Les promeses de les varietats del capitalisme, o sobre la impossibilitat de tenir-ho tot

El filòsof polític nord-americà John Rawls va encunyar el concepte de «vel de la ignorància». Sota aquesta expressió una mica críptica, hi ha una noció suggeridora: per saber quina és la millor societat per viure, cal preguntar-se «si no sabés quina posició tindria en aquesta societat, en quina mena de societat triaria viure en néixer?».

Contingut disponible en
CaixaBank Research

Rawls ho plantejava en termes d’una societat més justa, però nosaltres li proposarem, benvolgut lector, la següent reflexió: tenint en compte l’evidència disponible i les seves preferències, en quina varietat del capitalisme preferiria «viure»? Repassem el menú de grans alternatives disponibles.

Una primera aproximació per perfilar el menú és comparar les diverses característiques socioeconòmiques de les diferents varietats del capitalisme (vegeu la taula adjunta). Com s’ha esmentat a l’article anterior, una primera gran distinció és entre les economies amb més coordinació a través del mercat, amb un grau elevat de flexibilitat laboral o amb un pes menor de la regulació i de la intervenció pública (economies liberals), i les caracteritzades per una coordinació menys mitjançada pel mercat, per un mercat laboral més regulat i per un pes més gran del sector públic (economies coordinades, o també anomenades economies socials de mercat). A més a més, es poden identificar dues variants que comparteixen algunes, però no totes, les característiques (quasiliberals i quasicoordinades) i una cinquena varietat en què el més rellevant és la preponderància de l’activitat pública. Aquest exercici ens permet arribar a una primera gran conclusió: sembla que, en molts àmbits, les varietats híbrides, és a dir, la quasicoordinada i la quasiliberal, ofereixen en l’actualitat bones possibilitats en termes de creixement, d’innovació i d’inclusivitat.

Però, per afinar l’anàlisi, cal anar més enllà de la radiografia actual i relacionar, mitjançant un exercici economètric (vegeu els detalls metodològics al gràfic), les principals variables socioeconòmiques amb les diferents modalitats del capitalisme i la seva evolució temporal des del 1990. Vegem, doncs, el resultat d’aquesta anàlisi.

Principals característiques de les varietats del capitalisme
L'impacte de les varietats del capitalisme
El creixement com a requeriment irrenunciable

Al llarg del present Dossier, hem reiterat que qualsevol sistema econòmic que no és capaç de crear prosperitat fins a un nivell mínimament acceptable està sentenciat. Doncs bé, si del que es tracta és de créixer, l’exercici economètric que fem aquí, i que se sintetitza als gràfics adjunts, és força concloent: la quasicoordinada i la liberal són les dues modalitats del capitalisme que creixen més a llarg termini. En sentit oposat, la coordinada ofereix pitjors resultats en matèria de creixement.

Quina és la base d’aquest resultat? En primer lloc, les economies quasicoordinades destaquen pel seu major creixement de la productivitat, en termes de productivitat aparent del treball o en termes de productivitat total dels factors (PTF). Un altre àmbit que es pot relacionar amb la prosperitat a llarg termini és la capacitat d’aprofitar la globalització, perquè es constata un vincle clar entre el grau d’obertura d’una economia al comerç internacional i el creixement.

La gran disjuntiva: eficiència a canvi d’equitat?

Fins aquí, el menú d’alternatives es pot sintetitzar de la següent manera: si del que es tracta és de crear prosperitat, més enllà de fins a quin punt es fa d’acord amb la innovació o amb la globalització, el millor és jugar sobre segur i triar economies liberals, quasiliberals o quasicoordinades. Les de preponderància estatal (quan existien) són una mica inferiors. Les coordinades, millor evitar-les. Però què succeeix si el preu d’aquest creixement és un nivell d’equitat inacceptablement baix? Jutjar la inacceptabilitat queda lluny de les nostres possibilitats i dependrà de les preferències de cadascú. El que sí que podem fer és ordenar les varietats del capitalisme en funció de la seva capacitat per ser més o menys equitatives. Els resultats ens ofereixen algunes sorpreses.

Així, mentre que les economies liberals són les que menys equitat exhibeixen (com era d’esperar), sorprèn, en certa manera, que les modalitats «híbrides», és a dir, les quasiliberals i les quasicoordinades, siguin més equitatives que les coordinades. No deixa de ser paradoxal que, malgrat que les coordinades són economies amb una despesa pública més elevada que la resta, la qual cosa suggereix una major preponderància del sector públic en l’economia, això no es tradueixi en nivells més alts d’equitat. Una part del problema podria ser que els indicadors d’eficiència del sector públic de les economies coordinades no són gaire bons, tot i que la veritat és que les economies de preponderància estatal i les quasicoordinades tampoc brillen en aquest àmbit.

Sobre les possibilitats de triar

En qualsevol cas, a partir de la nostra anàlisi, arribem a l’interessant resultat que, com a mínim, dues de les varietats del capitalisme, la quasicoordinada i la quasiliberal, han estat capaces d’oferir resultats satisfactoris en matèria de creixement i, simultàniament, han aconseguit un bon nivell d’equitat (si més no en termes comparats). Això ens ofereix un punt d’esperança per contrarestar les visions apocalíptiques que neguen al capitalisme la possibilitat d’assolir un cert punt d’equilibri virtuós en dimensions claus del benestar humà.

La qüestió, però, és plantejar-se si aquesta preferència per l’una o per l’altra varietat del capitalisme deriva, exclusivament, de consideracions econòmiques. Malgrat que no és possible explorar aquí de manera detallada la qüestió, sí que es pot apuntar una tesi de fons: els elements culturals, definits en sentit ampli, segurament també són importants. En un Dossier anterior,1 vam constatar que el que anomenàvem el gir il·liberal de la política econòmica es podia vincular, en un grau gens menyspreable, a factors culturals, com els valors de cada societat. El fet que, com s’explica a l’article «Capitalisme, en la varietat hi ha el gust» d’aquest mateix Dossier, en les dues últimes dècades, el nombre de països que formen part de la categoria d’economia liberal s’hagi reduït a la meitat es pot vincular, en certa manera, a aquest gir il·liberal. Per tant, sense negar el pes dels factors econòmics, sembla que els elements culturals també juguen un paper en aquesta opció. Una lliçó que cal recordar, perquè, tal com s’explorarà al següent article del Dossier, vénen temps exigents per a les varietats del capitalisme menys equipades per al món en què ens endinsem.

  • 1. Vegeu el Dossier «L’amenaça del gir il·liberal», a l’IM01/2020.