L'eficiència del sector públic, clau per a la consolidació fiscal

NÚMERO 29

Jordi Gual, Oriol Aspachs, Anna Campos, Judit Montoriol Garriga / 25 juliol 2016

Ateses unes xifres de deute públic que se situen en el 100% del PIB, és de vital importància mantenir el procés d'ajust fiscal. Per fer-ho, és clau assegurar el compliment de la normativa en matèria d'estabilitat, tant europea com espanyola. De la mateixa manera, en un context de reducció del dèficit i d'un creixement moderat del PIB, caldrà explorar la millora de la productivitat del sector públic. En particular, la disminució de la bretxa salarial público-privada, l'avanç en la gestió de les administracions públiques mitjançant l'ús de sistemes d'incentius i la incorporació de tecnologia digital, i la millora en l'eficiència recaptadora a través de reformes.

Per què Europa genera poc creixement i ocupació?

NÚMERO 28

Jordi Gual / 22 juliol 2014

Aquest document examina per què l'Eurozona ha registrat durant els últims quinze anys uns resultats pobres en termes de creixement econòmic i ocupació. La comparació amb els Estats Units permet argumentar que el problema de l'Eurozona no rau en el model europeu d'economia social de mercat. D'altra banda, l'examen de la crisi financera mostra que tampoc no en són la causa les restriccions a la política econòmica que comporta l'existència d'una política monetària única. El document subratlla que les debilitats d'Europa tenen una arrel política. D'una banda, perquè la Unió Econòmica i Monetària és incompleta per falta de voluntat política i, de l'altra, perquè l'espai econòmic europeu continua altament fragmentat davant les resistències de molts països membres a permetre una veritable obertura dels seus mercats nacionals en els nombrosos sectors econòmics en què la regulació pública és encara molt significativa.

La prociclicitat del sistema financer després de les reformes

NÚMERO 27

Jordi Gual, Sandra Jódar Rosell / 31 gener 2014

El sistema financer, a través de la seva política creditícia, té la capacitat d'accentuar el cicle econòmic i de provocar oscil·lacions molt acusades. Les que s'han patit en aquesta última crisi han estat de tal magnitud que han posat de manifest la necessitat d'introduir mesures regulatòries que influeixin en el comportament de les entitats al llarg del cicle econòmic i, d'aquesta manera, en puguin prevenir els excessos. Aquest article descriu breument els mecanismes principals que expliquen aquesta prociclicitat del sistema i repassa les diverses reformes que s'estan introduïnt a Europa a fi de desactivar-los. Finalment, l'article argumenta el fet que per jutjar l'efectivitat de cadascuna de les mesures cal una avaluació de la seva robustesa davant els diversos incentius que poden moure els agents. En concret, cal buscar mecanismes que facin que aquestes mesures tinguin una major consistència temporal i que reforcin la independència dels supervisors davant de les pressions dels diferents grups d'interès.

Unió bancària: de formigó o de palla?

NÚMERO 26

Jordi Gual / 01 juliol 2013

El vincle viciós entre deute sobirà i bancari amenaça la integritat de la zona euro. Aquest article examina perquè la unió bancària és un requisit indispensable per trencar aquest vincle i conclou que el disseny actual de la unió bancària és clarament insufi cient i és un risc ben seriós per a la zona euro en la fase transitòra perquè el seu mercat fi nancer segueix fragmentat i la crisi queda encara lluny d'estar resolta. L'article analitza els components que haurien de confi gurar una unió bancària sòlida i que anomenem ‘de formigó'. Els plans actuals de la zona euro tenen prevista una unió que mira de limitar l'ús dels fons públics tot estenent el principi de bail in. És una unió bancària que corre el risc de ser insufi cient en situacions de crisis sistèmiques. Aquesta unió bancària, tot i que és limitada, és difícil d'implementar a curt termini dins l'actual marc jurídic de la unió econòmica i monetària. Això vol dir que la unió que hi haurà en un període de transició, que pot ser un període llarg, no incorpora de cap manera elements clau com ara un fons públic paneuropeu (un backstop) que serveixi de prestamista en última instància dels sobirans. Aquesta unió bancària, per tant, és encara molt lluny de ser de formigó. Pot ser una construcció dèbil, no ja de fusta, sino fi ns i tot de palla i existeix el greu risc que aquesta unió sigui incapaç de resistir les envestides de la crisi actual.

