El 5% del PIB en defensa: per què?, amb quina finalitat?, és factible?
Examinem les raons i els objectius de l’OTAN d’augmentar la despesa en defensa fins al 5% del PIB el 2035, i fins a quin punt és raonable esperar que la Unió Europea la incrementi en els propers anys.
La cimera de l’OTAN celebrada a la Haia el 24 i el 25 de juny es va tancar amb el compromís dels seus membres d’augmentar la despesa en defensa fins al 5% del PIB el 2035. El mercat de la defensa és un monopsoni natural en què la demanda està dominada pels governs, motiu pel qual aquests compromisos tenen una lectura immediata per als comptes públics, més en un context global d’estretors fiscals com l’actual.1 A Europa, a més a més, coincideix amb la voluntat de donar un impuls competitiu a la seva economia sobre les bases de l’informe Draghi,2 de manera que sorgeix una forta competència per recursos per a altres àrees estratègiques, com la doble transició verda i digital. Intentem aquí entendre els motius que hi ha rere el compromís de l’OTAN, explicar quins objectius es persegueixen i fins a quin nivell és raonable esperar que la UE incrementi la despesa en defensa en els propers anys.
- 1
Vegeu el Focus «Els límits del deute», a l’IM01/2025.
- 2
Vegeu els Focus «Draghi proposa una política industrial europea com a motor davant els reptes de les properes dècades», a l’IM10/2024, i «Acceleració en el canvi de les prioritats polítiques de la UE», a l’IM04/2025.
Per què?
L’establiment de compromisos de despesa en defensa no és nou dins l’OTAN, i, des de la cimera de Riga del 2006, s’ha tingut de referència el 2% del PIB, objectiu que es va reforçar a la cimera de Gal·les del 2014 després de la invasió russa de Crimea. Les crítiques dels EUA a l’incompliment sistemàtic d’aquests objectius per part dels socis europeus no han estat un element exclusiu de les Administracions Trump, ja que també van ressonar amb Obama i amb Biden a la Casa Blanca, i les dades els donen la raó (vegeu el primer gràfic). Un altre element estructural és l’esment a l’amenaça que representa Rússia per a la seguretat euroatlàntica, materialitzada ara en la invasió d’Ucraïna des del 2022 i que ha comportat un salt sense precedents en la seva despesa militar i en la seva transformació en una «economia de guerra».
No obstant això, sota les condicions actuals –sense una participació directa dels membres de l’OTAN en un conflicte bèl·lic–, cap d’aquests factors obliga per si mateix a incrementar el compromís al 5% del PIB, una xifra que els EUA van mantenir per última vegada en els últims anys de la Guerra Freda i globalment en la dècada dels seixanta del segle passat. Així, la justificació més raonable caldria buscar-la en la voluntat de disposar d’una major potència dissuasiva en un escenari geopolític més polaritzat i en què els membres de l’OTAN han anat perdent pes de forma progressiva en l’economia mundial i, per tant, en la despesa absoluta en defensa a nivell global (del 75% fa 30 anys al 55% actual). En canvi, la suma de la Xina, l’Índia i Rússia no ha deixat d’augmentar i avui supera el 20% del total (vegeu el segon gràfic).
Amb quina finalitat?
El nou compromís de l’OTAN per al 2035 es distribueix entre el 3,5% del PIB per cobrir necessitats i capacitats essencials de defensa –principalment equipament i personal–, inclòs per a la seva mobilització, i l’1,5% per protegir infraestructures crítiques, per incrementar la resiliència civil i digital, per fomentar la innovació i per enfortir la base industrial. Així, el primer component és el que busca assegurar una resposta més ràpida a curt termini davant les amenaces i les agressions convencionals, i el segon és el que permetria dotar els països membres d’una capa autònoma de seguretat més sòlida i d’ampli espectre. El compliment d’aquests objectius té, sens dubte, un factor d’impuls en un major volum de recursos emprats, però les consideracions qualitatives són tant o més rellevants.3 En aquest sentit, l’OTAN ha recalcat la importància d’un enfocament sistèmic cooperatiu i coordinat, amb uns estàndards i amb una contractació pública conjunta que facilitin la interoperabilitat i la intercanviabilitat d’equipament i d’armament, i una cadena de subministrament més segura per a la provisió de materials crítics a la indústria de defensa.4 Les institucions europees han realitzat aquest mateix diagnòstic en els últims anys5 i han presentat, tal com ho va destacar l’informe Draghi, tres febleses especialment importants del sector de la defensa en relació amb els EUA: la fragmentació del mercat interior –que afecta tant la indústria com la governança–, l’elevada dependència exterior i el baix percentatge de despesa en recerca, desenvolupament i innovació.
