Ombres (i alguna llum) del declivi industrial europeu

Aquest enfocament corre el risc que la substitució d’importacions es tradueixi en inputs més cars i en una major erosió de la competitivitat, sense abordar mancances estructurals en inversió, en escala i en posicionament en les cadenes de valor per a la doble transició verda i digital.1 Els xocs acumulats des del 2020 –COVID-19, guerra a Ucraïna, tensions energètiques i comercials– han intensificat la pèrdua de dinamisme industrial europeu, però no l’expliquen per si sols. En aquest context, la solució no passa per fixar llindars numèrics, sinó per crear les condicions financeres, reguladores i de mercat necessàries per revertir les tendències que han conduït al declivi industrial europeu.2

Des de la crisi financera global, la indústria europea mostra un comportament feble i una elevada exposició a xocs successius. El 2025, el volum de producció amb prou feines va superar en un 5% els registres del 2007, resultat d’un creixement anual mitjà inferior al 0,3% (vegeu el primer gràfic). Aquest patró és generalitzat en el sector, però s’observen algunes dinàmiques diferenciades per grups de branques productives. Així, destaca en negatiu la reculada acumulada entre el 15% i el 20% en la producció de manufactures de contingut tecnològic baix i baix-mitjà. Atesa la major rellevància dels costos de producció com a element competitiu a la majoria d’aquestes indústries (vestit, calçat i mobles, entre d’altres), la seva feblesa apunta a un ajust estructural derivat de la competència més intensa des d’Àsia, liderada per la Xina des de la seva entrada a l’OMC el 2001. En altres casos, com la metal·lúrgia, la pèrdua de competitivitat exterior s’ha vist agreujada per les ajudes d’Estat, per un marc regulador més lax i per un millor accés a les primeres matèries als països competidors.3

L’automoció, precisament una de les branques industrials amb una evolució recent més negativa, evidencia una de les fractures territorials més clares dins la indústria europea. Entre el 2019 i el 2025, la reculada agregada de la producció no ha estat homogènia: diversos països de l’Europa de l’Est mostren un comportament relativament més favorable, mentre que les grans economies industrials, com Alemanya i Itàlia, registren caigudes més intenses (vegeu el tercer gràfic). Aquest patró reflecteix una especialització productiva molt marcada en països com Polònia o com la República Txeca, així com la seva profunda inserció en les cadenes de valor de l’Europa Central, on l’automoció manté un pes elevat, mentre que el nucli pateix amb més intensitat la pèrdua de competitivitat, els ajustos derivats de la transició tecnològica i els canvis reguladors associats a la descarbonització.4

A diferència de l’automoció, el comportament de les manufactures d’alt contingut tecnològic mostra una menor divergència geogràfica, amb un impuls relativament estès entre països, coherent amb la favorable evolució agregada d’aquest segment en els 20 últims anys (vegeu el quart gràfic). La intensitat és, però, desigual, amb una clara fortalesa de branques com la farmacèutica –que ha impulsat economies com Irlanda o Dinamarca–,5 en contrast amb l’avanç més modest en països tractors de la UE com Alemanya i França i amb la pèrdua generalitzada d’impuls en la producció d’equipament electrònic, just en plena expansió de la intel·ligència artificial.6

La descomposició de la demanda final de la UE per origen del valor afegit manufacturer, a partir de la base de dades TiVA (Trade in Value-Added) de l’OCDE, ofereix una radiografia de les dependències externes de la indústria europea. Tot i que es tracta d’informació publicada amb un cert retard temporal (l’últim any disponible és el 2022), els patrons que emergeixen són clarament estructurals.7 La comparació amb el 2016 –punt intermedi del període 2013-2019– confirma que la majoria de branques manufactureres, incloses les de contingut tecnològic elevat, ja incorporaven llavors una part molt elevada de valor afegit procedent de fora de la UE, amb la Xina com a principal origen, i, en molts casos, aquests percentatges havien augmentat el 2022 (vegeu el cinquè gràfic). Aquesta dependència s’observa a totes les grans economies de la UE (en especial en les cadenes productives amb centre a Alemanya) i és més intensa en indústries molt globalitzades. Per exemple, l’electrònica i l’òptica, així com el tèxtil i la confecció, destaquen per la seva elevada dependència externa: a les dues branques, al voltant del 60% del valor afegit en la demanda final de la UE és aportat per proveïdors extra­comunitaris (amb la Xina aportant prop de 20 i de 30 punts, respectivament).