Compartir: 
També disponible:
Informe mensual - Editorial

La tardor és una estació propensa a una certa melangia. Les hores de sol minven amb celeritat. Els arbres perden les fulles, i, després del parèntesi estiuenc, a moltes persones els aclapara el dia a dia amb els seus afanys. Refugiar-se en una actitud melangiosa és sempre una temptació, i sovint un risc, en aquesta època.

A l'economia de la zona de l'euro, després de patir dues recessions en només quatre anys, l'estiu no li ha caigut bé. La rentrée es presenta amb seriosos avisos de melangia, procedents dels grans països: França, Itàlia i també, tot i que en menor mesura, Alemanya.

És responsabilitat dels líders polítics europeus no sucumbir a la temptació de l'abatiment. D'una banda, l'empitjorament de la conjuntura a la zona de l'euro ha tingut molt a veure amb factors geopolítics, en especial per la tensió amb Rússia, però cal esperar que aquests factors tinguin un caràcter temporal. De l'altra, els resultats de les eleccions a l'Europarlament del passat mes de maig, amb la pujada dels partits extremistes a diversos Estats membres, han de ser un toc d'alarma per a la Unió Europea i, molt especialment, per a la zona de l'euro. Al descontentament cada vegada més ampli de la població, no es pot contraposar una actitud letàrgica o continuista. Els líders de les capitals europees, juntament amb les noves autoritats comunitàries, han de protagonitzar un veritable canvi de rumb en la política econòmica, per donar resposta als formidables reptes del moment. Quins han de ser els principals eixos d'aquesta nova orientació?

En política pressupostària, el debat sobre l'austeritat s'ha de matisar de forma adequada, i cal compassar el ritme de reducció dels dèficits públics als diferents punts de partida i als diferents nivells de deute. De manera especial, els països amb més marge, com Alemanya, han de contribuir a l'impuls de la demanda agregada del conjunt de la zona de l'euro. Fins i tot en el seu propi interès, atès el nivell d'integració econòmica existent i el gran pes relatiu germànic.

Al front de les reformes estructurals, els països més ressagats són ara França i Itàlia. L'evidència de l'èxit de les reformes en països com Irlanda i Espanya (i, en menor mesura, Portugal) ha de ser un esperó per passar de les paraules als fets.

Una altra línia en què els esforços han de ser immediats i atrevits és la del mercat interior. Vencent totes les resistències proteccionistes que sigui necessari, Europa ha d'integrar els mercats de serveis, en especial a l'àrea d'indústries regulades, com les telecomunicacions o l'energia. Aquesta és una política que milloraria la conjuntura i, també, el potencial a llarg termini de l'economia europea.

Finalment, queda l'àmbit financer. En aquest apartat, el BCE ja ha anat de forma gradual vencent resistències, amb una política cada vegada més agosarada que ha garantit la integritat de la zona de l'euro i ha tractat de recompondre el mecanisme de transmissió dels estímuls monetaris perquè la liquiditat arribi a les famílies i a les empreses. L'avanç de la Unió Bancària i una gestió adequada de l'examen en curs de la banca europea facilitaran aquesta tasca. Com es discuteix a fons al Dossier d'aquest Informe Mensual, també hi contribuirà una estabilització de la política reguladora, que hauria d'eliminar les incerteses que encara limiten la presa de decisions dels actors econòmics.

El guru del management mort recentment, Warren Bennis, solia dir que un bon directiu ajuda el seu equip a arribar a la seva destinació, mentre que un bon líder el que fa és convèncer la seva gent de quina ha de ser aquesta destinació. En l'estació melangiosa per excel·lència, els ciutadans europeus mereixen que els seus dirigents no siguin simples gestors de la complexa situació a la qual ens enfrontem, sinó veritables líders, per superar amb èxit els enormes reptes als quals s'enfronta l'economia europea.

Jordi Gual

Economista en cap

30 de setembre de 2014

Compartir: