Fallides i suspensions de pagaments: claus per a la reforma concursal

NÚMERO 25

/ 10 novembre 2001

La modernització dels procediments de fallida i de suspensió de pagaments, és a dir, dels processos de solució de les crisis d'insolvència empresarial fa anys que està en procés de discussió. Ara sembla que s'ha arribat al moment decisiu, ja que el Ministeri de Justícia ha assumit un avantprojecte de Llei Concursal. Aquest estudi exposa en una primera part les característiques que concorren en una situació d'insolvència empresarial, és a dir, d'impossibilitat d'afrontar els pagaments; a partir d'aquí, es descriuen les possibles solucions legals i es destaquen les deficiències de l'actual sistema concursal espanyol; a més, es fa referència a les solucions que s'han adoptat en altres països europeus. En una segona part, es desgrana el que els autors denominen les claus de la reforma: la unificació dels procediments, els requisits exigibles per admetre a tràmit un procediment de concurs, els efectes que ha de tenir la declaració de concurs, els efectes del concurs sobre el deutor, els efectes sobre els crèdits, la determinació del patrimoni del deutor, la determinació de quins creditors tenen dret a cobrar i en quin ordre i la terminació del concurs. L'última part se centra en les conclusions.

La regulació del comerç internacional: del GATT a l'OMC

NÚMERO 24

/ 10 setembre 2001

La creixent integració i interdependència de l'economia mundial és un dels fenòmens més característics del nostre temps. La liberalització del comerç internacional constitueix un pilar d'aquest procés, i l'Organització Mundial del Comerç (OMC) és l'encarregada d'impulsarlo i d'estimular-lo. Es tracta d'una organització hereva de l'Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT, en sigles angleses), creat a finals dels anys quaranta i que formava part de l'edifici institucional mundial, juntament amb el Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Aquest estudi, desenvolupat per Montserrat Millet, professora titular de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, proporciona informació exhaustiva sobre les causes del procés de liberalització del comerç internacional, sobre els antecedents de la situació actual, des dels acords del GATT fins als canvis que van conduir a la creació de l'OMC l'1 de gener de 1995, i sobre tots els aspectes relacionats amb el comerç internacional, com els aranzels i les normes que s'apliquen a les mercaderies en la frontera, les normes de política comercial, els acords específics sobre comerç agrícola, tèxtil i serveis, les inversions directes, la propietat intel·lectual i els acords plurilaterals, entre d'altres. L'autora aborda els problemes tant des de la perspectiva dels països desenvolupats com des de la dels països en vies de desenvolupament i planteja els nous temes de debat, com la incorporació a les regulacions de l'OMC sobre la relació entre comerç internacional i medi ambient, el reconeixement dels drets laborals o les normes associades a la competència.

Creixement i ocupació en les empreses industrials

NÚMERO 23

/ 10 juliol 2001

El dinamisme que experimenten les empreses industrials, en termes de producció no es tradueix amb la mateixa intensitat en la creació d'ocupació. Les motivacions que porten les empreses a decidir la contractació de nous treballadors no són ben conegudes, tot i la importància que tenen per a l'eficàcia de les mesures de foment de l'ocupació. L'objectiu d'aquest estudi és, precisament, entendre més bé aquesta diferència buscant l'explicació en l'anàlisi de les decisions empresarials. Per aconseguir l'objectiu proposat s'ha desenvolupat un treball de camp consistent en cent entrevistes en profunditat fetes entre l'abril i el desembre de l'any 2000. Les empreses entrevistades s'han escollit seguint criteris de territorialitat i sectorials. S'han dut a terme en tres de les comunitats autònomes amb més pes específic en la indústria (Catalunya, Madrid i la Comunitat Valenciana), que concentren el 50% de l'ocupació industrial d'Espanya i el 48% de les empreses industrials. Els sectors als quals pertanyen aquestes empreses són alimentació i begudes, tèxtil i confecció, química i plàstics i el sector metallmecànic, material elèctric i electrònica. Aquests sectors representen el 72% de l'ocupació industrial i el 61% d'empreses industrials. Els resultats d'aquesta investigació empírica posen de manifest que les decisions de producció i d'ocupació en les empreses industrials analitzades es basen en factors que normalment pertanyen a l'àmbit intern de l'empresa. Les diferències entre increment de la producció i de l'ocupació responen principalment als efectes sobre el potencial productiu de les millores tecnològiques, als nous sistemes d'organització i planificació de la producció, a la simplificació dels processos productius, als canvis en les característiques dels llocs de treball, al creixent recurs a la subcontractació i a la contractació temporal i la realització d'hores extraordinàries.

