És ben conegut que l’ocupació a Espanya ha experimentat un fort creixement en els últims anys. La taxa d’atur també s’ha reduït de manera notable i s’ha situat en el 10,5% el 2025, el millor registre des del 2008 i gairebé 4 p. p. per sota de la dada del 2019. No obstant això, continua sent una de les més elevades de la zona de l’euro. A més a més, el nombre de llocs de treball vacants el 2025 va ser gairebé el 50% superior al del 2019; el 40% de l’ocupació creada va ser ocupada per treballadors nascuts a l’estranger, i, en el 2T 2026, més del 40% de les empreses van declarar que estaven condicionades per la disponibilitat de mà d’obra.1 D’acord amb aquestes xifres, cal preguntar-se si el mercat laboral podrà continuar donant suport al creixement de l’economia espanyola.

Una part important de l’atur es concentra en col·lectius amb dificultats d’inserció laboral, entre els quals destaquen els aturats de llarga durada. En els anys previs a la crisi financera del 2008, només el 25% dels aturats portaven més d’un any buscant feina, un col·lectiu que va superar el 50% en el període de recuperació posterior i que s’ha mantingut al voltant del 40% en els últims anys (el 35% en el 1T 2026).

A aquest factor se suma un augment de l’atur entre els treballadors més grans. El pes dels aturats de 55 anys o més s’ha incrementat de manera substancial des de la crisi financera i, en el cicle actual, gairebé duplica el nivell previ al 2008. La formació també exerceix un paper determinant: al voltant de la meitat dels aturats té un nivell formatiu baix.2 Aquests tres factors –llarga durada, edat avançada i baixa formació– configuren una bossa d’atur de difícil reabsorció.

Els col·lectius amb una major ocupabilitat presenten una taxa d’atur més reduïda. Per exemple, la taxa d’atur de les persones entre els 25 i els 49 anys amb menys d’un any en situació d’atur se situa al voltant del 6%, un nivell considerablement inferior al del conjunt de la població, tot i que encara superior al 4% de la zona de l’euro.