El diagnòstic de partida és clar: no hi ha marge per a la complaença davant la combinació d’amenaces externes –riscos de seguretat, canvi climàtic, tensions en els subministraments– i febleses internes –fragmentació del mercat interior, baix creixement de la productivitat. D’acord amb la Brúixola de la Competitivitat, les tres prioritats són: tancar la bretxa d’innovació, descarbonitzar l’economia i reduir les dependències estratègiques.1 Per aquest motiu se situa en primer pla l’impuls a una integració efectiva del Mercat Únic mitjançant la reducció de les barreres, la simplificació reguladora i el desenvolupament de la Unió de l’Estalvi i la Inversió, amb recomanacions per canalitzar millor l’estalvi europeu cap a una inversió productiva.

En matèria de seguretat econòmica i d’autonomia estratègica, l’eix central és la reducció de les dependències en energia, en primeres matèries crítiques i en tecnologies clau. Iniciatives com REPowerEU i AccelerateEU busquen accelerar la diversificació dels subministraments, el desplegament de les renovables, l’electrificació i el reforç de les xarxes i de les interconnexions i configurar la transició energètica com un vector tant climàtic com geoeconòmic. En paral·lel, s’impulsa l’enfortiment de la base industrial en sectors estratègics, com el de defensa, amb el focus posat en les compres conjuntes –secundades per instruments com els préstecs SAFE– i en una major coordinació entre els Estats, la qual cosa permetria avançar en els nous compromisos de l’OTAN de manera més eficient (vegeu el primer gràfic).2

Per la seva banda, a l’Europa central i oriental, el focus continua sent la transició energètica cap a fonts renovables des d’un mix actual més intensiu en carbó i en gas, juntament amb el reforç de la seguretat energètica. Als països bàltics i de l’est, la seguretat, la defensa i la preparació civil guanyen un pes específic en el marc de la guerra a Ucraïna, mentre que, al sud d’Europa, les recomanacions mantenen un major èmfasi en la cohesió social, en el mercat laboral i en la resiliència climàtica.

Una novetat rellevant enguany és el major protagonisme de l’habitatge en l’agenda europea.3 La Comissió no solament vincula els reptes en aquesta àrea a la cohesió social, sinó també a la competitivitat, pel seu impacte sobre la mobilitat laboral i sobre el funcionament del mercat de treball. Les recomanacions proposen actuar en diversos fronts: simplificar i accelerar els permisos i la planificació, mobilitzar sòl públic i millorar la coordinació entre nivells de govern, augmentar la construcció i la rehabilitació d’habitatge assequible i energèticament eficient, revisar els incentius fiscals que puguin distorsionar la demanda i fomentar la reutilització dels habitatges infrautilitzats.

En conjunt, aquestes recomanacions reflecteixen una agenda d’inversió i de reformes més ambiciosa, el desenvolupament de les quals queda necessàriament condicionat per la situació de les finances públiques europees.4 El paquet de primavera d’enguany és el primer test complet del nou marc fiscal adoptat el 2024 i dels plans d’ajust nacional remesos el 2025.5 L’avaluació combina l’objectiu de garantir la sostenibilitat del deute públic a mitjà termini amb l’adaptació a un entorn de necessitats creixents de despesa estructural (defensa, energia, transformació digital i envelliment). La resposta ha consistit a introduir una flexibilitat limitada i temporal en el marc fiscal, que permet compatibilitzar, en alguns casos, la nova pressió de despesa amb la senda recomanada, però que manté un balanç de compliment heterogeni amb riscos de desviació concentrats el 2026.6

El principal instrument de flexibilitat és la clàusula nacional d’escapament per a defensa, activada l’any passat, que permet un marge addicional de despesa de l’1,5% del PIB fins al 2028, sense comprometre la sostenibilitat fiscal a mitjà termini. El 2026, se n’amplia l’abast per incloure, dins aquest límit i aquest horitzó, determinades mesures energètiques vinculades a la reducció de les dependències externes: fins al 0,3% del PIB anual i un màxim acumulat del 0,6% per a inversió en electrificació, xarxes, emmagatzematge, eficiència energètica o transició cap a energies netes.

Aquest disseny flexible permet absorbir l’impacte immediat dels xocs energètics i de seguretat sense alterar formalment l’àncora fiscal, però no elimina les tensions de fons: els marges són temporals, la despesa addicional s’incorporarà a les trajectòries fiscals i la sostenibilitat dependrà de combinar aquestes prioritats amb un major creixement potencial o amb ajustos en altres partides pressupostàries. En aquest context, la clau serà com es tradueixin els nous compromisos estructurals en la senda de despesa dels plans a mitjà termini, amb el risc que la UE no hagi resolt l’encaix de les seves prioritats estratègiques amb les regles fiscals i amb una major capacitat pressupostària comuna.

Amb la publicació del paquet de primavera, la Comissió defineix el diagnòstic i orienta les prioritats, però cal no oblidar que la implementació última recau en els Estats membres. A curt termini, hauran de tancar l’execució de l’NGEU, aplicar les recomanacions per país i tancar la negociació per al pressupost comunitari 2028-2034, que determinarà la capacitat real de la UE per finançar les seves ambicions en competitivitat, en defensa, en energia o en cohesió.7 En aquest context, el focus es desplaça de la resposta europea cap a l’execució nacional, en què factors com la capacitat administrativa, la lentitud reguladora o la fragmentació territorial poden ser determinants.

El debat, per tant, no es pot limitar a la dimensió europea ni a allò que es discuteix i s’acorda a Brussel·les. El tancament de l’NGEU marca el final d’un instrument excepcional i obliga a consolidar un marc més permanent d’inversió i de reformes. El Semestre Europeu apunta la direcció, però el relleu no serà automàtic i exigirà decidir quina part d’aquest enfocament, juntament amb la condicionalitat associada, s’incorpora als nous instruments financers del pròxim pressupost (els anomenats Plans d’Associació Nacionals i Regionals en la proposta inicial de la Comissió). En última instància, serà la capacitat –i la voluntat– dels Estats membres per aconseguir i per aplicar acords ambiciosos el que determinarà si la UE ha estat a l’altura del desafiament.