Setmana del 27 de juny al 4 de juliol del 2025

El PMI manufacturer va mantenir la seva tendència recent de millora i va pujar a 51,4 punts, des dels 50,5 punts del mes anterior, i per sobre del llindar de 50, que marca creixement en el sector. Així mateix, després del sotrac del mes anterior, el PMI per al sector serveis va repuntar lleugerament i va pujar a 51,9 (+0,6 punts). Per part seva, al maig, l’índex de producció industrial va avançar un notable 0,6% intermensual. Per destí econòmic (béns de consum, equipament, intermedis i energia), l’índex va presentar avanços en tots els seus components excepte el de béns intermedis. En la mitjana d’abril i maig, la producció industrial va créixer un 0,3% respecte a la mitjana del 1T 2025, millorant el –0,3% intertrimestral del 1T 2025.

El PMI manufacturer global es va situar en 50,3 punts al juny i va tornar a la zona d’expansió, després de dos mesos per sota dels 50 punts. Segons l’última enquesta, la confiança empresarial continua fràgil i el repunt moderat al juny reflecteix també una acumulació d’inventaris als EUA davant el final imminent de la treva aranzelària de 90 dies. L’anàlisi per components també revela pressions inflacionàries, en particular, per empreses estatunidenques. A nivell global, s’han recuperat els components de producció i de comandes d’exportació, consistent amb un augment dels fluxos comercials. D’altra banda, l’expansió dels nivells de producció, en un entorn de baixa confiança, es podria explicar per un efecte d’anticipació dels aranzels, avançant producció en la primera meitat de l’any, la qual cosa afegeix riscos a la baixa per a la segona meitat del 2025. Per països, destaca el repunt del PMI manufacturer dels EUA (que es va situar en 52,9 punts vs. 52,0 al maig, 51,4 en el 1T) i de la Xina (50,4 punts al juny vs. 48,3 al maig, 50,7 en el 1T). La producció a la resta de l’Àsia també es va accelerar, encara que contrasten les millores al Japó i l’Índia, amb el retrocés als països ASEAN, on especialment pesen les febles perspectives per al comerç global i la incertesa comercial. A la zona de l’euro, el PMI manufacturer es va situar en els 49,5 punts, un màxim des de l’estiu del 2022. Per part seva, el PMI de serveis va baixar a la Xina (50,6, –0,5 punts) i als EUA (52,9, –0,8), mentre que va pujar a la zona de l’euro (50,5, +0,8). Al Japó, l’enquesta Tankan sobre les condicions empresarials mostra que l’economia nipona ha resistit a les tensions comercials en el 2T i va pujar lleugerament (de 12 a 13 punts, per sobre de la mitjana del 2023-2024, de 9,75) per a les grans empreses del sector manufacturer, mentre que l’índex general es va mantenir en el nivell del 1T (23 punts).

Els mercats financers han mostrat un to positiu, secundats per l’optimisme al voltant de les negociacions comercials, tot i que amb l’atenció posada en el 9 de juliol, data en la qual expira la pausa dels aranzels recíprocs. També va contribuir l’expectativa d’una política monetària una mica més acomodatícia als EUA, si bé els mercats van ajustar les seves previsions després de la sorpresa positiva en la creació d’ocupació el juny (el mercat pràcticament descarta una retallada al juliol i la probabilitat d’una tercera baixada el 2025 es va reduir fins al 10%, des del 60% previ a la publicació de la dada). En aquest context, es van registrar pujades generalitzades en els índexs borsaris a banda i banda de l’Atlàntic; la renda variable estatunidenca va tancar la setmana (el divendres les borses romanen tancades per festiu) aconseguint nous màxims (l’S&P 500 es va revalorar un 2,3%). A Sintra, Powell va reconèixer que la Fed ja hauria iniciat baixades de tipus de no ser pels aranzels de l’Administració Trump, mentre que Lagarde va afirmar que la inflació a la zona de l’euro ja se situa en l’objectiu. En aquest context, l’euro es va apreciar fins a aconseguir gairebé els 1,18 dòlars (+0,5% durant la setmana), el seu nivell més alt des del 2021, encara que el bitllet verd va recuperar una mica de terreny després de la publicació del sòlid informe d’ocupació als EUA. En els mercats de renda fixa, els rendiments sobirans van repuntar cap al final de la setmana als EUA (especialment en els trams curts), després de l’anunci d’un acord comercial entre els EUA i Vietnam, i l’aprovació en el Congrés del paquet fiscal de l’Administració Trump. En contrast, a la zona de l’euro les rendibilitats van caure en la part final de la setmana, després de l’impacte provocat per la incertesa fiscal al Regne Unit. Allí, la tensió política va provocar un fort repunt de les rendibilitats dels gilts (el 10 anys va repuntar 15 p. b. el dimecres fins al 4,6%), que es va moderar parcialment al tancament de la setmana després del suport del primer ministre Starmer a la continuïtat de Rachel Reeves com a ministra de Finances. En matèries primeres, el petroli va augmentar en el balanç de les últimes cinc sessions, però va perdre pistonada al tancament de la setmana, en un context d’incertesa sobre la demanda global, un esperat augment de l’oferta (aquest diumenge es reuneix l’OPEP+) i després de la suspensió de la cooperació de l’Iran amb l’organisme nuclear de l’ONU.

Matisos, i no esmenes, en la nova estratègia del BCE. En l’avantsala del seu congrés anual de Sintra, el BCE va actualitzar el marc estratègic que guia la seva política monetària. Després d’una revisió més extensa el 2021, aquesta vegada el BCE es va limitar a reafirmar i afinar alguns dels canvis realitzats fa quatre anys. En concret, el BCE va reiterar el seu compromís amb un objectiu d’inflació simètric al voltant del 2% i va emfatitzar que ha de reaccionar a desviacions de l’objectiu significatives i persistents, ja siguin a la baixa o a l’alça. Així mateix, el BCE va recordar que les mesures no convencionals (tipus negatius, compres d’actius, forward guidance, etc.) són part de la seva caixa d’eines, però també va mostrar una major cautela sobre quan i com usar aquestes eines. Els matisos recullen el canvi d’escenari dels últims anys: mentre que el 2021 el BCE estava molt condicionat per una dècada de baixa inflació i demanda feble, l’última crisi inflacionària li ha portat a tornar a recalcar tant els riscos d’inflació com els efectes secundaris d’ancorar la política acomodatícia en eines no convencionals. En conjunt, la nova estratègia és continuista i no alterarà el full de ruta previst per als pròxims trimestres (els mercats cotitzen una retallada de tipus més en el que queda d’any, deixant el depo en l’1,75%). No obstant això, sí que dibuixa una funció de reacció més equilibrada davant un entorn econòmic volàtil i en el qual, els pròxims anys, la política monetària necessitarà flexibilitat per a bregar amb xocs de naturalesa molt distinta (des de pertorbacions d’oferta i escenaris d’estagflació, a caigudes de la demanda i l’amenaça de la zero lower bound).