Inflació europea: unida en la diversitat

En temps més normals, el ventall d’inflacions dins la zona de l’euro anava d’un mínim del 0% fins a un màxim del 3%; el 2022, el ventall es va ampliar fins al 7%-25%. Una part de la dispersió és deguda a economies petites que han patit inflacions molt elevades (especialment els països bàltics, amb un pic del 25% a Estònia i del 22% a Letònia i a Lituània), mentre que les mètriques de dispersió no són tan altes si es té en compte el pes relatiu de cada economia dins la cistella de preus del conjunt de la zona de l’euro (vegeu el tercer gràfic).1

D’altra banda, una part de la dispersió entre països reflecteix un efecte d’unitats: si el nivell d’inflació es multiplica per 5 (com ha estat el cas en la mitjana europea), també es multiplica per 5 el valor de mètriques de dispersió com la desviació estàndard. Per aquest motiu també hem d’a­­na­­lit­­zar la situació actual amb mètriques de dispersió relativa, com el coeficient de variació, que normalitza la desviació es­­tàndard pel nivell mitjà de la inflació. Com es veu al tercer gràfic, aquest indicador es troba en cotes més normals, la qual cosa suggereix que la dispersió entre països no és tan anormal en el context d’un nivell d’inflació generalitzadament alt a tota la zona de l’euro.2

El context és clau, i així ho mostra, també, el fet que el gros de la dispersió s’explica per diferències en la inflació energètica (vegeu el quart gràfic), tot i que, recentment, s’ob­­serva una mica més de dispersió en la inflació dels serveis.3

La importància de l’energia i l’«efecte nivell» de la inflació són coherents amb la idea que, rere la dispersió entre països, trobem un mateix origen: un xoc comú i fort, el de la guerra a Ucraïna i el seu efecte sobre els preus de l’energia i dels aliments, que, en funció de l’exposició a la crisi generada per la guerra i de les diferents respostes de la política econòmica, es transmet amb una intensitat diferent a cada país. Així, països amb una menor dependència del gas rus i/o amb una major producció d’energia renovable han vist, en general, menys tensionats els preus. En la mateixa línia, la disparitat de les polítiques implementades arran de la crisi ha estat molt elevada, tant en el cost de les mesures4 com en el seu disseny, des dels incentius a l’estalvi energètic fins a les intervencions (o no) sobre el sistema de preus,5 passant per les ajudes directes a les famílies i a les empreses.

Una altra manera de constatar l’origen comú d’aquesta disparitat d’inflacions és analitzar la sincronia entre la inflació dels diferents països de la zona de l’euro. Hi ha tècniques estadístiques que, aprofitant la correlació de les inflacions de les economies europees, ens permeten extreure un factor comú entre aquestes inflacions nacionals. Com ho mostra l’últim gràfic, l’evolució d’aquest factor comú explica una bona part de les dinàmiques individuals de cada país, quelcom que, de fet, s’ha intensificat en els dos últims anys i que no solament se circumscriu als preus energètics: ara com ara (amb dades fins al juny del 2023), també s’ha reforçat el factor comú rere la inflació dels béns industrials, dels serveis i dels aliments dels països de la zona de l’euro.

Si la dispersió entre països té com a origen un xoc comú, que no solament procedeix de l’energia, sinó que també es tradueix en fortes dinàmiques comunes entre els preus subjacents de cada país, les diferències s’haurien de normalitzar amb la pròpia disminució de la inflació del conjunt de la zona de l’euro. Tanmateix, això no implica una normalització en les diferències entre els nivells de preus dels països. De fet, hi ha indicis que la dispersió en les taxes d’inflació ha comportat una major convergència en els nivells de preus dels països de la zona de l’euro; una convergència que pot accentuar desigualtats quan no va acompanyada d’una convergència en ingressos i en productivitat.6