Compartir: 
La recuperació a la perifèria i el paper de les reformesLa recuperació a la perifèria i el paper de les reformes

Si alguna cosa bona ha tingut la crisi del deute sobirà de la zona de l'euro ha estat l'ímpetu reformista desencadenat a la regió, tant a nivell nacional com a nivell europeu. Els països perifèrics, sotmesos a una intensa pressió per part dels mercats financers, han implementat múltiples reformes per corregir els desequilibris macroeconòmics acumulats durant l'etapa expansiva posterior a la posada en circulació de l'euro. En aquest Dossier, analitzem l'impacte de les reformes que, amb més o menys intensitat, s'han dut a terme a Espanya, a Irlanda, a Portugal, a Itàlia i a Grècia i que han englobat múltiples àmbits, inclosos el mercat de treball i de productes i el sector públic i financer. L'evidència disponible permet concloure que els esforços fets no van ser debades: la recuperació econòmica dels països perifèrics, que ha sorprès per la seva vitalitat, s'explica, en gran part, per l'impacte positiu de les reformes adoptades, les quals han establert les bases d'un creixement més equilibrat i sostenible a llarg termini.

El primer programa d'assistència financera grec, signat al maig del 2010, va marcar l'inici d'una onada reformista que va recórrer la zona de l'euro. Òbviament, les reformes van ser més profundes als països que van sol·licitar assistència financera externa, atesa la condicionalitat explícita en aquests programes. Però la necessitat d'adoptar mesures estructurals va arribar a un conjunt més ampli de països, com, per exemple, Itàlia, que, el 2011 i el 2012, també va augmentar de forma significativa la taxa de resposta a les reformes estructurals que recomana l'OCDE (vegeu el primer gràfic). Com és ben sabut, les mesures de consolidació fiscal per reduir el dèficit públic i per reconduir el deute públic cap a una via sostenible van ser prioritàries per neutralitzar la crisi del deute sobirà. A més a més, als països on s'havia gestat un boom creditici, com ara Irlanda i Espanya, la reforma del sector bancari va ser un element crucial. Amb el pas del temps, quan les tensions financeres es van relaxar sensiblement, va haver-hi un cert canvi de rumb en la política econòmica a favor d'un ajust fiscal favorable al creixement. Així, van guanyar preponderància les reformes enfocades a restaurar la competitivitat d'aquestes economies.

Després de més de cinc anys de reformes, i en un moment en què la recuperació guanya intensitat a la majoria de perifèrics, és un bon moment per mirar enrere i fer balanç de l'èxit assolit. La valoració global és positiva, atès l'important progrés en la reducció dels desequilibris macroeconòmics. En primer lloc, les reformes al mercat de productes i de treball han permès restaurar la competitivitat perduda, la qual cosa es reflecteix en una millora clara en el saldo per compte corrent (vegeu «Competitivitat a la perifèria: liberalització laboral i del mercat de béns i serveis»). En segon lloc, la reducció del dèficit públic també ha avançat de manera significativa, i el deute públic s'ha estabilitzat, tot i que continuï en nivells alts (vegeu «La consolidació fiscal a la perifèria comportarà un canvi de model per a les finances públiques?»). Finalment, la reparació dels balanços del sector privat i de les institucions financeres està ben canalitzada (vegeu «La reestructuració de la banca perifèrica»). En aquest sentit, es pot afirmar que, en general, les mesures van ser adequades. Així, el creixement que experimenta la perifèria europea es fonamenta en una economia més competitiva, en unes finances públiques encaminades a la sostenibilitat, en un sector privat menys endeutat i en un sector bancari amb més capacitat per concedir crèdit i per donar suport a la recuperació.

En determinades ocasions, s'argumenta que els resultats obtinguts podrien haver estat millors si els programes s'haguessin implementat completament i més aviat. El registre del seguiment dels programes de l'FMI1 aclareix aquesta qüestió. En concret, la proporció de mesures dutes a terme íntegrament (amb i sense retard) supera el 95% en els casos de Portugal i d'Irlanda. El cas grec, tantes vegades comentat per la suposada falta de compromís amb les reformes, registra una taxa d'implementació del 90%. Per tant, el fet que la seva efectivitat pugui haver estat inferior a la prevista s'hauria d'atribuir, d'una banda, a la dificultat de dissenyar programes efectius i que s'adaptin a les condicions específiques de cada país i, de l'altra, a la importància que les autoritats locals es comprometin i liderin l'agenda reformista. Un altre element que pot haver influït en la percepció de l'efectivitat de les reformes implementades és el corrent d'opinió negatiu que genera qualsevol procés reformista, en especial si és profund. En general, hi ha una minoria que es veu afectada negativament de forma molt directa per la reforma en qüestió i que, malgrat que pugui ser profitosa per al conjunt de la societat, lluita perquè no es dugui a terme. La dificultat rau en el fet que els beneficis estan molt repartits entre múltiples agents, mentre que els costos els suporta una minoria molt reticent al canvi. Aquest problema és encara més rellevant per a les reformes econòmiques de caràcter estructural, atès el desfasament temporal entre la implementació i els resultats. Per bé que els estudis empírics mostren que les reformes estructurals proporcionen beneficis elevats a mitjà i a llarg termini, la veritat és que els guanys a curt termini són escassos, a causa, per exemple, dels costos de reassignació dels recursos productius entre sectors (Bouis i Duval, 2011).

Una manera de pal·liar els efectes negatius a curt termini és l'ús d'estímuls de caire fiscal i monetari. Considerant el poc (o nul) marge del qual disposaven els països perifèrics en el pla fiscal, la política monetària es va convertir en la principal eina disponible. En aquest sentit, el BCE va complir la seva comesa, en especial després del juliol del 2012, mitjançant una política monetària ultraacomodatícia: va reduir el tipus d'interès a nivells mínims, va adoptar nombroses mesures per millorar l'accés a la liquiditat del sistema bancari i, finalment, al març del 2015, va iniciar un programa de compra de bons sobirans que va acabar d'apuntalar la recuperació a la perifèria. En particular, la compressió de les primes de risc ha permès que les condicions d'accés al crèdit milloressin de forma notable en aquests països. A més a més, el descens del preu del petroli i la depreciació de l'euro també han jugat a favor del creixement. Tot plegat s'ha reflectit en l'espectacular millora de les perspectives de creixement per a l'any 2015, en especial a Irlanda i a Espanya. Així, mentre que, al gener del 2014, el creixement previst del PIB irlandès era del 2,2%, la previsió actual és del 5,4% (una diferència de més de 3 p. p., com recull el segon gràfic). La revisió a l'alça de les previsions també ha estat substancial per a l'economia espa­­nyola i, en menor mesura, per a la portuguesa.2 En canvi, les previsions dels països del centre s'han mantingut gairebé sense canvis, tot i que també han rebut els xocs positius esmentats. Per tant, sembla que, més enllà dels factors de suport temporal, les reformes implementades explicarien aquesta millor evolució relativa dels països perifèrics.

Hi ha un ampli consens que les reformes estructurals tenen un impacte positiu sobre el creixement a llarg termini d'una economia. Moltes anàlisis empíriques així ho avalen. A més a més, es pot estimar, per a cada país, quin tipus de reforma tindria un ma­­jor impacte. Per exemple, un estudi de la Comissió Europea3 estima que Grècia es beneficiaria substancialment de la reforma del mercat de productes. En concret, fomentar la competència i reduir les barreres a l'entrada al mercat comportaria, a llarg termini, un augment del nivell de PIB grec del 47%. L'estudi mostra, també, que les reformes orientades a millorar les habilitats dels treballadors poc qualificats serien molt positives a tots els països perifèrics, en especial a Portugal, on el nivell del PIB augmentaria el 28% a llarg termini. Malgrat que la incertesa que envolta l'estimació d'aquestes xifres és elevada, ja que es basa en models i en hipòtesis variats, el missatge que se'n desprèn és que l'impacte positiu de les reformes estructurals és de primera magnitud.

Malgrat l'important avanç dels últims anys, per assegurar la capacitat de creixement a llarg termini, cal persistir en l'esforç reformista. Per bé que la prima de risc no pressiona i la millora cíclica és evident, cal continuar aprofundint en les reformes, tant a nivell nacional com en l'avanç en la construcció de l'arquitectura europea. No hi ha lloc per a la complaença.

Judit Montoriol-Garriga

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Dades extretes de «Monitoring of Fund Arrangements» (MONA), FMI.

2. L'evolució positiva de les perspectives de creixement per al 2015 contrasta amb el deteriorament experimentat el 2012, quan, per a Espanya, es va passar de preveure un creixement de l'1,2% al gener del 2011 al –1,4% al desembre del 2012 (una reducció de 2,6 p. p.).

3. «Growth effects of structural reforms in southern europe», Economic Papers, núm. 511, Comissió Europea, desembre del 2013.

Compartir: