Els límits, i els punts forts de la resiliència econòmica espanyola

L’economia espanyola porta uns quants anys destacant en positiu, i el 2026 no serà una excepció. Amb el 3T ja tancat, tot fa pensar que, enguany, el creixement tornarà a superar el 2,5% i se situarà, molt probablement, en el 2,6%. Així, una vegada més, el PIB creixerà per damunt del que es pronosticava a l’inici de l’any (CaixaBank Research preveia un 2,1%, i el consens d’economistes, un 2,2%); per damunt de la majoria d’economies desenvolupades (com a referència, per als EUA, s’espera un creixement només lleugerament superior al 2% i, per a la zona de l’euro, al voltant de l’1%), i també clarament per damunt de la mitjana històrica de l’economia espanyola (des del 1995, el PIB ha crescut, de mitjana, un 2,1% anual).

Aquest bon comportament destaca encara més si es té en compte el context en què està operant l’economia espanyola: un xoc inflacionista derivat de la guerra al Pròxim Orient, un nou augment dels tipus d’interès per part del BCE i un tensionament de les primes de risc sobiranes en alguns països de referència.

La resiliència de l’economia espanyola se sustenta en tres pilars: una situació financera globalment sòlida, l’impuls de la demanda interna i el dinamisme de les exportacions de serveis. Cap d’aquests tres elements és nou, però sí que és destacable que, amb el pas dels anys, els tres continuen presents. El deute privat es manté en nivells relativament baixos, mentre que el deute públic encara és elevat. No obstant això, a diferència d’altres economies avançades, el dèficit públic és contingut, la qual cosa permet que la ràtio de deute públic continuï baixant de forma gradual. La valoració dels inversors internacionals és globalment positiva: la prima de risc espanyola es manté entre els 60 i els 65 p. b., mentre que la francesa se situa, des de fa setmanes, per damunt dels 150 p. b., i la italiana, per damunt dels 100 p. b.

L’impuls de la demanda interna es basa, en part, en la sòlida situació financera del sector privat comentada amb anterioritat i en dos elements addicionals: l’efecte dels fons NGEU, l’impacte dels quals sobre el teixit productiu estimem que es continuarà filtrant de forma gradual tot i que el programa ja hagi finalitzat, i el creixement de la població, basat en els fluxos migratoris. Finalment, el dinamisme de les exportacions de serveis descansa en el bon moment que continua travessant el sector turístic i, sobretot, en la competitivitat de les exportacions espanyoles de serveis no turístics. Les exportacions de serveis no turístics ja representen el 8,5% del PIB, prop de 2 p. p. per damunt del 2019. En comparació, de llavors ençà, les exportacions de serveis turístics han augmentat poc més d’1 p. p., fins al 5,5% del PIB.

El futur no està escrit, i el 2027 ens podria tornar a sorprendre positivament. Si la guerra al Pròxim Orient acaba aviat, l’economia espanyola compta amb prou punts forts perquè el consum de les llars i la inversió empresarial continuïn creixent de manera dinàmica. Però la seva resiliència també té límits, especialment si el conflicte s’enquista o s’intensifica. En aquest cas, augmentarien les pressions sobre els preus de l’energia, el BCE es podria veure forçat a apujar més els tipus d’interès i les primes de risc sobiranes es podrien tornar a tensionar. A tot això se sumen dos reptes de fons importants: el creixent dèficit d’habitatge, que pressiona els preus a l’alça i en dificulta l’accés, en especial entre els col·lectius amb menys renda, i un creixement de la productivitat que no aixeca cap i que és indispensable perquè el creixement econòmic sigui sostenible a llarg termini. Els punts forts amb què compta l’economia espanyola permeten mirar cap al futur amb un cert optimisme, tot i que la seva capacitat de resiliència, com la de qualsevol economia, també té límits.