Els factors que expliquen el rebot de la inflació a la zona de l’euro

La inflació ha repuntat amb força al començament del 2021, però la majoria dels factors que l’empenyen són tècnics i temporals i no haurien de condicionar l’actuació del BCE.

Contingut disponible en
Fila de carros de supermercado
  • La inflació ha repuntat amb força al començament del 2021, però la majoria dels factors que l’empenyen són tècnics i temporals i no haurien de condicionar l’actuació del BCE.
  • No obstant això, hi ha alguns riscos que podrien generar més persistència en les pressions inflacionistes, com els colls d’ampolla en algunes indústries i la demanda embassada.

Al gener, la inflació interanual de la zona de l’euro va patir l’increment més gran des del 1997, de +1,2 p. p. en relació amb la dada del mes anterior. El repunt no va ser degut a preus que habitualment són erràtics: la inflació subjacent, que exclou els preus més volàtils, també va augmentar amb força i es va situar en l’1,4%, un màxim no vist des del 2015. No obstant això, i malgrat que és probable que, en alguns moments del 2021, observem una inflació general per damunt del 2%, aquest rebot és degut, sobretot, a factors tècnics i temporals que el 2022 s’hauran esvaït.

Components de la cistella IPCH de la zona de l’euro: canvi de pes i inflació interanual
Els factors que han empès la inflació a l’alça...

Un element clau per explicar el repunt de la inflació a l’inici d’enguany és el canvi en els pesos de la cistella de consum. Cada any, Eurostat assigna un pes a cada component de la cistella en funció dels productes i dels serveis consumits durant l’any anterior. Així, amb la raresa que ha caracteritzat el 2020, els pesos de diversos components han presentat variacions importants. Per exemple, el 2021, el pes conjunt dels components de transport, restauració i paquets turístics ha caigut més de 5 p. p., mentre que el de l’alimentació i els lloguers ha pujat gairebé 4 p. p. L’impacte d’aquests canvis és significatiu: si els pesos no haguessin variat, la inflació del gener hauria estat 3 dècimes inferior. És a dir, el canvi de pesos de la cistella explicaria el 25% de l’augment de la inflació.

Un altre factor que ha empès la inflació a l’alça ha estat l’augment de l’IVA a Alemanya. Després de l’esclat de la COVID-19, diversos estats de la zona de l’euro, entre ells Alemanya, van rebaixar l’IVA de forma temporal com a part del seu estímul fiscal, i aquesta decisió va empènyer a la baixa la inflació a partir de mitjan 2020. Al gener, amb el retorn de l’IVA a nivells prepandèmia, la taxa interanual de la inflació va desfer el moviment observat en la segona meitat del 2020 i l’impacte va ser significatiu: s’estima que explica al voltant de 0,4 p. p. de la pujada al gener de la inflació general de la zona de l’euro.1 No obstant això, aquest factor encara no s’ha normalitzat, perquè, cap a la meitat del 2021, apareixeran els efectes de base derivats del descens de l’IVA de l’any passat. Així, durant la segona meitat de l’any, l’efecte de l’IVA podria tornar a empènyer la inflació moderadament a l’alça fins al gener vinent, quan aquest factor finalment s’esvairà.

Un tercer element que va empènyer la inflació a l’alça va ser el retard i/o la cancel·lació de les rebaixes en alguns països europeus. Així, en un mes de gener en què normalment els preus de la roba i del calçat solen caure de forma significativa, aquesta vegada es van observar descensos més continguts de l’habitual: com ho mostra el segon gràfic, el menor descens intermensual va provocar un fort increment de la inflació d’aquests productes en termes interanuals. Aquest és un factor que, des del febrer, ja ha desaparegut i que no hauria de pressionar la inflació a l’alça en els propers mesos. Això sí, al gener del 2022, és probable que pressioni la inflació a la baixa, ja que llavors es compararan uns productes amb les rebaixes habituals el 2022 amb uns productes del 2021 amb un preu que s’havia rebaixat menys.