Com tractar amb Brussel·les - El lobby a la Unió Europea

NÚMERO 22

/ 10 març 2001

Una bona part de les decisions que afecten les empreses es generen, es discuteixen i s'acorden a Brussel·les. Els Estats nacionals han cedit competències a les institucions supranacionals en molts camps. Si es pretén conèixer quin és l'entorn legal i administratiu d'un sector o activitat econòmica i quins són el canvis que s'adoptaran en un futur pròxim, no hi ha més remei que saber-se'n sortir amb desimboltura pel món de comitès, comissions, grups i associacions que pul·lulen per la capital belga. Les nostres empreses no en tenen prou amb ser productives i eficients, sinó que necessiten conèixer i saber-se moure àgilment en una administració comunitària tan diferent de la nacional. En aquesta monografia el lector coneixerà qui són els interlocutors de l'empresa en assumptes comunitaris i quins processos de presa de decisions se segueixen a la Unió. A continuació s'explica el funcionament del mercat interior i els programes que la Unió Europea ha establert per ajudar les empreses europees a aprofitar el potencial que ofereix aquesta àrea comercial integrada. També es revisen la política de defensa de la competència, les relacions comercials de la Unió amb els països tercers i el mercat interior. Un annex recull els principals punts d'informació comunitària que poden interessar empreses i ciutadans. Robin Pedler és professor de Templeton, la facultat de la Universitat d'Oxford especialitzada en estudis de Gestió Empresarial, a més de director acadèmic de l'European Centre for Public Affairs de Brusselles. En qualitat de consultor i assessor d'empresaris i de governs és un excel·lent coneixedor tant de les necessitats del món empresarial com de les complexitats de la construcció europea.

Del ral a l'euro - Una història de la pesseta

NÚMERO 21

/ 10 desembre 2000

La pesseta es va convertir en unitat monetària nacional el 1868, de manera que la seva història ha coincidit amb el període més recent de la història econòmica i política d'Espanya. L'adveniment de l'euro a partir del 1999 representa el final d'aquest recorregut i ofereix una excel·lent oportunitat per recordar i explicar les diferents vicissituds de la vida del que fins ara ha estat el signe monetari espanyol. Aquest volum està format per onze capítols i dos apèndixs, un de fets i protagonistes i un altre gràfic. En el primer capítol, José Luis García Delgado examina l'economia espanyola entre 1850 i l'actualitat, com a marc en què s'ha desenvolupat la pesseta. Tot seguit, Juan Carlos Jiménez traça una panoràmica del naixement de la moneda espanyola i recrea els anys previs, els plans, el moment i els primers avatars. En aquest punt comença la veritable història de la pesseta, sota el guiatge de Marcela Sabaté, que la prolonga fins al final de la Gran Guerra. La llarga etapa de confusió i de crisi que es va iniciar llavors, i que va desembocar en la Guerra Civil, és recreada per Pablo Martín Aceña. Juan Velarde relata les dues pessetes i les dues Espanyes sortides de la contesa fratricida. José María Serrano Sanz narra la llarga crisi de la postguerra, quan la pesseta i l'economia espanyola van quedar aïllades de l'exterior. El Pla d'Estabilització del 1959 i la integració de la moneda espanyola en el sistema monetari internacional són descrits per José Aixalá. José María Serrano reprèn la història en la crisi dels setanta, que va acabar amb una llarga etapa d'expansió i va coincidir amb la transició política i la descomposició del sistema monetari internacional. La integració en el Sistema Monetari Europeu i el període posterior els descriu María Dolores Gadea. Els dos últims capítols apunten els pronòstics: sobre el funcionament de l'economia espanyola sense l'instrument del tipus de canvi, per Antonio Martínez Serrano i Vicente Pallardó, i sobre el futur de l'euro, per Eugenio Domingo Solans.

