França mostra un comportament aparentment dinàmic enmig d’una crisi política. El creixement que ha mostrat l’economia francesa fins al 3T 2025 s’explica per uns patrons poc sostenibles (com una elevada acumulació d’inventaris en el 2T) o de naturalesa transitòria (forta empenta de les exportacions en el 3T per la comanda de material aeronàutic), que emmascaren la debilitat de fons de l’economia gal·la. De fet, cal esperar un últim trimestre de l’any bastant feble, com apunta el comportament de diversos indicadors de clima industrial o de confiança dels agents. De fet, el PMI segueix ja més d’un any en el 4T en valors per sota del llindar de 50 (indica creixements positius), alhora que les enquestes de confiança de les llars mostren que els consumidors es decanten per l’estalvi (la taxa d’estalvi assoleix en el 2T 2025 ja un 18,7% de la seva renda disponible, 4,5 p. p. per damunt de la seva mitjana prèvia a la pandèmia), a costa de reduir la seva intenció de despesa.

Una crisi política perllongada. La situació política a França és força delicada des de les eleccions de juliol del 2024, de les quals en va sortir un Parlament molt fragmentat, amb un pes rellevant de les formacions situades als extrems de l’espectre polític. Això fa molt difícil trobar un consens per aprovar els pressupostos per al 2025 (al tancament d’aquest informe, se seguien debatent), i ja ha provocat la dimissió de fins a tres primers ministres en menys d’un any, una velocitat de rotació que no ha estat habitual des que s’instaurés la Cinquena República el 1958, la qual cosa ens permet mesurar el grau de deteriorament polític del país. Aquesta elevada incertesa ha llastat les decisions de despesa de les famílies i, sobretot, d’inversió de les empreses. En el 3T 2025, el creixement interanual de la despesa de les famílies va ser de només un 0,2%, mentre que la inversió en capital fix va retrocedir un 1,6%, davant de taxes mitjanes de creixement de llarg termini al voltant de l’1,5%, en tots dos casos.

Cal reconduir les mètriques fiscals cap a referències més sostenibles. El deteriorament que venen patint els comptes fiscals francesos des de la pandèmia va provocar que Brussel·les li obrís un expedient per dèficit excessiu el juliol del 2024. Això implica que ha de fer una reducció de la despesa que permeti un ajustament del dèficit estructural d’almenys un 0,5% del PIB a l’any per aconseguir situar el dèficit fiscal en l’objectiu del 3,0%. França podria tancar 2025 amb un dèficit fiscal al voltant del 5,4% del PIB i un deute en el 116%. L’agressiva proposta del primer ministre François Bayrou de retallar el pressupost del 2026 en 44.000 milions d’euros (més d’un 1,5% del PIB) va derivar en una moció de censura que va provocar la seva dimissió el setembre d’aquest any. El seu successor, Sébastien Lecornu, va rebaixar les seves pretensions de retallada fins als 35.000 milions d’euros (un 1,0%), encara els pressupostos més restrictius en més d’una dècada. No obstant això, per demanar els suports necessaris per evitar una altra moció de censura, va acceptar retardar fins al 2028 l’entrada en vigor de la reforma de les pensions aprovada el 2023, i això implica un augment de la despesa de gairebé 3.000 milions d’euros fins al 2027. Al tancament d’aquest informe, prosseguien les negociacions per tirar endavant el pressupost, que poden prolongar-se fins a finals de desembre, per la qual cosa no es pot descartar que, finalment, el dèficit fiscal objectiu per al 2026 sigui menys ambiciós i se situï més proper al 5,0%, la qual cosa continuarà limitant una reversió de les dinàmiques de deute. El deteriorament de l’escenari fiscal ha provocat una important ampliació de les primes de risc del deute sobirà francès amb relació a l’alemany, i aquest moviment s’ha intensificat amb la crisi governamental.

Els riscos que presenta l’economia francesa es presenten esbiaixats a la baixa, i els principals aspectes són els següents:

• Risc polític. La fragmentació política i l’ascens de partits als extrems de l’espectre polític representen una amenaça per a l’estabilitat política del país, com ha quedat demostrat en els últims mesos. Aquesta incertesa no només llasta les decisions d’inversió d’empreses i famílies, sinó que impedeix tirar endavant uns pressupostos de consens amb els quals es pugui tallar el deteriorament dels comptes públics sense castigar el creixement.
• Risc fiscal. Aquesta inestabilitat política augmenta la probabilitat que l’esforç fiscal per al 2026 sigui bastant modest i insuficient. La ràtio de dèficit fiscal es mantindria al voltant del 5,0% del PIB en els propers anys, la qual cosa situaria les ràtios de deute prop del 130% del PIB el 2030, segons estima l’FMI. Aquest deteriorament persistent dels comptes públics es reflecteix en l’evolució de la prima de risc del deute sobirà francès, que pràcticament ja cotitza igual que la del deute italià, i explica les retallades de ràting que les principals agències han fet des de l’estiu.
• Financer. De no aprovar-se uns pressupostos de consolidació fiscal creïbles, el mercat podria reaccionar amb ampliacions addicionals de la seva prima de risc i generar una inestabilitat que es podria encomanar a les economies amb una posició fiscal delicada (Itàlia, Bèlgica o Espanya). El BCE té l’opció d’activar el Transmission Protection Instrument (TPI), un instrument per comprar deute sobirà si les primes de risc es disparen desordenadament, sempre que l’augment de les primes no sigui un reflex del deteriorament dels fonaments econòmics del país.