El creixement de la Xina: de quines fonts beu el gegant asiàtic?

NÚMERO 17

Clàudia Canals
01 juliol 2010

El frenètic avanç de la Xina des de finals dels anys setanta ha despertat una gran admiració. Això no obstant, en els últims anys aquesta admiració ha estat acompanyada per certs temors sobre la sostenibilitat del seu patró de creixement a mitjà termini. Particularment, la importància de la inversió com a motor de tracció de l'economia ha suscitat recels pels problemes de sobrecapacitat que aquesta política podria estar generant en alguns sectors. Per ajudar-nos a determinar la capacitat de creixement del gegant asiàtic, aquest document explora quina ha estat la contribució de l'augment en la força laboral, l'acumulació del capital físic i humà, i també els canvis tecnològics al creixement dels darrers trenta anys. La metodologia de la comptabilitat del creixement utilitzada subratlla la transcendència del capital físic, la influència del qual ha anat augmentant, i del factor tecnològic, malgrat una pèrdua de pes recent. Així mateix, l'anàlisi mostra que mentre la rellevància de la força laboral ha estat secundària, les millores en la qualitat dels treballadors comencen a reflectir-se en el progrés del país. El document discuteix les diferents polítiques que han marcat el desigual desenvolupament dels factors i acaba presentant una nova generació de reformes, algunes ja en marxa, que contribuiran a garantir la continuïtat del progrés xinès. Concretament, són mesures que afecten la reestructuració de les empreses estatals, la liberalització i modernització del sistema financer i la fixació del tipus de canvi. Amb la seva ajuda, la Xina podria mantenir unes taxes de creixement superiors al 6% a mitjà termini, la qual cosa li permetria igualar el nivell del PIB dels Estats Units en un termini de vint anys.

El retorn del decoupling? Mite i realitat en el desacoblament de les economies emergents

NÚMERO 16

Àlex Ruiz
19 desembre 2009

El debat sobre l'anomenat decoupling, o desacoblament, de les economies emergents respecte a les industrialitzades ha despertat un interès notable. Això no obstant, aquesta abundància d'opinió no ha generat conclusions clares sobre el fenomen a causa dels problemes a l'hora de definirlo, mesurar-lo i interpretar-lo. Aquest estudi presenta el context del debat, aclareix el concepte del desacoblament i proposa un seguit d'indicadors que permetin mesurar-lo i que evitin errors habituals. Com a resultat d'aquest mesurament es constata que el desacoblament s'ha donat, en tot cas, en els darrers exercicis, i ha oscil·lat de manera apreciable durant la fase aguda de la crisi creditícia global.

Factors determinants del rendiment educatiu: el cas de Catalunya

NÚMERO 15

Maria Gutiérrez-Domènech
19 juny 2009

Aquest estudi analitza la relació entre els factors socioeconòmics i el rendiment educatiu dels alumnes de primària a Catalunya. L'anàlisi identifica que els estudiants més joves de la classe obtenen pitjors resultats acadèmics i que aquest desavantatge persisteix al llarg del cicle escolar. També mostra que els alumnes que van començar la seva etapa col·legial més aviat, especialment abans dels tres anys, presenten un millor rendiment. A més, l'estudi indica que un entorn menys favorable, com el que suposa créixer en famílies no nuclears o amb un nivell d'estudis baix, dificulta l'aprenentatge. De la mateixa manera, revela que els immigrants de primera generació tendeixen a obtenir resultats lleugerament pitjors que els dels alumnes nascuts a Espanya. Finalment, l'evidència existent no permet concloure que els estudiants d'incorporació tardana o educació especial exerceixin una influència negativa sobre l'aprenentatge de la resta de la classe. En canvi, l'anàlisi mostra que la lectura, l'estudi de llengües, la informàtica i la música tenen beneficis clars per al rendiment escolar.

El caràcter procíclic del sistema financer

NÚMERO 14

Jordi Gual
19 maig 2009

Aquest article examina les característiques del sistema financer que tendeixen a accentuar les fluctuacions cícliques de l'economia i, en ocasions, arriben a provocar bombolles d'actius i crisis financeres, com la que es va iniciar amb les hipoteques subprime nord-americanes el 2007. En primer lloc, es discuteixen alguns trets del negoci bancari que el fan inherentment cíclic. En particular, la competència per quota de mercat en moments d'expansió i les dificultats per avaluar els riscos al llarg del cicle. El gruix de l'anàlisi, tanmateix, se centra en els factors procíclics que es deriven del funcionament imperfecte dels mercats financers. Els seriosos problemes d'asimetria en la informació a la disposició dels diversos actors del sector –gestors, prestataris, creditors i propietaris–, provoquen una tendència al palanquejament excessiu en èpoques de bonança i a polítiques massa restrictives en moments adversos del cicle. L'article examina, també, com aquests problemes d'informació units a efectes externs negatius entre entitats, poden conduir a situacions extremes, de greus desequilibris en els mercats (bombolles i crisis). A més, es discuteix en quina mesura algunes de les regulacions actuals contribueixen a agreujar en lloc de mitigar el caràcter procíclic del sector. En la conclusió se suggereixen els principis que podria tenir en compte un marc regulador que contribuís a reduir la naturalesa procíclica del sistema financer.