L'ampliació de la Unió Europea a l'Est d'Europa - Informe del Commissariat Général du Plan a l'Assemblea francesa

NÚMERO 20

/ 12 setembre 2000

L'ampliació cap a l'Est tindrà profundes conseqüències per a la Unió Europea. Els països candidats presenten una sèrie de particularitats que no s'han donat en anteriors ampliacions. Són països que encara estan realitzant un trànsit d'un sistema econòmic de tipus planificat a una economia de mercat. Per tant, estan vivint un procés de transformació interna, en els àmbits polític, econòmic i social, molt difícil i de gran profunditat. Un segon element que cal tenir en compte és que el seu nivell de prosperitat econòmica és netament inferior al dels països de la UE. Conseqüentment, requeriran un suport important del pressupost comunitari per emprendre les reformes estructurals pendents. En aquest sentit, cal destacar que certs països candidats poden alterar l'equilibri dels actuals mecanismes de cohesió econòmica i social i de la política agrícola comuna de la UE, tot això en presència d'un marc pressupostari amb molt poques possibilitats d'expansió. Finalment, la plena integració dels països candidats a la UE i en el procés de globalització comportarà canvis importants en les destinacions tradicionals dels fluxos d'inversió i comercials, un element força transcendental quan es considera que aquests països disposen d'un capital humà i d'un nivell de costos de producció netament competitiu en certs segments molt rellevants per a l'economia espanyola. Aquesta monografia recull l'estudi encarregat per la Delegació per a la Unió Europea de l'Assemblea Nacional francesa la finalitat del qual és fer un primer inventari dels principals impactes de l'ampliació dins un enfocament molt ampli, no limitat a l'àmbit nacional. Per enriquir el valor que aporta al lector i actualitzar les novetats que s'han produït en el procés d'ampliació des de la publicació de l'estudi en la versió original francesa, s'inclou un capítol d'actualització que recull el nou marc pressupostari de la UE per al període 2000-2006 i l'evolució del procés d'ampliació fins a l'actualitat.

La reforma de les pensions davant de la revisió del Pacte de Toledo

NÚMERO 19

/ 17 maig 2000

Quan es compleix el període de vigència del Pacte de Toledo i se'n prepara la revisió, el Servei d'Estudis de "la Caixa" ha encarregat a José A. Herce i Javier Alonso Meseguer, de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (FEDEA), una revisió del panorama del sistema de pensions espanyol. Es tracta de la quarta monografia que la Col·lecció Estudis Econòmics dedica a debatre un assumpte que afecta la gran majoria de ciutadans. La primera es remunta a l'any 1995, quan es va firmar el Pacte de Toledo, i s'hi plantejava un escenari de futur que posava de manifest les carències financeres del sistema, s'hi proposaven les reformes necessàries i s'hi analitzava la posició de l'opinió pública davant de les pensions. El 1996 i el 1997 vam publicar dos treballs més; un dedicat a analitzar la viabilitat d'un sistema de capitalització com a alternativa al sistema públic, i un altre en el qual es recollien els resultats d'una enquesta sobre l'estat de l'opinió pública davant del sistema de pensions, que, a més, era comparable amb la de l'any 1995. Dues són les raons que justifiquen la publicació d'un altre volum sobre el tema de les pensions. En primer lloc, l'oportunitat de fer un primer balanç de les reformes aplicades arran del consens del Pacte de Toledo. Segons els autors, aquest balanç no és positiu: les pensions no s'han quedat al marge de les querelles partidistes, s'han dut a terme modificacions totalment alienes a la lògica del sistema contributiu i les reformes introduïdes no han tingut entitat suficient com per produir uns efectes econòmics a llarg termini. En segon lloc, l'espectacular creixement de l'ocupació de la segona meitat de la dècada dels noranta no s'havia previst a les anàlisis que van proliferar a Espanya al voltant del 1995. El resultat ha estat que les projeccions han fallat a curt i mitjà termini, i això obliga a preguntar-se si les perspectives del sistema de pensions són ara més bones. La resposta dels autors és inequívoca: el problema del llarg termini continua vigent, si és que no s'ha agreujat. En un sistema de pensions de repartiment, una major ocupació avui implica unes pensions més grans demà, sense contrapartida financera. El treball refà l'escenari macroeconòmic i demogràfic elaborat el 1995 i introdueix el factor de la mà d'obra immigrant. L'informe, en la mateixa línia dels anteriors, defensa un canvi radical dels plantejaments sobre la reforma del sistema de pensions, i advoca per un sistema mixt que inclogui pensions públiques de repartiment i pensions privades de capitalització. Més enllà d'alguns prejudicis, es tracta de prendre les millors decisions per garantir que els quinze milions de ciutadans que avui estan cotitzant tinguin la pensió futura assegurada.

