Col·lecció Estudis Econòmics


  • Beneficis fiscals a l'empresa familiar: patrimoni i successions

    NÚMERO 13

    Des dels inicis de la reforma fiscal, els representants més qualificats de l'empresa familiar havien insistit en la necessitat de revisar la fiscalitat patrimonial i successòria relativa a aquest tipus d'empreses. Es considerava que l'Impost sobre el Patrimoni incidia negativament en l'eficàcia de l'empresa familiar disminuint-ne la capacitat d'autofinançament, i que, sovint, l'Impost sobre Successions i Donacions es convertia en un mur gairebé infranquejable, que en feia molt difícil la continuïtat quan arribava el moment del canvi generacional. La simbiosi que hi ha, en aquest àmbit, entre les empreses i els seus titulars fa que, de fet, les càrregues fiscals que recauen sobre aquests últims, al final, siguin suportades per les mateixes empreses.

    La primera resposta positiva a aquests plantejaments es va produir a la Llei d'acompanyament als Pressupostos Generals de l'Estat de 1994, que establia un tractament més favorable per a aquests actius empresarials en l'Impost sobre el Patrimoni. Des d'aleshores, aquests beneficis fiscals no solament s'han consolidat sinó que s'han estès, en termes equivalents, a l'Impost sobre Successions i Donacions. Avui dia, els empresaris i professionals que siguin titulars d'empreses familiars disposen d'un marc fiscal que afavoreix la competitivitat de les seves empreses i que, sobretot, els permet plantejar-se el canvi generacional sense condicionaments aliens als del seu propi entorn empresarial i familiar.

    Aquest treball pretén ser una reflexió rigorosa sobre tots aquests temes.Per la seva extensió i complexitat, s'ha optat per una estructuració lògica en dos blocs: en el primer, que comprèn els quatre primers capítols, hi ha una vocació d'aproximarse als problemes i a les seves solucions des d'una perspectiva eminentment pràctica; en el segon, que comprèn els dos últims capítols i un annex, s'aprofundeix en els aspectes més marcadament jurídics d'aquests beneficis fiscals.Tots dos blocs, si bé són complementaris, també es poden considerar separadament.

  • La successió a l'empresa familiar

    NÚMERO 12

    Segons les poques estadístiques disponibles, de cada 100 empreses familiars que s'apropen a la segona generació només en perviuen 30, de les quals només 15 continuen actives en tercera generació.

    Sobre les causes de la curta vida de les empreses familiars i de les dificultats que experimenten en el seu desenvolupament, és convenient analitzar la veracitat d'una afirmació que, tot i ser repetida des de fa anys, no ha estat mai comprovada a fons de forma empírica.

    Així, és habitual escoltar o llegir que el cicle de vida de la majoria de les empreses familiars està inexorablement determinat pel fet que «l'avi la funda, els fills l'afebleixen i els néts l'enterren», o que el desenvolupament de les capacitats empresarials dels membres de cada generació segueixen l'evolució, també inexorable, d'«un avi empresari, un fill enginyer i un nét poeta». No obstant això, i sense voler negar la propietat amb què es poden aplicar aquestes afirmacions a algunes situacions reals, no es pot perdre de vista que només reflecteixen una petita part de la veritat, ja que no sempre és la generació següent, la de l'«enginyer» o la del «poeta », la culpable d'afeblir o enterrar l'empresa, sinó que cal buscar la culpa en els errors comesos pels membres de la primera generació i, precisament, en l'última part de la seva etapa al capdavant de l'empresa familiar.

    A l'empresa familiar sol succeir que, quan els predecessors retarden la successió, ho fan perquè estan convençuts que encara no és necessari plantejar-la d'una manera formal i definitiva, i aquesta situació, amb freqüència, va unida al fet que els predecessors també pensen que estan «immunitzats» del perill de caure als paranys de l'empresa familiar. De manera que, el que encara és més greu, sense adonar-se'n, aquests predecessors no «saben» el que necessita l'empresa que governen i no permeten l'accés a persones que ho «sàpiguen». Per aquest motiu és necessari que els interessats es convencin que les paraules clau per a la solució dels problemes de successió són: «planificar-la» i «aviat».

