Com ja vam comentar en un Focus anterior,1 l’estabilitat de l’ocupació a Espanya ha millorat en els últims anys, la qual cosa es reflecteix en la intensa correcció de la taxa de temporalitat i en els menors fluxos d’entrada i sortida del mercat laboral. Malgrat que la rotació ha augmentat en tots els tipus de contracte, la taxa de rotació agregada (suma d’altes i baixes a la Seguretat Social com a percentatge del volum total d’afiliats inscrits al Règim General) s’ha reduït, ja que ha dominat un efecte composició en guanyar pes els contractes indefinits, que es caracteritzen per la seva menor rotació. En aquest article, entrem amb més detall en un dels determinants de la rotació, és a dir, les sortides del mercat laboral, i analitzem els canvis que han experimentat els fluxos de sortida del mercat laboral, afectats, en gran part, per l’entrada en vigor de l’última reforma laboral, aprovada al desembre del 2021.

Els factors que influeixen en les sortides dels treballadors de l’ocupació són diversos. Entre d’altres, destaquen: (i) la transformació digital, que provoca canvis en la demanda de certes professions i habilitats; (ii) la temporalitat i l’externalització de serveis, que contribueixen a la inestabilitat de l’ocupació; (iii) les crisis, les recessions o els esdeveniments inesperats, com la pandèmia, que condueixen a destruccions d’ocupació, i (iv) l’envelliment de la població, atès que l’evidència empírica demostra que la mobilitat laboral es redueix a mesura que augmenta l’edat dels treballadors.2

Ateses les dades proporcionades per la Tresoreria General de la Seguretat Social, la principal causa de baixa dels afiliats (vegeu el primer gràfic) continua sent la finalització d’un contracte temporal, tot i que aquest tipus d’extin­cions d’ocupació s’ha reduït de manera considerable, en línia amb el menor nombre de contractes temporals que se signen arran de la reforma laboral. En aquest sentit, si, el 2014-2019, dues de cada tres baixes (gairebé 686.000 en mitjana anual) es produïen per aquest motiu, el 2025 (amb dades anualitzades fins a l’abril), aquesta xifra s’ha reduït més del 30%, fins a situar-se per sota de les 477.000, el 42,5% del total.

En canvi, han augmentat les baixes pel pas a la inactivitat dels treballadors amb contracte fix discontinu,3 una modalitat contractual que ha guanyat protagonisme amb la reforma laboral. Així, aquestes baixes han passat de menys de 36.000 en la mitjana anual del 2014-2019, amb prou feines el 3,5% del total, a superar les 237.000 en l’acumulat dels 12 últims mesos fins a l’abril, el 21,2%, i s’han convertit en la segona causa de baixa.

No obstant això, el que més crida l’atenció és el fort augment de les baixes per dues altres causes: les baixes voluntàries i no haver superat el període de prova. Les baixes voluntàries o dimissions gairebé s’han duplicat en el període analitzat, fins a superar les 141.000, el 12,6% del total, 5 punts més que abans de la pandèmia, tot i que no arriben al nivell dels EUA, on són la primera causa d’extinció de l’ocupació. Això podria estar relacionat amb la recuperació de l’activitat i, per tant, de la creació d’ocupació: els treballadors tenen més incentius per deixar els llocs de treball si les possibilitats de trobar millors condicions laborals són altes. Dins aquesta mena de baixes, s’observa un canvi important en la seva composició (vegeu el segon gràfic): abans de la pandèmia, la major part dels treballadors que dimitien (el 63,0% de mitjana el 2014-2019) eren temporals (normalment amb feines més precàries); en canvi, el 2025 (amb dades anualitzades fins a l’abril), tres de cada quatre són indefinits. Segurament, aquest augment s’ha concentrat en els indefinits amb poca antiguitat, tot i que, en general, un empleat indefinit estarà ara més disposat que abans a perdre l’antiguitat perquè li serà més fàcil trobar una altra feina amb un contracte indefinit: el 41,2% de tots els contractes signats des del gener del 2022 són indefinits, en relació amb el 9,0% del 2014-2019.

Malgrat que les dades de la Seguretat Social no desglossen aquestes baixes per sectors d’activitat ni per categoria professional, és lògic pensar que els indefinits que són baixa de manera voluntària es concentren en aquelles activitats on les taxes de temporalitat eren més elevades abans de la reforma, com la construcció o l’hoteleria, i entre els treballadors amb menys antiguitat acumulada, ja que, en aquests casos, la pèrdua per deixar la feina és menor: segons les dades de l’EPA, en el 1T 2025, més del 70% dels assalariats amb contracte indefinit porten treballant en l’ocupació actual més de tres anys; és a dir, des d’abans de la reforma.

Finalment, altres baixes que han experimentat un fort repunt en els últims anys són les que es produeixen per no superar el període de prova.4 Tot i que continuen sent minoritàries (només representen el 4,3% del total), gairebé s’han duplicat des del període prepandèmia, fins a vorejar les 48.000. En aquesta mena de baixes, també s’observa ara un major protagonisme dels contractes indefinits (vegeu el tercer gràfic): el 2025 (amb dades acumulades de 12 mesos fins a l’abril), gairebé el 71,0% va afectar aquests treballadors, en relació amb el 24,0% de la mitjana del 2014-2019. Tot i que aquesta situació pot aixecar suspicàcies, perquè les empreses podrien estar utilitzant el període de prova per cobrir llocs de curta durada amb treballadors indefinits, el més probable és que l’explicació sigui que els contractes indefinits ara estan tirant de l’ocupació amb més intensitat del que ho feien en altres fases cícliques similars.