L’economia mundial a la recerca d’un nou equilibri

El descens de la incertesa geopolítica després de la signatura de l’acord entre els EUA i l’Iran i la seva immediata translació als preus de l’energia representen un reequilibri al mapa de riscos a curt termini, just quan entrem en l’època de l’any en què les variables financeres són més sensibles a qualsevol pertorbació. La resposta del canal energètic a la incipient reobertura d’Ormuz és més intensa del que s’esperava, tenint en compte que els preus del barril de petroli gairebé han tornat a la casella de sortida (prop dels 70 dòlars), mentre que els futurs anticipen cotitzacions mitjanes fins al final del 2027 molt per sota de les hipòtesis utilitzades a la majoria dels escenaris centrals de previsió. És aviat per cantar victòria, ja que, ara com ara, només som davant el final del principi del llarg procés que comportarà la reconfiguració dels equilibris geopolítics al Pròxim Orient. L’acord no és un tractat definitiu, sinó un memoràndum d’entesa (MoU) que obre un període de 60 dies per negociar tres aspectes clau: la reobertura i la gestió de l’estret d’Ormuz (de moment, el trànsit continua sent reduït), l’alliberament dels actius iranians congelats (més les ajudes per a la reconstrucció) i la resolució del conflicte al Líban.

Per tant, no podem descartar que les negociacions es dilatin en el temps i que continuïn subjectes a una elevada volatilitat, però, en el delicat exercici que representa realitzar previsions econòmiques en els últims temps, la baixada dels preus de l’energia ha reduït automàticament els riscos de cua i la probabilitat dels escenaris més negatius (estagflació), mentre que augmenta la versemblança que tota la inestabilitat acumulada des del febrer es limiti a un xoc d’oferta moderat. De manera que, després del soroll dels últims mesos, la millora del canal energètic s’està traduint en riscos a la baixa en la inflació i a l’alça en l’activitat i, per tant, en una composició més favorable del creixement nominal mentre es reajusta la bretxa entre l’oferta i la demanda, en especial en alguns segments dels mercats de primeres matèries.

En aquest sentit, les dades d’inflació del juny a Europa (el 2,8% vs. el 3,2% del maig) mostren que la distensió energètica pot alleujar ràpidament les pressions de preus, amb descensos de la inflació harmonitzada a tres de les quatre grans economies (França, Alemanya i Itàlia). Tot i que el més important ha estat la forta reculada de les expectatives d’inflació a curt termini als dos costats de l’Atlàntic, que, d’una banda, reflecteix l’efectivitat del moderat enduriment monetari dels últims mesos i, de l’altra, augmenta la flexibilitat en la resposta dels bancs centrals mentre comproven la intensitat dels efectes de segona ronda sobre les cistelles de preus. El resultat de tot plegat ha estat un relaxament de les perspectives de política monetària amb els mercats descomptant ara només una pujada més dels tipus d’interès als EUA i a Europa, després del moviment a l’alça de 25 p. b. del BCE i del canvi de l’estratègia de comunicació a la Fed amb l’arribada de Warsh. En general, la percepció és que els bancs centrals continuaran mantenint un rumb restrictiu fins que s’acabin d’esvair els dubtes que envolten el complex escenari internacional, tot i que, amb els futurs cotitzats al final de juny per al petroli i per al gas, l’impacte directe de l’energia sobre la inflació general el 2026 es podria reduir en gairebé 3 dècimes en relació amb les estimacions d’un mes enrere.

Al front de l’activitat es té una mica menys de visibilitat, a l’espera de les dades de comptabilitat nacional del 2T, tot i que sembla que els efectes negatius sobre el creixement seran moderats, sobretot si es confirmen els últims senyals de millora en els indicadors de confiança de les famílies i de les empreses. Això reflecteix, una vegada més, la resiliència del cicle de negocis global i la nova embranzida de la inversió, que, després d’una dècada i mitja d’atonia, està prenent el relleu al consum privat a curt termini, gràcies a l’impuls de la IA, a la despesa en defensa, a la transició energètica i als últims efectes dels NGEU a Europa. El canvi de paradigma que implica passar de l’eficiència com a objectiu de la política econòmica a la seguretat nacional, a la resiliència industrial i a la competència tecnològica entre blocs tindrà un cost molt elevat. Ara només cal buscar el finançament i avaluar quines implicacions pot tenir el procés en el delicat equilibri entre fragilitat fiscal i financera, com ho destacava recentment el BIS. Amb l’esperança que la recerca d’un nou punt d’equilibri en l’economia mundial acabarà de manera reeixida, quan el xoc positiu de la IA sobre la productivitat compensi amb escreix els xocs negatius dels últims anys. Som aquí, amb l’economia mundial entrant en una nova era caracteritzada per dues grans transicions simultànies: la fragmentació geoeconòmica i la revolució tecnològica. En aquest context, el repte de la política econòmica és preservar la resiliència d’un sistema econòmic cada vegada més complex, interconnectat i incert. Sent conscients que la dificultat no rau tant en desenvolupar noves idees com escapar de les antigues i, per tant, alliberar-se dels marcs mentals heretats, com ho va advertir Keynes.