L'economia de l'art

NÚMERO 18

/ 17 abril 2000

El professor de la Universitat de Zuric, Bruno Frey, en aplicar l'anàlisi econòmica a l'art ha escrit una obra sorprenent i interessant. ¿Què hi té a dir la ciència econòmica sobre la creació de bellesa? El treball del professor Frey il·lumina aspectes insospitats de les activitats culturals i amplia l'anàlisi econòmica més enllà de l'estudi de la mera producció de riquesa. L'economia de l'art no es limita als aspectes financers de la pintura, de la música o de l'escena. Tampoc es basa en el supòsit que els protagonistes i els professionals del món de l'art només s'ocupen dels seus ingressos personals o del benefici empresarial. El mètode de l'economia de l'art consisteix a analitzar totes les dimensions de l'entorn artístic amb l'ajuda del model de l'«elecció racional en un marc institucional», un model que pretén entendre el comportament humà atenent els incentius que es presenten als individus i a les institucions en les quals treballen. Amb l'ajuda d'aquest model, que també podríem anomenar de la «lògica de la situació», Frey pretén contestar preguntes com les següents: ¿Per què el Museu del Prado només ensenya el 15% dels seus tresors en l'edifici de Villanueva? ¿Com és que proliferen els festivals de música i de teatre i les exposicions commemoratives de grans pintors si els teatres d'òpera, les sales de concert i els museus de pintura passen tantes penúries econòmiques? ¿Es guanyen més diners en el mercat de l'art que en el de la borsa? ¿Què és el que ens reté de substituir el Coliseu de Roma per un centre comercial o la Torre Eiffel per un gratacels d'oficines? Als que viuen en el món de l'art –pintors, cantants, actors, directors de museu, responsables de teatres d'òpera, gerents de festivals, marxants i propietaris de galeries, col·leccionistes privats o administradors de les polítiques culturals públiques– els interessarà sobretot l'anàlisi de les raons que justifiquen el finançament públic de les arts. Per al professor Frey hi ha certs aspectes del benestar proporcionats per les obres d'art i les representacions artístiques que el mercat no reflecteix del tot. Aquests errors del mercat estan classificats, segons ell, en cinc encapçalaments: «valor d'existència», «de prestigi», «d'opció», «d'educació» i «de llegat». Tot i admetent aquestes carències, Frey no deixa d'assenyalar les fallades de l'Estat quan aquest intenta suplir allò que els preus no recullen. Les conclusions matisades en aquesta qüestió del suport públic a les arts no deixaran de sorprendre i d'interessar aquells que defensen la superioritat i la primacia del mecenatge públic en el camp estètic.

