Compartir: 
Pensions privades: un complement al sistema públic de pensions

Les tendències demogràfiques plantegen un important repte per als sistemes públics de pensions. En particular, la disminució del nombre de treballadors en relació amb el nombre de pensionistes pressiona a la baixa el poder adquisitiu de les pensions en els sistemes de repartiment (i a l'alça l'edat de jubilació). L'últim informe anual sobre pensions de l'OCDE estimava, per exemple, que la pensió futura d'una persona amb un salari mitjà que va començar a treballar el 2008 als vint anys no superaria el 60% del seu salari just abans de jubilar-se a vint-i-dos dels trenta-quatre països membres, segons les regles vigents en l'actualitat. En aquest context, les pensions privades tindran un paper cada vegada més rellevant, i molts països han començat a introduir mesures per incentivar-ne l'adopció entre la població.

El grau de participació en plans de pensions privats varia de forma significativa entre països. En general, tendeix a ser més baixa a mesura que augmenta el nivell de prestacions del sistema públic de pensions.(1) Però són precisament els països amb més prestacions els que més ajustos hauran de dur a terme (o, de fet, ja els estan realitzant) en els sistemes de pensions públics. En conseqüència, cal esperar que, en un futur proper, experimentin un augment substancial de la participació en plans privats. Aquest seria el cas d'Espanya, on, segons les dades de l'OCDE, la pensió d'un treballador mitjà és relativament alta en relació amb el salari previ a la jubilació, mentre que la taxa de participació en plans privats és de les més baixes.

La subscripció a plans privats de pensions, als països on és voluntària, tendeix a créixer clarament amb l'edat del treballador. En general, de fet, se sol començar a aportar a plans privats massa tard per poder mantenir el nivell adquisitiu després de la jubilació. En aquest sentit, existeix una àmplia línia de recerca de l'economia del comportament (behavioral economics)(2) que demostra que les persones no tenen prou disciplina estalviadora. La procrastinació (ajornar la presa de decisions), la miopia (no tenir prou en compte el futur) i la inèrcia (resistir-se a modificar un patró de comportament) influeixen de forma considerable en el nivell d'estalvi.

Començar a estalviar tard té un cost important en la pèrdua de l'efecte multiplicador que aporta l'interès compost. Per exemple, aportacions de 3.000 euros anuals (amb un increment del 2% per any, que s'ajustaria en funció de la inflació) durant quaranta anys i amb un rendiment mitjà del 5% anual ens reportarien un capital, de cara a la jubilació, de 507.355 euros. Si es decidís començar a fer aportacions més tard però d'un import més elevat, el resultat final seria clarament inferior: aportacions equivalents a 6.000 euros anuals a dia d'avui (també amb increments anuals del 2%), començant d'aquí a vint anys i durant vint anys, es convertirien en 364.270 euros.

Per incentivar l'adhesió als plans de pensions, la immensa majoria de països han utilitzat, tradicionalment, diferents incentius fiscals. Aquests incentius permeten, generalment, descomptar les aportacions, fins a un límit, de la base imposable i diferir la tributació sobre aquesta porció de la renda fins a la jubilació. Aquests incentius beneficien, en especial, els contribuents de rendes més altes, que s'enfronten a tipus marginals sobre la renda més elevats. Altres països, una minoria, han optat per oferir incentius de suma fixa, per exemple, descomptant de la quota a pagar un percentatge de les aportacions al pla de pensions. En qualsevol cas, els incentius fiscals no han estat prou potents per augmentar de forma significativa el grau de cobertura dels plans privats. Dit d'una altra manera, promoure una cobertura universal mitjançant incentius fiscals seria molt costós per a les arques públiques.

Atesa aquesta situació, alguns països han optat per fer obligatòria la subscripció a un pla de pensions privat. En casos com el d'Austràlia, el sistema especifica un nivell d'aportacions mínim obligatori, una opció que no està exempta de problemes, ja que pot forçar uns nivells d'estalvi massa elevats per a algunes famílies, en especial joves, que podrien preferir invertir els ingressos en l'educació dels fills o en la compra d'un habitatge. Recentment, i com a alternativa a l'obligatorietat, ha adquirit protagonisme la inscripció automàtica (automatic enrolment) dels treballadors en plans de pensions privats. D'aquesta manera, les empreses tenen l'obligació d'inscriure tots els empleats i destinar un percentatge del salari al pla de pensions. El treballador disposa d'un termini de temps per comunicar si desitja continuar fent aportacions o cancel·lar la participació. Aquesta iniciativa existeix, entre d'altres països, als EUA, el Regne Unit, Itàlia i Nova Zelanda, i, des de la seva implantació, s'han pogut observar increments significatius en el percentatge de persones en edat laboral amb plans de pensions privats. Un altre avantatge de la inscripció automàtica és que es tracta d'una reforma políticament més fàcil que la imposició de l'obligatorietat de les aportacions.

El cas de Nova Zelanda (amb l'esquema anomenat «KiwiSaver») demostra la importància que adquireix el disseny del sistema i, en particular, l'elecció de la taxa de contribució fixada per defecte en els models amb inscripció automàtica. Quan s'incorpora un nou treballador, les empreses neozelandeses han de donar d'alta l'empleat en un pla de pensions privat, al qual han de destinar un mínim del 2% del salari. Els empleats disposen de dos mesos per donar-se de baixa i poden fixar lliurement el percentatge de salari que desitgen destinar al pla. En el moment de la implantació del model, al juliol del 2007, la taxa de contribució per defecte es va fixar en el 4% i, amb posterioritat, a l'abril del 2009, es va reduir al 2% per minimitzar el percentatge de baixes del sistema. Al juny del 2011, la majoria de treballadors mantenien la taxa fixada per defecte: el 62% dels empleats que van començar amb una taxa del 4% van mantenir aquesta taxa, mentre que el percentatge va augmentar fins al 80% en el cas dels treballadors que es van iniciar amb una taxa del 2%. Aquest exemple il·lustra de nou la importància de la inèrcia en el comportament humà.

En definitiva, disposar d'un pla de pensions privat és una opció aconsellable per intentar mantenir la capacitat adquisitiva després de la jubilació. Les autoritats públiques, conscients d'això i dels biaixos que afecten el comportament humà a l'hora d'estalviar per al futur, utilitzen diferents alternatives per promoure'n l'ús entre la població. Es tracta d'un esforç necessari per reduir la desigualtat en l'edat de jubilació entre els més previnguts i previsors i els qui prefereixen viure al dia fins massa tard.

Antonio Escoda Viladomiu
Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

(1) Relació entre la pensió de jubilació a percebre i el salari mitjà abans de la jubilació.

(2) Richard H. Thaler, i Cass R. Sunstein (2008), «Nudge: Improving Decisions about Health, Wealth, and Happiness».

Compartir: