L’Índia vs. la Xina: una perspectiva de creixement
L'Índia i la Xina han protagonitzat una transformació econòmica sense precedents en les últimes dècades, però les seves trajectòries de creixement han seguit camins divergents. En aquest article, comparem tots dos models des d'una perspectiva a llarg termini, desglossant els factors que han impulsat les seves economies: capital, treball i productivitat.
L’ascensió de l’Índia i de la Xina com a potències econòmiques ha estat un dels canvis més profunds en l’economia global de les últimes dècades, ja que ha alterat un panorama dominat fins llavors per economies avançades. En un article anterior,1 es va explorar el paper que podria exercir l’Índia al tauler econòmic global i es va destacar el seu ràpid progrés i les bones perspectives de creixement a mitjà termini. No obstant això, l’Índia es troba en una fase de desenvolupament diferent de la de la Xina. Per entendre les diferències en el seu desenvolupament, adoptarem una perspectiva de creixement a llarg termini, amb l’objectiu d’identificar els factors que han impulsat l’economia índia i les causes últimes de la seva divergència amb la Xina.
- 1
Vegeu el Focus «L’Índia: la roda del dharma en el camí del desenvolupament», a l’IM05/2025.
La roda del dharma i els seus eixos de direcció: capital, treball i productivitat
Fins als anys setanta, l’Índia i la Xina compartien nivells d’ingressos similars. Malgrat trajectòries històriques molt diferents, el PIB per capita dels dos països rondava els 1.400 dòlars (a preus constants del 2011), lluny d’altres economies com el Japó (15.000), Corea del Sud, Filipines o Tailàndia (3.000). A partir dels anys vuitanta, les seves trajectòries de creixement es van separar de manera clara, la qual cosa ha estat objecte d’una àmplia discussió.
Els dos països comparteixen característiques, com una geografia vasta, una població gran i un creixement econòmic accelerat en les últimes dècades (el PIB de la Xina es va multiplicar per 10 en 40 anys, el de l’Índia, per 5). No obstant això, els models de creixement han estat diferents. La Xina ha destacat pel desenvolupament del sector manufacturer, impulsat per l’obertura comercial i per l’atracció d’inversió estrangera directa (IED), fenomen conegut com xoc de la Xina per a l’economia global.2 L’Índia, en canvi, ha basat el creixement en l’expansió del sector serveis. La descomposició del creixement per factors productius, l’anomenada comptabilitat del creixement, revela les fonts del costat de l’oferta que han influït en aquesta trajectòria.
La primera taula presenta la composició del creixement del PIB de l’Índia, de la Xina i d’un conjunt d’economies asiàtiques emergents, entre el 1970 i el 2024, i mostra la contribució del treball, del capital i de la productivitat total dels factors (PTF).3 També s’analitza, per separat, el creixement de la producció per treballador. L’experiència de la Xina destaca pel seu creixement sostingut al llarg de tot el període. Malgrat que les contribucions (absolutes) del creixement de la força laboral han estat similars, el creixement del producte per treballador a la Xina va ser gairebé el doble que el de l’Índia fins als anys 2010.
- 2
Vegeu, per exemple, Autor, D., Dorn, D. i Hanson, G. (2016), «The China shock: Learning from labor-market adjustment to large changes in trade», Annual Review of Economics, 8(1), 205-240.
- 3
A l’Índia, aquest període es pot dividir entre el període prereforma (abans del 1991), quan es depenia, principalment, de l’eix soviètic, i el període postreforma, amb la introducció de les reformes de liberalització econòmica després de la crisi canviària del 1991. L’arribada al poder de l’actual líder, Narendra Modi, el 2014, ha reforçat l’impuls reformista. A la Xina, aquest període es veu marcat pel final de la Revolució Cultural (en els anys 70) i per les reformes de Deng Xiaoping (a partir dels anys 80), per l’entrada a l’OMC (el 2001) i per l’arribada al poder de Xi Jinping (el 2013).
Entre les fonts de creixement, s’observen dues fases diferents. Durant els anys vuitanta i noranta, la Xina va experimentar un fort creixement de la productivitat, acompanyat d’una elevada inversió en capital. En canvi, l’Índia va mostrar una menor contribució del capital, fins i tot en comparació amb altres economies asiàtiques emergents, i un creixement de la productivitat inferior a l’1%. A partir dels anys 2000, la Xina va veure un alentiment en el creixement de la productivitat, tot i que la inversió en capital es va mantenir elevada i va explicar entre el 75% i el 90% del seu creixement en l’últim quart de segle. A l’Índia, en canvi, es va produir una acceleració tant de la productivitat com de la contribució del capital.
L’economia índia en perspectiva
Les diferències en les contribucions dels factors productius reflecteixen transformacions estructurals i reformes implementades als dos països. En el cas de l’Índia, el treball ha tingut una major contribució relativa, tant en quantitat com en qualitat. Pel que fa a la quantitat, s’explica per les tendències demogràfiques i pel descens gradual de la taxa de participació laboral xinesa. D’altra banda, tot i que la informalitat ha anat caient en les últimes dècades, continua sent molt elevada a l’Índia. El país presenta un dels majors índexs d’informalitat en l’ocupació de la regió (pròxim al 80%) i una elevada disparitat en la productivitat laboral entre els sectors formal i informal.4 A més a més, la participació laboral femenina continua sent baixa (al voltant del 30% vs. el 60% a la Xina), i una part important de la força laboral es troba encara en sectors de baixa productivitat, com l’agricultura i la construcció. Pel que fa a la qualitat, cal destacar el gran progrés de l’Índia en matèria d’educació en les últimes dècades. Per exemple, la taxa d’alfabetització de la població adulta ha pujat del 50% dels anys noranta a més del 75% en l’actualitat (i arriba gairebé al 100% entre els joves), mentre que la taxa de finalització de l’educació secundària inferior ha arribat gairebé al 90% entre el grup d’edat rellevant (en relació amb el 60% al començament dels anys 2000).5
- 4
Vegeu, per exemple, Ohnsorge, F. i Yu, Shu (2022), «The Long Shadow of Informality: Challenges and Policies», Banc Mundial. La informalitat generalitzada està associada a una àmplia gamma d’obstacles al desenvolupament. A més d’una productivitat laboral més baixa, es reporta també un menor accés al finançament al sector privat, una acumulació més lenta de capital físic i humà, menys recursos fiscals, taxes de pobresa més elevades i una major desigualtat dels ingressos. Les empreses informals són, de mitjana, menys productives, ocupen treballadors amb qualificacions més baixes, tenen un accés més limitat al finançament i estan mancades d’economies d’escala.
- 5
En comparació, la taxa d’alfabetització de la Xina entre la població adulta ja havia arribat al 90% al començament dels anys 2000, i la taxa de finalització de l’educació secundària inferior és del 100% des del final dels anys 2000.
Quant al capital, la seva contribució ha augmentat de forma sostinguda des dels anys noranta i s’ha convertit en el principal motor de creixement. Aquest impuls és degut a les reformes de liberalització econòmica iniciades en aquesta dècada, que van estimular la inversió domèstica i estrangera i van promoure el desenvolupament de serveis intensius en capital. També s’ha observat un augment progressiu de la inversió pública, finançada per uns ingressos fiscals més elevats.
L’acceleració de la productivitat a l’Índia està vinculada a les reformes estructurals que han millorat l’assignació de recursos cap a sectors amb més valor afegit. Les millores institucionals (com el reforç de l’autonomia del banc central de l’Índia) han contribuït a un llarg període d’estabilitat política i econòmica, mentre que el desenvolupament de la infraestructura digital ha impulsat la innovació i la inclusió financera.
Malgrat els avanços, l’Índia encara importants desafiaments. La seva convergència amb economies de majors ingressos dependrà de la seva capacitat per mantenir el procés de transformació estructural. Això implica reassignar treball cap a sectors més productius i avançar cap a la frontera tecnològica, en especial en manufactures. La inversió en educació, les reformes del mercat laboral i les millores institucionals contínues seran fonamentals per sostenir el creixement a llarg termini. Tot i que la contribució del capital ha augmentat, l’Índia encara té recorregut per potenciar-la, per exemple, amb l’eliminació de barreres a la inversió estrangera directa i al comerç internacional, que podrien proporcionar un impuls addicional a l’economia índia i donar suport al creixement del segon gegant asiàtic, que aspira a ser el primer.