La mesura de la inflació a Espanya

NÚMERO 17

/ 17 juny 1999

La mesura de la inflació és un element fonamental en una economia moderna perquè la taxa d'increment dels preus es pren com a referència a l'hora de fixar salaris, pensions, lloguers, etc.Així, la taxa d'inflació acaba determinant en certa mesura l'evolució de les rendes particulars i també les públiques. Per això, l'índex de preus de consum (IPC) que elabora l'Institut Nacional d'Estadística és un dels indicadors econòmics més importants i més coneguts. Les tècniques d'elaboració de l'IPC responen a unes pautes estadístiques rigoroses. Però ens podem preguntar si és possible afinar més la mesura de la inflació. Això és el que, als Estats Units, es va plantejar el Comitè de Finances del Senat, preocupat per la sospita que l'índex de preus de consum elaborat pel Bureau of Labour Statistics sobrevalorava la inflació. El Comitè va encarregar a un grup d'experts que elaborés un informe sobre aquesta qüestió tan important, tenint en compte els treballs existents en aquell país. Així va sorgir, el 1996, l'anomenat Informe Boskin en el qual els experts van estimar que l'IPC americà podria estar sobrevalorant la inflació en un 1,1% anual, en un rang de valors que aniria del 0,8 a l'1,6%. Les implicacions són importantíssimes. Per exemple, el dèficit públic derivat d'aquesta desviació es convertiria al cap de deu anys en el quart programa en importància de la despesa pública als Estats Units, després de la seguretat social, la sanitat i la defensa. El Servei d'Estudis de "la Caixa", considerant que seria molt útil disposar d'un estudi que estimés de manera similar a l'Informe Boskin el biaix de la inflació espanyola mesurada per l'IPC, va encarregar a Fedea l'elaboració de l'informe que presentem. Els autors, Javier Ruiz-Castillo, Eduardo Ley i Mario Izquierdo han fet un treball rigorós i difícil perquè, a diferència de l'Informe Boskin, no s'han pogut basar en investigacions prèvies fetes per al nostre país, i arriben a conclusions sorprenents, ja que estimen que l'IPC podria sobrevalorar la inflació espanyola en un 0,6% anual. Es tracta d'un treball molt rellevant, rigorós, complet –a pesar de les limitacions de la informació disponible– i, sobretot, d'un treball que invita a fer i possibilita una reflexió ben fonamentada sobre molts aspectes de la política econòmica i de la vida quotidiana d'interès per a tots els ciutadans.

El sector bancari europeu: panorama i tendències (2a part)

NÚMERO 16

/ 17 març 1999

El 1996 el Servei d'Estudis de "la Caixa"va publicar, en aquesta mateixa col·lecció, el volum «El sector bancari europeu: panorama i tendències».Aquest volum recollia les característiques bàsiques dels sectors bancaris més representatius de la Unió Europea,escollits principalment sobre la base del criteri de la dimensió, entesa com el volum total d'actius del sistema.Aquest nou treball presenta una segona part dedicada als sectors bancaris de la resta de països que componen la Unió Europea: Països Baixos, Luxemburg, Àustria, Dinamarca, Irlanda, Finlàndia i Grècia. També inclou una descripció de l'estructura i de les principals característiques del sistema bancari d'Espanya, amb dades actualitzades el 31 de desembre de 1997. S'ha aprofitat aquesta actualització per recollir en el text diversos temes d'interès que han estat objecte d'atenció per part del Servei d'Estudis de "la Caixa" durant els últims mesos. En primer lloc, la diferent evolució dels fons d'inversió i dels dipòsits a termini com a instruments de captació d'estalvi, la incidència de la fiscalitat en el tema i les conseqüències que de tot això es deriven. En segon lloc, l'anàlisi de l'evolució dels empleats i de les oficines de bancs i caixes d'estalvis durant el període 1975-1997, la seva incidència en la productivitat i el detall del comportament de les deu primeres entitats de crèdit. En últim lloc, l'anàlisi de l'evolució històrica i de la situació actual dels sistemes de garantia de dipòsits, en particular del Fons de Garantia de Dipòsits en Establiments Bancaris i el Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d'Estalvis. Finalment, aquest volum presenta un resum dels trets més rellevants de cada país amb l'objectiu de permetre una ràpida visualització de cada sistema bancari i, a manera de conclusió, un comentari sobre determinats aspectes estratègics que es dedueixen d'aquest estudi i que fonamentalment es refereixen a les forces bàsiques de canvi que estan incidint en els diferents sistemes bancaris de la Unió Europea, prestant una atenció particular als importants processos de concentració que estan canviant el panorama bancari de manera radical.

