L’economia italiana, igual que la dels seus principals socis de la zona de l’euro, ha mostrat un comportament molt volàtil en la primera meitat de l’any, com a conseqüència de les decisions d’anticipació de compres preses pels agents per evitar l’impacte dels aranzels de Trump sobre els preus finals. El motiu del notable creixement del 1T va ser la forta empenta de les exportacions, que es va corregir en el 2T i això va arrossegar el conjunt de l’economia al seu primer retrocés en dos anys. No obstant això, cal fer una lectura positiva de la resistència mostrada per la demanda interna en el 2T, amb la inversió a l’alça en construcció (persisteix l’efecte del Superbonus), i en la resta de les partides, que se segueixen beneficiant del desplegament, encara que amb bastants retards, dels fons NGEU. Les dades del 3T assenyalen les dificultats de la demanda interna per mantenir el to, amb el conseqüent estancament de l’economia. En aquest context, la inflació ha mostrat un comportament força favorable: es consolida des de la primavera per sota del llindar del 2,0% i creiem que es mantindrà estable en bona part de l’horitzó de previsió.

La demanda interna compensa el deteriorament del sector exterior. Les perspectives per a l’economia italiana indiquen que la demanda interna serà el principal motor del creixement el proper any. Itàlia és, juntament amb Alemanya, una de les economies més exposades al aranzels de Trump. Més del 10% de les seves exportacions es destinen al mercat nord-americà, i això explica que prop del 3,4% del seu valor afegit brut es genera gràcies a la demanda dels EUA. Aquesta estructura de comerç podria fer que una pujada de 10 p. p. en els aranzels restés una mica menys de 0,3 p. p. al seu creixement econòmic. D’altra banda, les expectatives apunten a una major desacceleració de la inversió en construcció a mesura que es vagi diluint el programa del Superbonus (desgravacions d’un percentatge dels costos de l’obra que s’aniran retirant progressivament), que es compensaria parcialment gràcies a l’impacte del programa Transizione 5.0, que consisteix en una sèrie de crèdits fiscals valorats en 6.300 milions d’euros (amb càrrec als fons NGEU) durant els anys 2024 i 2025 dirigits a incentivar la transició digital i l’eficiència energètica de les empreses, de qualsevol dimensió. A més, el consum de les famílies tindria el suport d’una inflació bastant estable i una taxa d’estalvi que encara supera la mitjana prepandèmia (12,3% en el 2T 2025). En aquest context, la política fiscal seguirà avançant en el procés de consolidació ja iniciat amb èxit.

Unes expectatives fiscals força optimistes. Itàlia ha mostrat, darrere de Grècia, les ràtios de deute més voluminoses en termes de PIB de la zona de l’euro i ha superat el 100% durant els últims 20 anys. El deteriorament que ha patit el dèficit fiscal després de la pandèmia (9,4% del PIB el 2020) i la lentitud amb què es recuperaven els seus comptes fiscals, a causa de la implementació de programes com el Superbonus i altres plans d’ajuda per compensar l’impacte de la crisi energètica arran de la guerra a Ucraïna, va portar la Comissió Europea a obrir a Itàlia, el juliol del 2024, un procediment per dèficit excessiu (PDE). Aquest procediment obliga a dur a terme una reducció de la despesa que permeti ajustar el dèficit estructural de, com a mínim, un 0,5% del PIB a l’any. Els esforços iniciats després de l’obertura del PDE van aconseguir reduir el dèficit fiscal fins a un 3,4% del PIB el 2024, i el compromís d’Itàlia amb la disciplina fiscal es confirma en els pressupostos del 2026 i el marc fiscal fins al 2028. De fet, recullen un objectiu de dèficit fiscal del –2,7% del PIB el 2026 per seguir baixant en els anys següents, mentre que el superàvit fiscal primari superaria l’1,0% del PIB el 2026 i assoliria el 2,0% anys després. En conseqüència, a Itàlia el sostre de deute podria aconseguir-se entre 2026 i 2027 (entorn del 138%), i això la diferencia positivament d’altres economies, com les de França i Bèlgica (l’FMI estima que les seves ràtios de deute seguiran augmentant, almenys, fins al 2030) i explica que la prima de risc italiana hagi estat la que més s’ha reduït en el que va d’any a la zona de l’euro, situant-se al voltant dels 75 p. b., un valor mínim en gairebé 20 anys.

El balanç de riscos per a Itàlia es presenta esbiaixat a la baixa. En destaquem els següents:

• Situació fiscal. La situació fiscal italiana segueix sent bastant delicada, malgrat els favorables progressos aconseguits en els últims anys i les perspectives que la consolidació fiscal continuï. Les elevades ràtios de deute que encara suporta la fan molt vulnerable a pujades dels tipus d’interès, en l’actual context de creixements modestos i inflacions reduïdes.
• Endarreriment en el desemborsament dels fons NGEU. L’endarreriment en la sol·licitud i desemborsament dels fons NGEU limita la capacitat d’impulsar el creixement de forma sostinguda i augmenta la probabilitat que la petició dels fons restants es concentri en l’estiu del 2026, atès que la data límit per sol·licitar-los és el mes d’agost.
• Disparitat regional. Itàlia segueix mostrant una forta disparitat regional que accentua les desigualtats socials i limita el potencial econòmic del conjunt del país. El sud segueix sent la regió més endarrerida, amb menor productivitat, majors taxes d’atur i menor poder adquisitiu.
• Riscos idiosincràtics. El teixit empresarial el formen, majoritàriament, empreses familiars: més del 95% de les pimes tenen menys de 10 empleats. A més, presenta les ràtios d’ocupació més reduïdes entre les quatre grans economies de la zona de l’euro, reflex de les seves poblacions dinàmiques. De fet, Itàlia és, d’aquest grup, l’única en què s’espera que caigui la població en els propers anys.