En països com Alemanya i Àustria, la taxa d’atur es manté en nivells relativament baixos de forma sostinguda al llarg del temps. Així mateix, aquests països destaquen per tenir una taxa d’atur juvenil relativament baixa en relació amb la de la majoria de països desenvolupats. Una de les claus d’aquest èxit és la formació professional (FP) dual, que combina l’educació dels joves en centres educatius amb el treball en empreses com a aprenents. Fins a quin punt es pot traslladar aquesta fórmula a altres països europeus?

L’FP dual es diferencia de l’FP «tradicional» pel fet que l’educació als centres educatius s’alterna amb el treball en empreses durant el període de formació, de manera que l’experiència laboral esdevé una part fonamental de la formació. Aquesta alternança afavoreix l’aprenentatge d’ha­­bilitats específiques, ja que es posen en pràctica de manera immediata a la feina. Això, a més a més, també ajuda a reduir l’abandonament escolar i facilita la transició de l’escola a l’ocupació. Així, a Alemanya, la proporció de jo­­ves que no finalitzen els estudis se situa en el 10,1%, un nivell clarament inferior al d’Espanya (el 20,0%) i, en me­­nor mesura, al de Portugal (el 13,7%). A més a més, en països com Alemanya o Àustria, la majoria dels joves entren al mercat laboral directament sense passar per l’atur (Quintini et al., 2007).1

Malgrat aquests avantatges, implementar una FP dual no és senzill. En ser una formació molt específica, els centres educatius han d’oferir formació en moltes especialitats di­­ferents. Així mateix, s’ha de dur a terme un complex exercici de coordinació entre els centres educatius i les empreses, per compaginar les seves agendes i per mantenir actualitzat el contingut de la formació a les aules en funció de les necessitats canviants de les empreses.

Així, per poder implementar aquest sistema, és necessari passar per una etapa d’aprenentatge per poder coordinar totes les peces. A més a més, és imprescindible que el país disposi d’un teixit empresarial robust que garanteixi que la inversió inicial, que han de dur a terme tant els centres educatius com les empreses, tindrà recorregut en el temps. Aquest segon ingredient és, segurament, un dels principals factors que dificulta la implementació d’aquest tipus d’educació en molts països. A Alemanya, país que compta amb un ampli teixit industrial, l’FP dual és una titulació nacional amb prestigi i que comporta una carrera laboral estable. Per exemple, la taxa d’ocupació dels graduats del segon cicle d’educació secundària era del 87,8% el 2016, molt superior a la de la UE (el 72,6%), a la de Portugal (el 69,4%), a la de França2 (el 62,8%) o a la d’Espanya (el 56,8%).3

A Espanya, el sistema d’FP dual vigent va ser implementat el 2012, i cada vegada són més les empreses implicades i els alumnes matriculats: uns 24.000 alumnes van participar en el curs 2016-2017 i van fer pràctiques en alguna de les 10.000 empreses col·laboradores. No obstant això, en­­cara queda lluny de ser un sistema estès, ja que només va comptar amb menys del 2% dels alumnes del segon cicle d’educació secundària.

A Portugal, per la seva banda, el sistema d’FP s’ha expandit en els últims anys, i una part d’aquest esforç ha inclòs l’FP dual (cursos de aprendizagem). No obstant això, els alumnes inscrits en l’FP dual (26.000) corresponen, només, al 7,9% dels alumnes de segon cicle d’educació secundària el 2015-2016.

1. Quintini, G., Martin, J. P. i Martin, S. (2007), «The Changing Nature of the School-to-Work Transition Process in OECD Countries», IZA DP, núm. 2.582.

2. A França, Macron s’ha proposat potenciar el contracte d’aprenentatge, i per aquest motiu es busquen fórmules per fer-lo més atractiu i flexible.

3. Comissió Europea (2017), «Education and Training Monitor 2017», ISCED 3 i 4.