Efectes de l’envelliment sobre el creixement i palanques per mitigar-lo

Partint de la consideració que l’activitat econòmica d’un país depèn del volum dels seus recursos i de com s’utilitzen i es combinen aquests recursos, la transició demogràfica actual planteja, d’entrada, dos reptes simultanis. D’una banda, un menor creixement de la població alenteix l’increment dels recursos disponibles, en aquest cas, del factor treball. De l’altra, l’envelliment fa que disminueixi el pes dels recursos laborals amb un major grau d’utilització, de manera habitual la població entre els 25 i els 59 anys (vegeu el primer gràfic). Si tenim en compte les projeccions de les Nacions Unides,1 sembla que la combinació d’aquests dos factors ha de contribuir, ceteris paribus, a una desacceleració significativa del creixement econòmic en les properes dècades, tant als països avançats, on el total de població ja s’ha estancat en el millor dels casos, com, sobretot, als emergents i en desenvolupament, on, per primera vegada, les persones en edat de treballar perdran pes en el conjunt de la població (vegeu el segon gràfic).2

Entre els elements que podrien ajudar a mitigar els efectes de l’actual transició demogràfica sobre el creixement econòmic, un dels principals àmbits d’actuació són les polítiques dirigides a incrementar l’oferta de treball. En aquest sentit, malgrat la convergència observada en les últimes dècades per factors socials i educatius,3 encara avui persisteixen diferències molt significatives en la taxa de participació laboral entre països i entre els seus grups poblacionals. En aquest sentit, els valors més reduïts entre les dones i el descens abrupte en el cas dels treballadors de més de 60 anys (vegeu el tercer gràfic per al conjunt de la UE i el contrast entre dos dels seus països membres, Itàlia i Suècia). Entre les palanques que poden comportar un increment de la participació femenina, s’inclouen, sobretot, polítiques que millorin la conci­liació familiar, com les fórmules laborals flexibles a temps parcial, un tractament fiscal no dissuasiu per a segons perceptors i la provisió adequada de serveis d’educació infantil,4 mentre que, per prolongar la vida laboral, es pot implementar incentius per ajustar l’edat de jubilació efectiva a la legal, afavorir la compatibilitat de la jubilació amb algunes modalitats d’ocupació, reforçar les polítiques actives amb un aprenentatge continu i millorar les condicions de salut amb què s’afronta l’envelliment.5 Així mateix, ateses les diferències entre regions mundials en el grau d’avanç i en la intensitat dels canvis demogràfics i la persistència d’àmplies bretxes de desenvolupament econòmic, la gestió dels fluxos migratoris continuarà tenint un paper rellevant.6 Només una aplicació ambiciosa d’aquest conjunt de polítiques podrà esmorteir de manera significativa els efectes de la transició demogràfica (vegeu l’exemple per a diferents països de la UE al quart gràfic, basat en les projeccions de les Nacions Unides).7

De manera complementària a un major grau d’ús del factor treball, la seva utilització més eficient, juntament amb els recursos de capital, és també una font clau per neutralitzar el determinisme de l’actual transició demogràfica. Durant les últimes dècades, la productivitat del treball ha continuat augmentant a bon ritme a nivell global, impulsada pel canvi estructural i per l’estabilització macroeconòmica als països emergents, que han facilitat guanys d’eficiència, millores en el nivell educatiu i acumulació de capital productiu (vegeu el cinquè gràfic). No obstant això, l’efecte d’aquests processos tendeix a esgotar-se de forma progressiva a mesura que el grau de desenvolupament econòmic és més avançat i la terciarització sectorial és més intensa, aspectes als quals cal afegir l’estancament gairebé total que observem en la translació del progrés tecnològic a la productivitat total dels factors (PTF).8 Pel que fa a aquesta qüestió, els desenvolupaments recents en l’àmbit de la intel·ligència artificial (IA) han obert la porta al fet que aquesta tecnologia d’ús general pugui generar augments en la PTF d’un ampli espectre d’activitats econòmiques, principalment les que precisen d’un major contingut de tasques cognitives, i pugui accelerar els processos d’innovació. No obstant això, la incertesa encara és elevada sobre el grau de complementarietat/substituïbilitat de la IA amb el factor treball,9 situació que deixa un marge ampli per als escenaris futurs. Algunes estimacions base situen l’increment de la productivitat laboral als EUA en el rang de l’1%-1,5% anual,10 la qual cosa permetria compensar l’efecte de la frenada demogràfica sobre el creixement del PIB comentada més amunt. A la resta del món, els guanys esperats tendirien a ser més moderats, ateses la menor exposició i la menor preparació per a l’adopció de la IA, en què s’inclouen aspectes institucionals, el desplegament de la infraestructura digital i la capacitació professional (vegeu el sisè gràfic).11

Les polítiques per incrementar l’oferta de treball i per impulsar la productivitat tenen un alt potencial per compensar els efectes de la transició demogràfica. No obstant això, la seva materialització dependrà de forma decisiva de tres factors. En primer lloc, estarà condicionada per l’existència de condicions favorables per a la dinàmica empresarial i per a la creació d’ocupació. A la UE, aquesta necessitat ha trobat eco en la Brúixola de la Competitivitat,12 que busca revitalitzar la capacitat de creixement de l’economia europea mitjançant les millores en el marc regulador del mercat interior i la mobilització de capital cap a inversions estratègiques. En segon lloc, és necessari que l’espectre de capacitats i d’habilitats laborals s’adapti als canvis tecnològics, a la transició verda i als nous patrons de demanda d’una societat en envelliment. Per aquest motiu, les polítiques actives del mercat laboral han de minimitzar els costos d’ajust a aquesta nova realitat i les empreses han d’adaptar els llocs de treball, amb una atenció especial a les feines en risc per l’automatització de tasques, guiada ara pels avanços en IA. I, en tercer lloc, el conjunt de polítiques públiques s’ha d’adaptar per afavorir guanys addicionals en el benestar dels ciutadans al mateix temps que manté la disciplina fiscal,13mentre que els agents privats hauran d’ajustar les decisions de consum i d’inversió a les noves condicions de renda i de riquesa del cicle vital.14 En els dos casos, els efectes distributius dels canvis en curs seran també rellevants per determinar la magnitud dels reptes.