Ensenyaments llatinoamericans per a una crisi europea

NÚMERO 25

Àlex Ruiz / 01 febrer 2012

La gravetat de la crisi del deute sobirà a la zona euro ha conduït a l'estudi de precedents històrics que ajudin a entendre quines vies de solució poden ser les més adients. En aquest Document d'Economia s'exploraran les analogies que es poden establir entre aquest episodi contemporani i la crisi del deute llatinoamericà que es va produir fa tres dècades. Després de revisar-ne la gènesi, el desenvolupament i les estratègies de solució, es constata que hi ha dues grans conclusions d'aplicació a l'actual conjuntura europea. La primera, que la resolució defi nitiva de la crisi del deute a la zona euro exigirà probablement un període relativament dilatat de temps. La segona, que les vies de solució haurien d'evitar deprimir el creixement, per tal com aquest és clau per millorar la sostenibilitat futura del deute.

Els requisits de capital de Basilea III i el seu impacte en el sector bancari

NÚMERO 24

Jordi Gual / 05 desembre 2011

Aquest document discuteix els raonaments teòrics i les evidències empíriques que s'argumenten per proposar l'augment dels requisits de capital en la normativa de Basilea III. L'anàlisi en detall de la teoria i l'evidència empírica posa en dubte els efectes benefi ciosos de Basilea III. Es mostra que no és probable que les noves normes reguladores redueixin l'assumpció de riscos en el sector bancari i que molt probablement l'increment dels requisits de capital ocasionarà elevacions dels costos de fi nançament dels bancs, amb conseqüències desfavorables per a l'economia real.

Perspectives de despalanquejament a Espanya

NÚMERO 23

Jordi Gual, Oriol Aspachs, Sandra Jódar Rosell / 01 desembre 2011

Aquest article intenta acotar la durada i la profunditat del procés de despalanquejament en el qual estan immersos la majoria de països desenvolupats i, especialment, l'economia espanyola. Per això es fan servir dues aproximacions diferents. D'una banda, s'estima el nivell sostenible a llarg termini de la ràtio de palanquejament fent servir dades de setze països desenvolupats. El resultat mostra que el palanquejament de l'economia espanyola, com a la majoria de països, es troba per damunt del seu nivell sostenible a llarg termini. D'altra banda, s'analitzen quines han estat les característiques dels processos de despalanquejament durant els últims 30 anys. Se n'obté que un procés de despalanquejament típic dura al voltant de 5 anys, i durant aquest període de temps la ràtio de palanquejament recula 19 punts percentuals. Els episodis associats a una crisi immobiliària i bancària són més severs: de mitjana duren 7 anys i presenten una caiguda de la ràtio de palanquejament de 32 punts percentuals. Aquestes estimacions es fan servir per avaluar el possible ritme i la magnitud del despalanquejament a Espanya.

Diferencial d'inflació amb l'eurozona: millora sostenible?

NÚMERO 22

/ 01 maig 2011

Des de l'entrada d'Espanya a l'àrea de l'euro el 1999 el diferencial d'inflació amb l'eurozona s'havia mostrat persistentment desfavorable a l'economia espanyola, amb una mitjana anual d'un punt percentual fins al 2008. Això suposava un problema, ja que comportava una erosió de la competitivitat. No obstant això, des del final del 2008 fins al final del 2009 el diferencial d'inflació amb l'eurozona segons l'índex de preus de consum harmonitzat (IPCH) va ser negatiu, marcant un canvi del patró de comportament. El 2010 el diferencial d'inflació ha tornat a ser positiu, però en nivells més moderats. L'objectiu del document és esbrinar els principals factors que han motivat que aquest diferencial hagi estat negatiu durant tretze mesos i a partir d'aquí suggerir escenaris probables per al futur. Es fan consideracions sobre si aquesta millora és sostenible.

