Polítiques migratòries Trump 2.0: el final de l’'American Dream'?

Els efectes de les mesures descrites a la secció anterior ja s’han començat a reflectir en les dinàmiques demogràfiques i laborals dels EUA. Prenent com a referència les últimes projeccions de població de la Congressional Budget Office (CBO), l’arribada de la segona Administració Trump ha comportat una reducció significativa dels fluxos d’immigració neta previstos per als propers anys (vegeu el primer gràfic). Malgrat que la CBO ja anticipava una normalització dels fluxos després dels elevats registres dels anys anteriors, al setembre del 2025, va reduir en 1,6 milions la seva previsió d’immigració neta per a aquell any en relació amb la publicada al gener. En conjunt, la immigració neta acumulada entre el 2025 i el 2030 seria aproximadament 3,5 milions inferior a la prevista abans de l’arribada de l’actual Administració.1 Aquesta revisió és especialment rellevant perquè el país ja es troba en una fase en què la immigració és decisiva per sostenir el creixement demogràfic, una dependència que s’intensificarà a partir del 2030, quan, segons la pròpia CBO, les defuncions superaran els naixements i el saldo vegetatiu passarà a ser negatiu (vegeu el segon gràfic).

Les implicacions transcendeixen la dimensió demogràfica i tenen efectes directes sobre el mercat de treball. Els immigrants representen prop d’una cinquena part de la força laboral nord-americana (el 19,1% el 2025) i van exercir un paper fonamental en l’expansió de l’ocupació observada després de la pandèmia.2 No obstant això, el creixement de la població activa nascuda a l’estranger s’ha moderat de manera significativa des del 2025, d’acord amb la desacceleració dels fluxos migratoris. Algunes estimacions atribueixen a la menor immigració entre el 40% i el 60% de la desacceleració de la creació d’ocupació no agrícola observada durant el 2025, tot i que l’afebliment més general de la demanda laboral també va exercir un paper rellevant.3 Tot i que, ara com ara, no s’observa una escassetat generalitzada de mà d’obra ni un impacte significatiu sobre els salaris agregats, els efectes ja són visibles en certes activitats i a certs territoris on el percentatge de mà d’obra estrangera és més elevat. El Beige Book de la Reserva Federal de l’octubre del 2025 ja identificava tensions d’oferta laboral en agricultura, en construcció, en hoteleria i en manufactures associades als canvis en la política migratòria, amb esments explícits a dificultats de contractació, a retards en certs projectes i a pressions salarials en determinats mercats regionals, aspectes que han estat recollits també en informes posteriors.4

Un canal addicional afecta la capacitat dels EUA per atreure talent internacional. Les restriccions migratòries no s’han limitat a llocs de treball poc qualificats: també afecta els estudiants, els investigadors i els treballadors amb estudis superiors. En l’àmbit universitari, les noves matriculacions internacionals van caure el 17% a la tardor del 2025, i els centres enquestats situen les dificultats per a l’obtenció de visats i les restriccions de viatge entre els principals factors explicatius.5 Aquesta reculada és especialment important perquè les universitats són una de les principals portes d’entrada al mercat laboral per al talent internacional i una font essencial de capital humà per a sectors intensius en coneixement.6 A això s’afegeixen noves restriccions i més exigències burocràtiques per a determinats visats acadèmics i professionals, que han incrementat la incertesa en activitats com la tecnologia, les finances, la recerca científica o la innovació avançada. Tot i que és aviat per concloure que s’està produint una reassignació de talent cap a altres destinacions, si aquesta tendència es consolida, podria limitar la disponibilitat del capital humà necessari per aprofitar plenament l’actual cicle inversor en IA i per traduir-lo en guanys de productivitat.7

L’experiència suggereix que les restriccions migratòries poques vegades eliminen les necessitats econòmiques que impulsen els moviments de població. Als EUA, tant la Chinese Exclusion Act del 1882 com la finalització del programa Bracero el 1964 van ser justificades, en part, per l’expectativa de millorar les oportunitats laborals de la població nativa.8 No obstant això, l’evidència posterior apunta a efectes limitats sobre els salaris i sobre l’ocupació, mentre que els principals ajustos es van produir a través de canvis tecnològics, reorganitzacions productives o una menor activitat econòmica als territoris més afectats.9 Malgrat que respon a un context institucional diferent, l’experiència britànica després del brexit apunta en una direcció semblant. El final de la lliure circulació de treballadors europeus al gener del 2021 va provocar una reducció significativa de la immigració procedent de la UE i tensions d’oferta laboral en determinats sectors, en especial en aquells més dependents de treballadors comunitaris.10 No obstant això, una part d’aquesta caiguda va ser compensada amb posterioritat per una major arribada d’immigrants de fora de la UE, sense que l’evidència disponible apunti a millores generalitzades de l’ocupació o dels salaris de la població nativa atribuïbles a l’enduriment migratori.

La principal lliçó és que una política migratòria eficaç requereix alguna cosa més que restriccions d’entrada. També necessita mecanismes creïbles de compliment de la legislació, de seguretat jurídica per als treballadors i per a les empreses, i cooperació amb els països veïns per gestionar fluxos que responen a forces econòmiques i demogràfiques a llarg termini. A més a més, la pèrdua de competitivitat relativa d’alguns sectors industrials nord-americans en relació amb la Xina difícilment es pot explicar per la immigració. Sembla que la capacitat innovadora, les infraestructures, la qualitat institucional, la disponibilitat de capital humà adequat i la fortalesa dels ecosistemes tecnològics i productius són factors molt més determinants per explicar la posició competitiva d’una economia. En aquest sentit, la política migratòria pot complementar una estratègia de competitivitat, però difícilment pot substituir-la.

En un context d’envelliment poblacional,11 la qüestió no és tant si els EUA continuaran sent una nació d’immigrants, sinó si mantindrà la capacitat d’atreure i de retenir el talent i la mà d’obra que han contribuït històricament al dinamisme i a la competitivitat de la seva economia i, de retruc, a la seva condició de terra d’oportunitats.12 Aquesta circumstància bé podria ser aprofitada per la UE per impulsar la seva ambiciosa (i necessària) agenda de competitivitat13 i per posar potser els fonaments d’un European Dream.