Dependències importadores i urgències competitives per a la indústria europea

A l’escenari geopolític global, cada vegada més complex i fragmentat, la idea d’autonomia estratègica a la UE ha mutat des d’un pur concepte de seguretat i defensa a un més ampli, amb un elevat contingut econòmic.1 La lògica és senzilla: més capacitats productives pròpies donen més graus de llibertat en la política internacional. Posar fi a la dependència de l’energia russa n’és un bon exemple (vegeu «El difícil adeu de la UE a l’energia russa», en aquest mateix Informe Mensual). També ho són les actuals negociacions comercials amb els EUA. Amb l’amenaça d’un aranzel del 20% anunciat per Trump el 2 d’abril i d’una possible escalada proteccionista en sectors clau, com l’automoció o la indústria farmacèutica, la UE ha adoptat un perfil contingut en les seves respostes2 i ha mantingut una retòrica menys dura amb la Xina (de-risking enfront de de-coupling).3 Pot ser un posicionament estratègic, però cap d’aquestes decisions és difícil d’entendre si tenim en compte les dependències importadores acumulades des de l’inici del segle, des de minerals crítics a inputs intermedis i productes finals.4 Aquí centrem l’atenció en el sector de les manufactures, amb l’exclusió de la branca d’energia.

Del total de l’oferta de productes manufacturats no energètics a la UE,5 el percentatge cobert per les importacions extracomunitàries ha passat del 15% del 2003 al 25% el 2023, amb un increment especialment intens durant l’última dècada (vegeu el primer gràfic). Aquesta tendència reflecteix com s’ha consolidat la pèrdua de competitivitat que es venia observant al sector manufacturer europeu des del començament del segle6 i que es continua produint en paral·lel al guany de quota de mercat global dels productes xinesos7 i de les importacions de la UE (fins a prop del 30% el 2023, la qual cosa representa el 7% del total de l’oferta de manufactures no energètiques). En canvi, la dependència dels EUA, que, al començament del període, era major que l’existent amb la Xina, s’ha mantingut relativament estable en els 15 últims anys (al voltant del 13% de les importacions i el 3% de l’oferta).

De fet, la dependència europea de la Xina en peces de vestir i en calçat acumula ja una dècada de descens a favor d’altres productors més competitius del sud-est asiàtic, com el Vietnam, reflex de l’upgrading en les capacitats de producció al seu sector manufacturer. En aquesta dinàmica, podríem estar veient una situació similar de «saturació» en la quota d’importació d’ordinadors i d’altres productes electrònics provinents de la Xina (com components, telèfons mòbils o equips de precisió), que, el 2023, van representar gairebé el 50% de les compres extracomunitàries (el 20% el 2003) i prop del 30% del total d’oferta en aquesta indústria (el 10% a l’inici del període).

La branca manufacturera que no sembla que tingui fre en l’increment de la dependència de la UE és la de material i equipament elèctric (per a consum, com electrodomèstics, o per a ús industrial, com bateries i generadors), on la Xina ja assoleix gairebé el 60% de quota importadora i el 20% del total d’oferta (el doble que fa 10 anys). I, de forma més inci­pient, i també amb una intensitat encara moderada, cal fer referència a l’increment del pes de la producció xinesa en l’oferta europea de químics i d’automòbils des del 2018, que ha motivat, en aquest últim cas, investigacions per pràctiques anticompetència i l’adopció de mesures proteccionistes per part de la UE.8

El full de ruta de la Comissió Europea per rellançar la competitivitat del nostre mercat únic és un projecte ambiciós i va en la bona direcció per afrontar els reptes econòmics estructurals i geoestratègics.9 No obstant això, assolir els seus objectius requerirà un compromís coordinat dels Estats membres, que ha d’anar més enllà de la comunió que sorgeix en situacions extremes, com les que han posat la UE al caire del precipici en diverses ocasions en els 20 últims anys (la més recent, el que sembla el final del paraigua de seguretat atlàntic). Reflex del compromís que es necessita, cal recordar que el salt competitiu d’ampli espectre que ha fet la Xina respon a una estratègia de llarg recorregut per millorar la capacitat adquisitiva dels seus ciutadans. Per poder caminar en aquesta mateixa direcció, cal assolir un consens que permeti revitalitzar la inversió europea10 i neutralitzar l’actual escassetat de mà d’obra amb les capacitats i els coneixements necessaris per impulsar sectors clau de l’economia.11