L’envelliment de la població planteja reptes importants per al creixement econòmic, però hi ha palanques capaces de mitigar-ne, si més no de forma parcial, els efectes.1 Entre les principals palanques, destaquen l’impuls de la productivitat i l’augment de la població en edat de treballar mitjançant la immigració.2 Una altra, relacionada amb el mercat de treball, passaria per intensificar l’ús de la mà d’obra incrementant la participació laboral dels col·lectius encara infrarepresentats. Per valorar el recorregut d’aquesta palanca, analitzem quins factors n’expliquen l’evolució als EUA i a les quatre grans economies de la UE en els 25 últims anys. Els resultats mostren que la demografia, l’educació i els canvis en el comportament laboral han operat amb una intensitat diferent a les dues bandes de l’Atlàntic i que algunes de les forces que van impulsar la participació en el passat comencen a perdre recorregut.

La taxa de participació laboral mesura la proporció de la població que treballa o que busca activament feina. Per identificar els factors que n’expliquen l’evolució, descomponem estadísticament la seva variació en tres components: els canvis en la distribució de la població per edats, les variacions del nivell educatiu dins de cada franja d’edat i els canvis en la participació de les persones del mateix sexe, de la mateixa edat i del mateix nivell educatiu.3 Aquest últim component recull els canvis en el comportament laboral dins de cada grup i pot incorporar efectes de cohort condicionats, entre altres factors, per les polítiques del mercat laboral, per les reformes de les pensions, per les mesures de conciliació o per les transformacions de la demanda de feina. L’anàlisi utilitza dades de l’OCDE per als homes i per a les dones entre els 25 i els 64 anys als EUA, a Alemanya, a França, a Itàlia i a Espanya. Dins de cada sexe, distingim quatre franges d’edat, de 10 anys cadascuna, i tres nivells educatius (bàsic, intermedi i superior), i en comparem l’evolució en els 25 últims anys.

L’evolució des del començament del segle mostra una convergència clara de la taxa de participació laboral entre els EUA i les quatre grans economies de la UE, però per camins molt diferents i amb una intensitat diferent al llarg del temps. Entre el 2001 i el 2013, la taxa de participació de la població de 25 a 64 anys va recular als EUA en els dos sexes, mentre que va augmentar als països europeus, principalment a Espanya, seguida d’Alemanya i d’Itàlia, i amb un impuls decisiu entre les dones (vegeu el primer gràfic). D’aquesta manera, es va prolongar la convergència entre les dues àrees iniciada dècades abans.4 Entre les possibles explicacions de la tendència nord-americana, la literatura ha destacat la menor demanda de treballadors amb determinades qualificacions i el consegüent desajustament de capacitats, els canvis en l’estructura sectorial de l’ocupació i la major incidència dels problemes de salut o de la discapacitat entre alguns col·lectius.5

Les tendències dels 25 últims anys revelen que encara hi ha un cert marge perquè la participació laboral contribueixi a sostenir l’oferta de treball, però també que no totes les contribucions del passat es podran prolongar amb la mateixa intensitat. La primera limitació procedeix de la demografia. Entre el 2013 i el 2025, el canvi de l’estructura per edats ja va reduir la participació als quatre països europeus i previsiblement exercirà una pressió creixent a mesura que augmenti el pes de les persones de 55 a 64 anys. Aquest efecte podrà ser compensat de forma parcial mitjançant uns fluxos migratoris que rejoveneixin l’estructura poblacional i una major participació dels treballadors més grans, tot i que aquesta última hauria d’augmentar de manera significativa per contrarestar el pes creixent d’aquest grup poblacional.6

La segona limitació afecta l’educació. Atesa la seva major vinculació amb el mercat laboral, l’augment del pes de les persones amb estudis superiors ha incrementat la taxa de participació agregada. No obstant això, aquest vent de cua perdrà intensitat a mesura que les diferents cohorts comptin amb nivells educatius elevats de manera homogènia. Pel mateix motiu, també es moderarà l’efecte del relleu generacional femení a mesura que les cohorts que s’incorporen al mercat laboral s’assemblin més a les precedents en el seu comportament.

El marge restant es concentra, per tant, en col·lectius concrets (vegeu el tercer gràfic). El 2025, la bretxa en la taxa de participació entre els homes i les dones de 25 a 64 anys encara superava els 20 p. p. a Itàlia i se situava al voltant dels 10 p. p. als EUA i a Espanya. També hi ha recorregut entre les persones de 55 a 64 anys, sobretot a França i als EUA, que mostraven, de mitjana, taxes de participació inferiors en més de 10 p. p. a les d’Alemanya. Les polítiques hauran d’incidir en els obstacles específics de cada col·lectiu mitjançant mesures de conciliació, incentius per acostar l’edat efectiva de jubilació a la legal, fórmules d’ocupació més flexibles i formació adaptada a les diferents etapes de la vida laboral.

Als EUA, la recuperació observada des del 2013 també pot trobar límits en els propers anys. Les projeccions del Bureau of Labor Statistics anticipen una lleugera reducció de la participació de la població de 25 a 54 anys entre el 2024 i el 2034, tot i que preveuen nous augments entre les persones de 55 a 64 anys, en especial entre les dones.7 A això s’afegeix l’enduriment migratori sota la segona Administració Trump. D’acord amb la desacceleració dels fluxos, el creixement de la població activa nascuda a l’estranger, que representa prop d’una cinquena part de la força laboral nord-americana, s’ha moderat des del 2025.8 Ara com ara, la participació agregada de les edats centrals es manté estable, però oculta senyals de feblesa en alguns segments, inclosa una menor propensió a participar entre la població nascuda a l’estranger.9 Així i tot, encara és aviat per aïllar els efectes de les restriccions migratòries dels derivats de l’actualització anual de les estimacions poblacionals i de l’envelliment de fons.10

En definitiva, el marge per incrementar la participació a les dues bandes de l’Atlàntic existeix, però serà més estret i estarà més concentrat que durant les últimes dècades. La millora haurà de procedir cada vegada menys de grans transformacions socioeducatives i més de polítiques dirigides a les dones als països amb bretxes àmplies, a la població amb menys formació i als treballadors pròxims a la jubilació. Fins i tot si tenen èxit, aquestes polítiques només esmorteiran de forma parcial l’impacte de l’envelliment, de manera que caldrà complementar-les amb l’impuls de la productivitat i amb una gestió dels fluxos migratoris que contribueixi a sostenir el creixement de la població disponible per treballar.