Ajuts públics en el sector bancari: rescat d'uns en perjudici d'altres?

NÚMERO 13

Jordi Gual, Sandra Jódar Rosell
19 abril 2009

En el context actual d'incertesa extrema, hi ha poderoses raons d'eficiència que poden justificar el recurs a plans d'avals públics i recapitalitzacions preventives d'entitats solvents. Els primers permeten combatre els greus problemes d'informació asimètrica entre les entitats financeres i els seus creditors. Les segones permeten a les entitats restablir el coixí de capital desitjat sense haver de recórrer a una contracció de l'oferta de crèdit, que impediria la realització de projectes rendibles, o a una venda massiva d'actius, que podria tenir conseqüències sistèmiques. Això no obstant, les recapitalitzacions preventives presenten seriosos problemes de competència que, pel que sembla, la Comissió Europea no ha sabut contrarestar. D'una banda, aquest tipus d'ajuts públics distorsionen el risc relatiu entre entitats beneficiàries i no beneficiàries, bo i encarint el finançament a llarg termini per a aquestes últimes. De l'altra, atorguen una capacitat més gran d'implantar estratègies competitives agressives que només són rendibles a llarg termini, amb la qual cosa es distorsiona la competència en els mercats detallistes i de banca corporativa.

Conseqüències econòmiques dels cicles del preu de l'habitatge

NÚMERO 12

Oriol Aspachs
19 febrer 2009

El sector immobiliari de diversos països desenvolupats es troba en recessió i l'efecte que això tindrà sobre l'economia en general és encara desconegut. Per respondre aquesta pregunta s'utilitzen dades de 18 països des del 1970 i s'estudia la resposta de tres variables macroeconòmiques clau –el PIB, el crèdit i la taxa d'atur– a una caiguda del preu de l'habitatge. De mitjana, trobem que els països han patit més de dos episodis de deflació en el sector immobiliari. A més, durant aquests episodis, el preu real de l'habitatge cau un 23% en 5 anys, el PIB registra  una taxa de creixement negativa de l'1,5% durant un any, el crèdit es contrau un 3% anual durant prop de 2 anys i la taxa d'atur gairebé es duplica en 3 anys. Finalment, observem que hi ha una associació positiva entre la magnitud i la profunditat d'un boom del preu de l'habitatge i el col·lapse posterior.

Quant costa anar a la feina? El cost en temps i diners

NÚMERO 11

Maria Gutiérrez-Domènech
19 setembre 2008

El valor del temps dels trajectes a la feina i de tornada a casa constitueix una part important de la despesa total d'aquests viatges. Aquest document estima que, de mitjana, un treballador hi dedica 57 minuts diaris, la qual cosa equival a un valor de 8 euros al dia. Aquest cost varia segons la zona geogràfica, de manera que els treballadors que resideixen a la Comunitat de Madrid i a la ciutat de Barcelona són els que incorren en una despesa més gran. L'anàlisi mostra que els usuaris del transport públic hi dediquen, de mitjana, al voltant de 40 minuts més, la qual cosa equival a un cost addicional en termes de temps de 4,7 euros diaris, que els usuaris de transport privat. Finalment, s'estima que el cost del component temps dels viatges a la feina per a l'economia espanyola en el seu conjunt és equivalent a prop del 3,5% del PIB.

Llums i ombres de la competitivitat exterior d'Espanya

NÚMERO 10

Clàudia Canals, Enric Fernández
19 abril 2008

Molts observadors creuen que el gran dèficit exterior de l'economia espanyola és el símptoma d'una pèrdua de competitivitat. Per contrastar aquesta hipòtesi, aquest estudi examina un conjunt d'indicadors que s'utilitzen habitualment per avaluar la competitivitat exterior. El primer és la quota de les exportacions al món, que durant els anys dos mil ha caigut, amb la qual cosa s'ha truncat la seva tendència a l'alça. De tota manera, aquesta caiguda no ha estat tan significativa com la que ha experimentat el conjunt de països de la UE-15. En segon lloc, hi ha la competitivitat-preu de les exportacions espanyoles, que s'ha deteriorat significativament com a conseqüència del diferencial d'inflació amb els nostres socis comercials, el baix creixement de la productivitat i, més recentment, l'apreciació de l'euro. Finalment, s'examina el contingut tecnològic de les exportacions i s'observa una millora notable en les exportacions de serveis, mentre que en béns s'ha mantingut en un nivell mitjà-baix en els últims vint anys, la qual cosa suggereix certs problemes de competitivitat. En definitiva, sembla que Espanya ha perdut competitivitat exterior en els darrers anys, si bé l'anàlisi també revela algunes fortaleses, especialment en l'exportació de serveis. Corregir aquesta situació requereix millorar el creixement de la productivitat, reduir el diferencial d'inflació amb la zona de l'euro i establir un entorn que incentivi la innovació.

