El negoci de les assegurances és important. No pot ser d'una altra manera, ja que ens permet protegir-nos de les elevades pèrdues associades a esdeveniments que, tot i que infreqüents, no podem descartar del nostre horitzó vital. Aquesta importància té, lògicament, la seva translació monetària: el 2010, les primes d'assegurances van representar l'equivalent al 7% del PIB mundial, amb més importància en regions com Europa, l'Amèrica del Nord i el Japó. Atesa aquesta rellevància social i econòmica, no és sorprenent que les assegurances vagin acompanyades d'una vasta activitat reguladora. En aquesta tessitura, cal esperar que tot el que es relaciona amb el sector estigui emparat per la millor teoria econòmica disponible. És aquesta realment la situació? Desafortunadament, hem d'anticipar una resposta negativa.

Per ordenar una mica una temàtica tan àmplia, plantegem dues preguntes fonamentals que qualsevol teoria ha de poder respondre: per què existeixen les assegurances? i per què existeix una regulació sobre les assegurances? La teoria econòmica tradicional ens proporciona una resposta a les dues qüestions que ens serveix de punt de partida. Les assegurances existeixen perquè tenen valor per als individus. Aquest valor deriva del fet que són un instrument que permet traslladar els diners dels moments en què no són gaire necessaris a uns altres en què puguin ser-ho molt. L'alternativa, l'estalvi individual, és menys eficient, ja que reserva diners per a necessitats que potser, en el futur, no es produeixin.(1) Fins aquí, la qüestió sembla simple, però, si tenim en compte l'existència de problemes d'informació, el tema es complica.

En qualsevol relació contractual entre l'assegurat i l'assegurador, la informació disponible per a les parts és clarament asimètrica. A la companyia d'assegurances, li costa disposar d'informació sobre l'assegurat i monitoritzar el seu comportament després de la signatura del contracte d'assegurança. És probable que els qui busquin assegurar-se tendeixin a arriscar-se més que la mitjana de la població i que, un cop assegurats, es mostrin menys curosos que les persones no cobertes per una assegurança. Es tracta, respectivament, del que es coneix com a problemes de selecció adversa i de risc moral.

Sens dubte, els problemes d'informació no estan circumscrits a l'àmbit de les companyies d'assegurances. Els prenedors de les assegurances també han d'afrontar un notable desconeixement sobre aspectes com la solvència de les asseguradores i els termes específics dels contractes. En definitiva, el gran risc per al prenedor és saber si, arribat el moment de necessitar-los, podria no disposar dels diners compromesos (perquè la companyia hagi fet fallida o perquè clàusules desconegudes impliquin que no es pugui procedir al pagament).

Aquests problemes d'informació són la justificació habitual de la regulació. La regulació tracta de reduir els problemes d'informació que el mercat, per si mateix, no pot eliminar. Així, mentre que els problemes d'informació que afronten les companyies tendeixen a ser combatuts de forma raonablement eficient en l'àmbit privat (per exemple, mitjançant polítiques corporatives d'excepcions o de sobrepreu de determinats col·lectius més susceptibles d'assumir riscos excessius), els que afecten els consumidors solen exigir una regulació pública. Es tracta, en definitiva, de facilitar que la informació «privada» de les companyies es faci pública (o de reduir l'esforç del consumidor per disposar-ne).(2) La regulació que regeix a la majoria de països té com a objectiu garantir la solvència de les asseguradores i una qualitat determinada dels contractes i del seu compliment. Alguns dels instruments més habituals són l'exigència d'ús de contractes estandarditzats, els requisits d'entrada al sector, les limitacions al fixament de preus i les normes de solvència (habitualment, en forma de requisits de capital i d'altres exigències financeres).