  • Els beneficis de la liberalització dels mercats de productes

    NÚMERO 11

    Els últims anys, la discussió sobre la diferent capacitat de creació d'ocupació i de creixement econòmic entre l'economia nord-americana i l'europea s'ha accentuat. Per a la majoria d'analistes, aquestes diferències no es poden atribuir solament al fet que la fase del cicle econòmic és diferent en una regió econòmica i en una altra. Els treballs inclosos en aquest volum suggereixen que gran part de les diferències en la creació d'ocupació entre els EUA i els països europeus són degudes al major èmfasi que la política nord-americana ha posat en la liberalització dels mercats de productes –de béns i serveis.A Espanya, l'èmfasi gairebé exclusiu assignat a la reforma del mercat de treball ha fet oblidar els possibles beneficis si el nostre país dedica més energies a la liberalització dels mercats de productes.

    Antón Costas i Germà Bel,professors de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, han dirigit l'edició dels treballs inclosos en aquest volum, i són autors d'un capítol, del qual extreuen lliçons per Espanya a partir de la perspectiva comparada de la liberalització de mercats de productes.

    William Lewis és el director del McKinsey Global Institute i René Limacher i Michael Longman són consultors d'aquest Institut. Estudien les diferències de creació d'ocupació entre els EUA, Japó i quatre països europeus –entre ells Espanya–, i arriben a la conclusió que les rigideses dels mercats de productes són tan importants –potser més i tot– que la rigidesa en el mercat de treball per explicar per què la creació d'ocupació a Europa ha estat inferior a la dels EUA. Kees Koedijk (Universitat de Limburg, Maastricht) i Jeroen Kremers (Universitat Erasmus,Rotterdam) analitzen els efectes de l'excés de regulació en els mercats de productes d'onze països de la UE i els seus vincles amb el funcionament de l'economia, i conclouen que el grau de regulació dels mercats de productes és més important que el grau de regulació del mercat de treball a l'hora d'explicar la capacitat de creixement d'una economia. L'últim capítol d'aquest volum reprodueix una part de l'Economic Report of the President, enviat al Congrés dels EUA, el febrer de 1997. Aquest text, elaborat pel Consell d'Assessors Econòmics del President Clinton, discuteix i aporta reflexions de gran interès sobre la nova dimensió de la intervenció de l'Estat en l'economia.

  • L'opinió pública davant del sistema de pensions

    NÚMERO 10

    A finals de 1995 vam publicar, dins d'aquesta col·lecció d'estudis i informes, un volum sobre la reforma del sistema públic de pensions a Espanya que recollia dos treballs. El primer d'aquests treballs estimava els fluxos futurs d'ingressos per cotitzacions i de pagaments per prestacions fins a l'any 2025, amb l'objectiu d'esbrinar la viabilitat de l'actual sistema de pensions a llarg termini sota el supòsit d'absència de modificacions legislatives. El segon treball recollia els resultats d'una enquesta sobre una mostra representativa de la població espanyola, feta l'abril de 1995, mitjançant la qual s'explorava la percepció del problema i de les diverses possibilitats de solució per part de l'opinió pública espanyola.

    A finals de 1996, un any més tard, vam publicar un segon volum dedicat també al tema de les pensions, en què s'explora una de les possibles alternatives al sistema públic de repartiment, amb l'objectiu d'aportar elements de reflexió a un debat en què comença a prendre forma la idea de facilitar algun tipus de transició des de la situació actual, caracteritzada per un predomini absolut del sistema públic de repartiment, cap a una situació radicalment diferent en la qual, com a mínim, aquest sistema convisqui amb un altre sistema de capitalització privat. Concretament, els autors exploren el que passaria si, a partir de 1997, els cotitzants entre 25 i 45 anys poguessin optar per quedar-se en el sistema de repartiment o traslladar la meitat de les seves cotitzacions a un sistema de capitalització privat.

    Aquest volum completa la trilogia amb una nova enquesta sobre l'estat de l'opinió pública davant del sistema de pensions. Els resultats d'aquesta enquesta es comparen amb els de la que es va dur a terme la primavera de 1995. El 1995, la mostra va ser de 1.200 entrevistats.Ara s'ha ampliat a 3.500. El qüestionari també ha estat molt més ampli, cosa que ha permès indagar aspectes que no van ser indagats en l'anterior. Com comenten els autors, s'ha accentuat l'interès per subscriure fons de pensions, i hi ha una disposició més gran a donar suport a reformes del sistema públic de pensions que afavoreixin el recurs a sistemes privats de capitalització. Tanmateix sorprèn, tot i aquests avenços, l'elevat percentatge d'enquestats que declaren tenir la sensació d'estar poc o gens informats sobre una qüestió que, en principi, els concerneix tan directament.

Pàgines