La recuperació del comerç mundial. Allò que la crisi s'endugué

NÚMERO 21

Marta Noguer / 01 abril 2011

L'enfonsament de l'activitat econòmica durant la Gran Recessió va anar acompanyada d'un esfondrament sobtat i dràstic del comerç internacional arreu del globus. Entre el juliol del 2008 i el febrer del 2009, el valor nominal de les exportacions mundials va caure un 36%. Malgrat el caràcter procíclic del comerç, aquest col·lapse desprèn trets d'excepcionalitat i la nostra anàlisi així ho confirma. La caiguda comercial durant la crisi va ser causada, fonamentalment, per un retrocés sincronitzat i generalitzat de la demanda que hauria afectat en bona mesura sectors que pesen més en el comerç que no pas en el producte interior brut. D'altra banda, tot i que la influència de l'escassetat del crèdit hauria estat menor, no en podem descartar un cert impacte. Pel que fa a perspectives futures, preveiem una moderació del ritme de recuperació actual del comerç i un canvi de tendència respecte al cicle anterior a la crisi.

Immigració i mercat laboral: abans i després de la recessió

NÚMERO 20

Joan Elias / 01 març 2011

A partir de la segona meitat dels anys noranta, es va iniciar una onada d'immigració cap a Espanya d'una intensitat tal, que ha provocat uns canvis profunds en la demografi a, la societat i l'economia espanyoles. La població activa estrangera ha arribat a assolir la taxa del 16% sobre els actius totals. Es tracta d'una xifra que supera la de la major part dels països que tradicionalment compten amb més estrangers residents. El gruix d'aquest fl ux migratori ha vingut atret, sobretot, per les oportunitats que presentava un mercat laboral en franca expansió. Aquest document se centra en l'impacte sobre el mercat de treball d'aquest fenomen, a través de les estadístiques i els estudis disponibles, i arriba a tres conclusions generals. En primer lloc, l'afl uència d'estrangers va contribuir a reforçar el cicle expansiu de l'economia espanyola, a costa d'un menor creixement de la productivitat aparent del factor treball. En segon lloc, malgrat la magnitud del fenomen, la gran onada immigratòria no sembla haver alterat els paràmetres en què es desenvolupa el mercat de treball. I en tercer lloc, l'elevada desocupació estrangera amb què s'ha tancat la recessió econòmica amenaça de perdurar en el temps.

Globalització i decoupling. Cap a un món emergent desacoblat de les economies avançades?

NÚMERO 19

Àlex Ruiz / 01 novembre 2010

La hipòtesi que les economies emergents es desacoblin dels països industrialitzats ha generat forta controvèrsia. Tanmateix, part del problema en aquest debat és que persisteixen problemes de definició i mesura del fenomen del decoupling. En aquest Document d'Economia construïm i calculem un indicador rigorós de desacoblament i l'apliquem tant a les dinàmiques que s'estableixen entre les economies avançades i les grans regions d'economies emergents (Àsia, Europa i Amèrica Llatina), com a les tendències que es registren a l'interior de les mencionades regions. Partint d'aquest exercici és possible constatar en els darrers anys que l'economia tendeix a combinar un alt grau de globalització amb una tendència a la reducció del desacoblament, tot i que aquesta trajectòria s'ha vist afectada per la Gran Recessió. Així mateix, els indicadors de decoupling calculats suggereixen que el cicle xinès està començant a establir-se com a referència a Àsia emergent, mentre que el cicle a Europa emergent s'està sincronitzant amb el dels països industrialitzats.

Cap a una nova arquitectura financera

NÚMERO 18

Jordi Gual, Matthias Bulach, Oriol Aspachs, Sandra Jódar Rosell / 01 octubre 2010

El gran abast de la crisi financera internacional que hem viscut des del 2007 exigeix plantejar-se en quina mesura el que ha passat comportarà una transformació profunda del món financer i els seus principals actors. Amb aquesta finalitat, el present document repassa els mecanismes que han desestabilitzat els sistemes financers i descriu els canvis regulatoris que pretenen assegurar-ne el bon funcionament en el futur. Malgrat que els canvis suggerits fins ara van en la direcció adequada, algunes de les mesures proposades es desvinculen del seu objectiu fonamental i podrien tenir efectes no desitjats. D'aquesta manera, el document analitza també com incidirà tot això en el sector per donar lloc a una nova estructura competitiva. El resultat serà, molt probablement, un sistema financer amb entitats de mida mitjana més gran i una menor diversificació tant horitzontal com geogràfica. Els efectes sobre l'economia real podrien ser significatius durant la transició al nou model, per la qual cosa els detalls i els terminis d'adopció efectiva de la nova regulació seran crucials. A llarg termini, però, la major resistència del sector financer hauria de tenir efectes positius sobre la fortalesa del creixement econòmic.