Totes aquestes pràctiques serien suficients sempre que els consumidors, la peça angular que el regulador tracta de protegir, es comportessin amb la racionalitat que la teoria espera. Sabem que això no és així. Al negoci de les assegurances, com en altres mercats, les anomalies són freqüents. Quan s'esperaria una elevada demanda d'assegurances contra accidents catastròfics (precisament, el tipus de pèrdua elevada, però infreqüent, que millor justifica una assegurança), la realitat és que es dóna una infrademanda d'aquest tipus de producte. Per exemple, a Nova Orleans, només el 40% de les llars tenia alguna forma d'assegurança contra inundacions, situació que es va demostrar nefasta després de l'huracà Katrina. En canvi, s'acostuma a contractar, per damunt de la demanda òptima teòrica, altres modalitats que presenten menys racionalitat. Així, se solen citar les assegurances amb franquícies massa reduïdes o les extensions de garanties de certs productes de consum durador.

Aquestes anomalies són degudes, fonamentalment, a dues categories de limitacions que patim els consumidors. En primer lloc, els consumidors patim un seguit de biaixos que afecten la percepció del valor de l'assegurança, no valorant-la prou (de manera que es produeix una demanda inferior a l'òptima) o valorant-la massa (de manera que es genera una sobredemanda de l'assegurança). El primer d'aquests casos es produeix per dos biaixos detectats en la literatura: el que s'anomena descompte excessiu (o preferència irracionalment elevada pels diners presents enfront del futur) i el que s'anomena biaix de l'optimisme excessiu (la creença infundada que els esdeveniments negatius no ens passaran a nosaltres). Pel que fa a la sobrevaloració del valor de l'assegurança, s'han detectat altres biaixos que la provoquen, com, per exemple, els basats en la superstició (la creença que, si s'assegura contra un accident, no es produirà), en el seguiment de les decisions d'uns altres («efecte ramat») i en l'excessiva inclinació emocional cap a l'objecte o cap a la persona (que se sobreassegura).

A més de les dificultats per percebre el valor just de l'assegurança, un segon grup de limitacions deriva de les dificultats cognitives en la presa de decisions sota situacions de risc i d'incertesa. Al costat de les clàssiques regularitats conductistes esmentades habitualment en diferents transaccions,(3) en matèria d'assegurances s'ha destacat que són especialment rellevants l'aversió a tenir en compte determinats esdeveniments (inclosos la mort i altres tabús estigmatitzats) o l'aversió a la complexitat. En termes generals, el resultat d'aquestes limitacions de la capacitat de processar informació és que sobreabunden les decisions de no contractar una assegurança.

En definitiva, al món lleugerament irracional (o, amb més precisió, imperfectament racional) al qual al·ludíem en el títol, la regulació tendeix a defensar la societat de l'excessiva presència d'informació privada que envolta les transaccions d'assegurances. En canvi, protegir el consumidor de tot aquest conjunt de biaixos que acabem d'esmentar està lluny de ser habitual. Una de les dificultats és que, com ens recorden Baker i Siegelman, dos autors centrals en el debat, tot i que es puguin detectar els «errors» del consumidor, una regulació adequada dista de ser fàcil.(4) La dificultat s'explica perquè, en l'economia conductista (behavioral economics), el vincle entre comportament i benestar (en el sentit econòmic habitual) és feble. Per exemple, i recordant un dels biaixos presentats més amunt, com podria una regulació protegir-me del fet que obtinc satisfacció (o reducció d'ansietat) per ser supersticiós?

Tot i que s'ha començat a explorar la qüestió acadèmicament per a certes formes d'assegurances, en general les que s'infrademanden o les que se sobredemanden, més fàcils de ser tractades, els resultats disten molt de ser concloents. Per citar un exemple, el 2003 al Regne Unit, es va estudiar el cas de les garanties addicionals de productes electrònics. Es va concloure que, efectivament, es demandaven més del que era racionalment desitjable i es va proposar un augment de la competència al sector (l'informe era de la Comissió per a la Reforma de la Competència). La proposta «conductista» que, en alguns fòrums acadèmics, es va postular era protegir de si mateix el consumidor, massa emocional en relació amb l'objecte assegurat, mitjançant la prohibició d'oferir aquestes extensions de garanties. Com es veu, una solució poc satisfactòria. Confiem que, a mesura que avanci l'economia conductista, s'estigui en condicions d'ajudar aquest món de consumidors imperfectament racionals que som tots.