducció efectiva del pes de l’Estat en l’economia.

El conflicte al Pròxim Orient constitueix el principal risc per a la recuperació. Com a importador net d’energia, Egipte està exposat a l’encariment del petroli i el gas i a possibles interrupcions del subministrament regional, amb efectes sobre la inflació, la producció elèctrica i la balança exterior. També persisteixen riscos per al turisme, els fluxos de capital i el trànsit pel canal de Suez, els ingressos del qual continuen molt per sota dels nivells anteriors a les disrupcions del mar Roig.

La flexibilització del règim canviari ha reduït l’escassetat de divises i ha afavorit el retorn de remeses i capital exterior, però la lliura egípcia continua sotmesa a pressions de depreciació pel diferencial d’inflació, el dèficit exterior i la incertesa geopolítica. La divisa es va tornar a debilitar després de l’escalada del conflicte al Pròxim Orient, tot i que l’augment de les reserves, els desemborsaments multilaterals i els tipus d’interès elevats han limitat moviments més desordenats. Mantenir un tipus de canvi determinat pel mercat constitueix una condició central del programa de l’FMI i de la confiança inversora.

El panorama de riscos està esbiaixat a la baixa, amb una vulnerabilitat fiscal i externa elevada, fortes necessitats de finançament i exposició directa a la inestabilitat regional. Una prolongació del conflicte podria elevar els preus energètics i alimentaris, interrompre el subministrament de gas, retardar la recuperació del canal de Suez i del turisme, provocar sortides de capital i prolongar el caràcter restrictiu de la política monetària.

A més, identifiquem els següents riscos idiosincràtics:

• El sistema bancari es manté sòlid, rendible i líquid, però la seva elevada exposició al deute públic i el pes dominant de les entitats estatals reforcen el nexe sobirà-bancari i limiten el finançament privat. L’FMI recomana reforçar la gestió de riscos a la banca pública.
• Una relaxació prematura de les polítiques o un compromís menor amb la flexibilitat del canvi podria reactivar l’escassetat de divises, la inflació i les sortides de capital. El retard de les privatitzacions perpetuaria les distorsions competitives i reduiria la inversió privada.
• La situació política es manté estable, malgrat que la limitada competència política, les febleses institucionals i una rendició de comptes insuficient continuen llastrant la governança i l’entorn empresarial.
• En l’àmbit social, la inflació acumulada, la reducció dels subsidis i l’elevada informalitat han erosionat el poder adquisitiu. La població desplaçada pels conflictes regionals afegeix pressió sobre l’habitatge, els serveis públics i la protecció social.
• Egipte presenta una exposició elevada als riscos climàtics, especialment a l’estrès hídric, a l’augment de les temperatures i del nivell del mar i a la vulnerabilitat del delta del Nil. El mecanisme de resiliència acordat amb l’FMI busca reforçar-ne la gestió i mobilitzar finançament climàtic.