- 3
Carnegie Endowment (2025), «Taking the pulse: does meeting the 5 percent of GDP target enable Europe to confront the Russian threat?».
- 4
OTAN (2024), «NATO industrial capacity expansion pledge», i OTAN (2024), «Defence-critical supply chain security roadmap».
- 5
EEAS (2022), «A strategic compass for security and defence»; Comissió Europea (2022), «Defence Investment Gaps Analysis and Way Forward», i Comissió Europea (2025), «White Paper for European defence - Readiness 2030».
És factible?
A la UE, les diferents iniciatives plantejades per la Comissió Europea per finançar l’expansió de la despesa en defensa deixen el gros de l’esforç fiscal en mans dels Estats membres. D’una banda, les primeres mesures presentades al març i ja referendades pel Consell, que inclouen un nou instrument de préstecs per valor de 150.000 milions d’euros (SAFE) per afavorir les compres conjuntes i la possibilitat de desviar-se de la regla de despesa en els quatre propers anys fins a l’1,5% del PIB, han suscitat poc entusiasme entre els països membres amb un espai fiscal limitat. Aquestes mesures no esmorteeixen l’impacte significatiu que tindran els nous compromisos de defensa, bé sobre el deute públic (vegeu alguns escenaris al tercer gràfic),6 amb riscos de pressionar a l’alça el cost del finançament sobirà, bé sobre els ajustos addicionals sobre els ja requerits pels plans fiscals a mitjà termini (vegeu el quart gràfic),7 amb implicacions potencials sobre el creixement i sobre la distribució de la renda en funció del valor dels diferents multiplicadors fiscals i sobre quins impostos i/o sobre quines partides de despesa es concentrin les mesures compensatòries.8 De fet, en aquest context, Espanya, França i Itàlia no han sol·licitat l’activació de la clàusula d’escapament i han reduït de manera significativa l’abast d’aquesta mesura a uns 200-300.000 milions d’euros en relació amb els 600.000 milions estimats inicialment. De l’altra, sembla que l’apetència dels anomenats «països frugals» per impulsar un nou programa de despesa amb emissions conjuntes de deute a l’estil dels fons NGEU s’ha acabat diluint amb el pas dels mesos, ja que han prioritzat l’impuls de les seves propostes nacionals –com en el cas d’Alemanya–, al mateix temps que l’augment proposat per la Comissió Europea per al pròxim cicle pressupostari9 empal·lideix davant la magnitud dels compromisos assolits a l’OTAN.
- 6
Els escenaris del tercer gràfic recullen l’increment de deute públic derivat exclusivament d’un augment de diferent quantia en la despesa en defensa (1 punt, 2 punts o 3 punts del PIB entre el 2025 i el 2035, repartits de manera proporcional en cadascun dels 10 propers anys), i, en cada cas, la sensibilitat a un diferencial negatiu, neutral o positiu entre el creixement nominal del PIB i el cost nominal del deute públic. Assumim que l’increment de la despesa en defensa no es compensa amb uns impostos més elevats o amb la reducció de la despesa en altres partides.
- 7
Vegeu el Focus «El nou marc de governança econòmica de la UE», a l’IM01/2025.
- 8
Sobre els multiplicadors fiscals, es pot consultar Sheremirov, V. i Spirovska, S. (2022), «Fiscal multipliers in advanced and developing countries: Evidence from military spending», Journal of Public Economics.
- 9
Vegeu el Focus «Pressupost 2028-2034 per a la UE: missió impossible?», en aquest mateix Informe Mensual.
A hores d’ara, en l’actual escenari geopolític, es poden entendre les motivacions de voler augmentar la despesa en defensa per damunt dels nivells actuals. També que hi ha aspectes que s’han de reforçar en la contractació pública i a la indústria de defensa europea per poder afrontar amb garanties els reptes emergents. No obstant això, l’aspiració del 5% del PIB és, sens dubte, molt ambiciosa. Si es pren com a referència el 3%-3,5%, aquesta xifra ja comportaria compensar en 10 anys el dèficit de despesa en defensa acumulat pels governs europeus en les últimes dècades, un esforç considerable. La factura fiscal es podria rebaixar amb una identificació precisa de les prioritats crítiques, amb una millor coordinació per reduir costos i per evitar duplicitats, i amb el foment de sinergies amb el sector privat en matèria innovadora, la qual cosa permetria avançar també en altres àrees estratègiques per elevar el creixement potencial de l’economia europea.
Geopolítica
Analitzem les principals tendències geopolítiques i com influeixen en els mercats financers i en l'economia.