L'enigmàtic món dels hedge funds: beneficis i riscos

NÚMERO 9

Marta Noguer
19 febrer 2008

L'origen dels hedge funds (HF), que acaben de complir el seu primer any a Espanya, es remunta a mitjan segle XX. De llavors ençà, la indústria dels fons d'inversió lliure (FIL), designació oficial dels HF a Espanya, no ha deixat de créixer a nivell internacional i ha passat de tenir uns quants fons en mans de cèlebres gestors a milers de fons operant en un heterogeni univers d'estils inversors, actius i mercats. Tot i tanta heterogeneïtat, conserven un seguit de  característiques distintives: l'accés restringit a inversors qualificats, una regulació mínima, l'enorme flexibilitat de les polítiques d'inversió i l'escassa transparència. Aquesta opacitat i la complexitat d'algunes de les operacions han convertit els HF en una de les figures més enigmàtiques del panorama financer modern. Aquest document discuteix les principals característiques dels HF i la seva interacció amb els mercats financers. En els últims anys, sembla que la vulnerabilitat del sistema financer a episodis aïllats de col·lapse d'un HF s'ha reduït, tot i que això no evita les creixents pressions per a una regulació més estreta de les activitats. Així i tot, els beneficis que s'atribueixen a aquest tipus de fons impedeixen el consens en aquest punt i exigeixen sospesar de manera adequada els costos i els beneficis de qualsevol mesura que limiti la flexibilitat inversora de la qual gaudeixen en l'actualitat.

Telecomunicacions: som davant d'una nova etapa de fusions?

NÚMERO 8

Jordi Gual, Sandra Jódar Rosell
19 novembre 2007

El sector de les telecomunicacions és, habitualment, un dels sectors més concentrats d'una economia. Malgrat tot, les fusions i les adquisicions se succeeixen des del final dels anys noranta i, pel que sembla, s'han reactivat després de l'esclat de la bombolla tecnològica. Davant d'aquest fet, cal preguntar-se si aquesta tendència a la concentració continuarà en el futur. Aquest document presenta una avaluació crítica d'aquesta probabilitat i identifica els segments de negoci més proclius a acollir noves operacions. Per aquest motiu, s'exposen les principals justificacions teòriques de les operacions de concentració. Aquesta anàlisi, juntament amb un estudi comparatiu dels casos europeu i nordamericà, permet argumentar que les fusions són una conseqüència lògica de l'intens procés de canvi tecnològic i de les successives reformes reguladores experimentades pel sector. L'existència de noves operacions de concentració dependrà, doncs, de la direcció que prengui la regulació del sector i del ritme de canvi tecnològic: en concret, la regulació de les xarxes de nova generació i la qualitat amb què es puguin transmetre continguts en temps real són, entre d'altres, variables que cal seguir de prop per avaluar la probabilitat de noves fusions.

La inversió estrangera directa a Espanya: què podem aprendre del tigre celta?

NÚMERO 7

Clàudia Canals, Marta Noguer
19 juliol 2007

En l'últim decenni, Espanya ha passat de ser un receptor net a ser un proveïdor net d'inversió estrangera directa (IED). Aquest canvi no s'explica solament per un major dinamisme de les sortides d'IED, sinó també, des del 2002, per una reculada de les entrades. Atès el potencial dinamitzador sobre la resta de l'economia que s'atribueix a la IED, és rellevant preguntar-se què determina la capacitat d'un país per atreure aquest tipus d'inversió estrangera. Aquest document compara l'experiència irlandesa amb l'espanyola i tracta de discernir quins factors expliquen les tendències divergents dels dos països i cap a quina direcció ha d'apuntar Espanya per no perdre el tren de la IED tecnològica. La resposta passa per millorar la productivitat, la qualitat de l'educació i el coneixement d'altres idiomes, en especial l'anglès. Així mateix, un entorn més favorable a l'exercici de l'activitat empresarial –amb menys burocràcia i menys càrrega impositiva– també contribuiria a l'atractiu d'Espanya com a país de destinació d'IED.

El temps amb els fills i l'activitat laboral dels pares

NÚMERO 6

Maria Gutiérrez-Domènech
21 abril 2007

Aquest estudi analitza la relació entre l'activitat laboral dels pares i el temps que dediquen als seus fills a Espanya. L'anàlisi identifica que hi ha diferències importants entre homes i dones pel que fa al temps primari bàsic i al secundari, però no pel que fa al temps primari de qualitat. L'estudi també mostra que el temps primari de qualitat és similar entre els pares i mares que estan ocupats i els que no ho estan. A més, l'anàlisi indica que els pares i mares amb nivells d'educació més alts dediquen més temps primari als seus fills. Finalment, dels resultats de l'estudi es desprèn que es podria aconseguir augmentar el temps que els pares i mares ocupats dediquen als seus fills si la jornada laboral no s'acabés després de les sis de la tarda.