En els quatre últims anys, els mercats energètics han estat sotmesos a fortes tensions, que han derivat en un dels episodis de major volatilitat de les últimes dècades.1 Una part del llegat dels esdeveniments d’aquest període és que s’hagin accelerat els compromisos polítics i socials de descarbonització del sistema energètic. Des del primer gran pacte entre països, desenvolupats i emergents, signat a París2 el 2015, s’han succeït diferents reunions i acords mundials que han establert diversos objectius de reducció de l’ús de les fonts d’energia fòssils, i de les conseqüents emissions de CO₂, i que han impulsat la transició cap a energies més netes i respectuoses amb el medi ambient. El repte presenta diverses metes temporals, principalment el 2030 i el 2050, però no està exempt de dificultats, atesa la complexitat de l’escenari energètic actual, on, malgrat els esforços ja implementats, el 2022 el petroli i el gas natural representaven gairebé el 60% del total de l’energia primària consumida al món.

Si ens centrem en el petroli, amb la finalitat d’establir una banda de preus de cotització per al barril de tipus Brent a llarg termini, i tenint en compte la incertesa dominant en la conjuntura energètica actual, la tasca és complexa. L’Agència Internacional de l’Energia (IEA, per les sigles en anglès) realitza una anàlisi fins al 2050 al seu últim World Energy Outlook.3 Mitjançant el desenvolupament de tres escenaris,4 avalua els futurs possibles associats a la transició energètica i arriba a diverses conclusions. D’una banda, estima que la demanda de petroli es mantindrà a l’alça en els propers anys, impulsada pels continus augments en la producció petroquímica i pels viatges aeris, però que assolirà el pic màxim abans del 2030 (estima una demanda mundial de 105,7 milions de barrils diaris el 2028). Es preveu que factors com l’increment de les vendes de vehicles elèctrics (el 2023, presentaven una quota de mercat pròxima al 20%) i, fins i tot més rellevant, com la desacceleració del ritme de creixement de la Xina,5 exerciran de contrapesos d’aquesta demanda de cru al llarg del període analitzat. Cal assenyalar que, en els escenaris més exigents amb la descarbonització (APS i NZE), la reducció de la demanda s’intensificaria de forma notable a llarg termini, enfront de l’estabilitat que s’observaria a l’escenari més complaent amb la descarbonització.

El petroli continuarà sent una font rellevant d’energia durant les dues properes dècades, malgrat que el compromís dels països amb la substitució dels combustibles fòssils n’anirà reduint el consum. En aquest procés, el mercat del petroli es transformarà en un mercat més coherent amb els objectius climàtics. No obstant això, al seu torn, aquesta transformació planteja l’amenaça d’un ajust desordenat per a les economies més dependents de la producció de petroli, que s’enfrontaran al repte de continuar obtenint rendibilitat de l’activitat petroliera mentre busquen altres fonts de creixement alternatives a aquest sector. En aquest terreny, segons l’FMI,6 els riscos es presenten en un doble vessant. D’una banda, el valor de les reserves petrolieres d’aquests països i la inversió que atreuen recularien de forma substancial i podrien conduir a greus problemes econòmics, incloses fallides i crisis a les regions més dependents en l’actualitat del sector del cru. De l’altra, els països amb costos d’extracció més baixos po­­drien alentir el ritme d’adopció d’estratègies més competitives fins a haver assolit avanços materials en la reforma de les seves economies. Aquest aspecte agreujaria la feblesa als països amb elevats dèficits fiscals i incidiria negativament sobre les partides vinculades al finançament obtingut a través dels ingressos del petroli, com la sanitat o l’ocupació pública.