  • 1. Vegeu BCE (2021), «Economic Bulletin, Issue 1».
Preu dels components de roba i calçat

L’última empenta a la inflació la va donar el component energètic, que està deixant de contribuir-hi negativament. La muntanya russa a la qual va pujar el petroli des de l’inici de la pandèmia va dur aquest component a fer una mitjana d’una inflació interanual del –6,8% el 2020. Entre el gener i el febrer del 2021, aquesta taxa ja s’ha moderat fins al –3%, i estimem que, en el conjunt del 2021, serà del +8,6%. És més, el creixement interanual dels preus energètics podria assolir pics puntuals propers al 13% (recordem que el preu del petroli Brent, que ara es troba per damunt dels 60 dòlars, va fluctuar al voltant dels 30 entre els mesos d’abril i maig del 2020).

Aquest impacte del preu del petroli, sumat a la reaparició de l’efecte base de l’IVA cap a la meitat de l’any, fa que sigui molt probable observar una inflació general propera al 2,5% en el segon semestre del 2021. Malgrat que això no ha succeït de manera sostinguda des del 2012, no hauria de condicionar l’acció del BCE, perquè aquests factors que empenyeran la inflació són tècnics i transitoris i s’esvairan mecànicament.

... i els que podrien tenir protagonisme d’ara endavant

No obstant això, en els propers mesos, poden aparèixer altres elements que pressionin la inflació a l’alça. Entre ells, destaquen els colls d’ampolla en certs segments de l’oferta. De fet, les enquestes de sentiment econòmic assenyalen que s’estan produint retards en l’enviament de mercaderies i que hi ha bosses d’escassetat de materials intermedis, la qual cosa genera sobrecostos de producció que, en els propers mesos, es podrien traduir en repunts de la inflació. Així mateix, l’efecte inflacionista d’aquests colls d’ampolla es podria veure reforçat pel rellançament de la demanda embassada d’una part important de la població, que ha acumulat estalvis en veure el seu consum engabiat per les restriccions a la mobilitat i a l’activitat. Malgrat que aquestes pressions podrien afegir soroll de fons a les reunions del BCE, tampoc haurien de condicionar-ne l’actuació: la seva naturalesa també és transitòria i s’haurien d’esvair amb la normalització gradual de l’oferta i la demanda.

Així i tot, hi ha un element més que podria afegir incertesa i volatilitat: la disponibilitat mateix de les dades. Quan no és possible recopilar el preu d’algun component (com és el cas, ja que no es pot comerciar amb alguns productes o serveis), els instituts nacionals d’estadística imputen el preu que estimen que hauria de tenir el producte o el servei en qüestió. Al gener i al febrer, el percentatge de la cistella que ha estat imputat és del 13% (el 18% en el cas de la cistella d’inflació subjacent). Així, en el moment en què sigui possible recopilar el preu d’aquests productes en el futur, hi ha el risc que s’observin variacions importants en els preus.

Quan hagi passat la tempesta de la pandèmia i la recuperació estigui canalitzada, tots aquests elements hauran desaparegut i és molt probable que la inflació continuï situada en nivells continguts. Entre els anys 2015 i 2019, la literatura econòmica va dedicar molta tinta a entendre per què no s’observaven taxes d’inflació més altes i coherents amb el ritme de creixement econòmic. Es van destacar alguns elements estructurals que explicaven aquest fenomen (per exemple, la globalització o un menor trasllat del tensionament del mercat laboral als salaris i als preus). Ara com ara, el BCE considera que aquests elements prevaldran a mitjà i llarg termini, però el debat està servit. Com es pot veure en un article del Dossier d’aquest mateix Informe Mensual,2 hi ha arguments per pensar el contrari.

  • 2. Vegeu l’article «Esperant la inflació», al Dossier d’aquest Informe Mensual.
Zona de l’euro: preus de producció industrial i inflació subjacent
Etiquetes