No obstant això, fins avui, el deteriorament de l’escenari macroeconòmic global ha estat limitat. El ritme d’avanç de l’activitat econòmica s’ha desaccelerat, però no es detecta una frenada brusca generalitzada (costa trobar un adjectiu adequat, que no sigui ni massa esperançador ni massa descoratjador). En el 2T, el PIB dels EUA va créixer el 2,3% interanual, i el ritme de generació d’ocupació continua sent elevat. També va ser destacable el funcionament de la Xina, amb un creixement del 6,2%, en línia amb el que s’esperava. La zona de l’euro, en canvi, manté un ritme d’avanç més pobre i, a més a més, s’ha quedat sense la «locomotora» alemanya. El creixement del PIB va ser del 0,2% intertrimestral, esperonat pel bon ritme d’avanç que encara mantenen països com Espanya i Portugal (el 0,5% intertrimestral en els dos casos). Alemanya, per la seva banda, va anotar un descens del 0,1%, i tot fa pensar que ha entrat en una recessió moderada. Al Regne Unit i a Itàlia, les dades de creixement tampoc no són bones. La crisi política que travessen els dos països ha situat les seves economies al caire de la recessió.

Més enllà de les idiosincràsies de cada país, tot fa pensar que els propers trimestres vindran marcats per dinàmiques d’abast global, que faran que la desacceleració s’intensifiqui, tot i que de forma continguda. Així ho suggereixen la desacceleració del comerç, la recessió que travessa el sector manufacturer a nivell global i el deteriorament dels índexs de sentiment econòmic que experimenten la majoria d’economies. Aquestes dinàmiques, que ja semblava que havien de prosseguir, és probable que s’agreugin a causa de l’impacte de les noves mesures aranzelàries que han adoptat recentment els EUA i la Xina. A més a més, a Europa i, en especial, al Regne Unit, no sembla que la incertesa política s’hagi d’esvair, la qual cosa, previsiblement, continuarà afectant la confiança dels consumidors i dels empresaris.

Tot plegat ens ha obligat a replantejar-nos l’escenari macroeconòmic a mitjà termini, de manera que hem revisat les previsions de creixement a la baixa. Als EUA i a la Xina, l’ajust que duem a terme és relativament petit, d’1 i de 2 dècimes el 2019 i el 2020, atesa la resiliència que mostren les seves economies, en gran part gràcies a l’activisme dels respectius governs a l’hora d’adoptar mesures d’estímul a curt termini. A Europa, en canvi, la revisió a la baixa és més substancial, de 3-4 dècimes per any, a causa de la major vulnerabilitat de les seves economies al cicle global, de la incertesa política a diversos països i de la probable inacció en matèria de política econòmica. A Espanya i a Portugal, les revisions a la baixa són més marginals, d’1-2 dècimes per any. Després de les revisions dutes a terme, esperem que el creixement global es mantingui en cotes pròximes al 3% en els propers trimestres, un registre clarament inferior al del 2018, quan es va acostar al 4%, però lluny d’una situació de recessió global.

Davant el canvi d’escenari, els bancs centrals han ajustat de manera abrupta les polítiques monetàries. El deteriorament de les expectatives de creixement, l’absència de pressions inflacionistes, l’expectativa (alimentada pels mateixos bancs centrals) de respostes contundents als canvis en l’escenari macro i, en el cas dels EUA, les pressions polítiques els han empès a relaxar encara més les condicions monetàries. Malgrat que les mesures anunciades poden semblar benvingudes, no estan lliures de controvèrsia. Al capdavall, el marge de maniobra que els quedarà per afrontar un eventual shock d’envergadura serà menor. A més a més, tal com ho explica l’Editorial d’aquest Informe Mensual, l’efectivitat de la política monetària és qüestionada, i reduir uns tipus d’interès que ja estan molt baixos o en negatiu pot ser, fins i tot, contraproduent.

Els mercats financers s’han mostrat molt sensibles als últims esdeveniments, amb un repunt intens de la volatilitat i amb correccions generalitzades dels principals índexs borsaris. A priori, atès l’escenari macro descrit, sembla que aquests moviments són una mica exagerats. Però els riscos latents no són menors, i, si la reacció de política econòmica se centra en mesures d’estímul econòmic a curt termini, en expansions fiscals que no milloren el creixement potencial de les economies o en estímuls monetaris de dubtosa efectivitat, els desequilibris macroeconòmics que es poden acabar generant sí que ens poden dur a una situació de més risc. Les expansions no solen morir de velles.