La cultura de l'estabilitat i el consens de Washington

NÚMERO 15

/ 17 febrer 1999

Durant aquests últims anys s'ha anat forjant una cultura de l'estabilitat en matèria de política econòmica. Estem davant d'un canvi profund en la forma d'enfocar els problemes econòmics i les fronteres entre les funcions, les activitats i les responsabilitats dels sectors públic i privat.Aquesta cultura de l'estabilitat es concreta en un conjunt de proposicions d'economia i política econòmica sobre les quals s'ha arribat a un acord generalitzat que, lluny de significar la fi de la discussió econòmica, la trasllada a camps més rellevants i útils. Per il·lustrar el contingut, l'abast i les limitacions de la cultura de l'estabilitat, el Servei d'Estudis de "la Caixa" ha encarregat a Manuel Guitián, director del Departament d'Afers Monetaris i Canviaris de l'FMI, i a Joaquim Muns, catedràtic d'Organització Econòmica Internacional de la Universitat de Barcelona i conseller del Banc d'Espanya, la recopilació d'alguns dels treballs més significatius relacionats amb aquest tema. Alhora, aquests autors han elaborat un article de síntesi sobre la matèria. Així doncs, es recullen dos articles de John Williamson, de l'Institute for International Economics, sobre el contingut i la importància de l'expressió «consens de Washington». Miguel A. Fernández Ordóñez, exdirector executiu de l'FMI, aprofundeix en la complexitat de l'acord. Paul Krugman, professor de la Universitat de Stanford, aporta una visió crítica. Manuel Guitián, en els seus dos articles, aborda el tema de la delimitació de l'acció del govern i el de l'estabilitat des d'una perspectiva històrica. Antonio Argandoña, professor ordinari de l'IESE, fa una anàlisi de l'evolució de la cultura de l'estabilitat a Espanya.

L'impacte de l'euro als mercats financers

NÚMERO 14

/ 17 novembre 1998

L'adopció de l'euro com a moneda única marcarà el naixement d'una àrea monetària de primera magnitud a l'economia mundial. Es tracta d'una fita històrica en el procés de construcció europea i té conseqüències importants en tots els aspectes de la vida econòmica i social: política econòmica, estratègia empresarial, decisions d'estalvi i inversió dels ciutadans. A les portes ja de la tercera fase de la UEM, presentem aquest document que se situa en la línia de reflexió dels anteriors que hem publicat sobre l'euro, a diferència dels quals, però, aborda un aspecte específic, summament important: les conseqüències de l'adopció de la moneda única als mercats financers. Per aprofundir en aquesta problemàtica, hem comptat amb les aportacions de set prestigiosos especialistes, coordinats per Enrique Vidal-Ribas, director de l'Àrea de Mercats del MEFF, que, a més a més, tracta els efectes de la UEM sobre els mercats de derivats espanyols. Carmen Alcaide, directora del Servei d'Estudis de l'ICO, tracta de l'euro, la moneda del segle XXI. Javier Aríztegui, sotsdirector general del Banc d'Espanya, ens il·lustra sobre la política monetària de l'euro i del Sistema Europeu de Bancs Centrals.Robert N. McCauley, del Banc de Pagaments Internacionals de Basilea, tracta de l'euro i del mercat de bons. Blas Calzada, director del Servei d'Estudis de la Borsa de Madrid, analitza les borses de valors espanyoles i l'euro. Francisco de Oña, president del Consell d'Administració i director general d'AIAF, Mercat de Renda Fixa, escriu el capítol destinat a l'impacte de l'euro sobre els mercats de renda fixa privada. Ignacio Ezquiaga, sotsdirector general d'Analistes Financers Internacionals, tracta dels mercats espanyols monetaris i de deute públic a la unió econòmica i monetària.León Benelbas, soci director per a Espanya de Price Waterhouse Corporate Finance, ens ofereix la perspectiva empresarial. Tots els autors aprofundeixen en els importants problemes estratègics, organitzatius i operatius que comportarà l'entrada a la tercera fase de la UEM per als mercats financers.