Economia mundial: entre el soroll i la fúria

Més d’un mes després de l’inici de la guerra al golf Pèrsic i pendents del desenllaç de la treva, la incertesa continua presidint qualsevol diagnòstic sobre la durada i l’abast de la inestabilitat que domina en aquests moments el comportament de l’economia mundial. Amb el preu del petroli fluctuant en la zona dels 95-110 dòlars (45-55 euros el gas natural), un cop certificada la capacitat de l’Iran de bloquejar l’estret d’Ormuz i de reduir el 10% l’oferta mundial de cru a curt termini, el canal inflacionista ja s’ha activat. Amb l’impacte inicial sobre els carburants fent-se sentir en les dades de la inflació del març (el 3,3% a Espanya i el 2,5% a la zona de l’euro). Mentre esperem com es transmet la pertorbació dels preus energètics a la resta dels productes de la cistella en els propers trimestres, per valorar l’impacte final sobre la inflació, serà necessari tenir en compte les mesures fiscals aplicades per cada país per esmorteir l’efecte del xoc d’oferta, com en el cas d’Espanya (vegeu el Focus «La crisi a l’Iran: quant pot afectar l’economia espanyola», en aquest mateix informe). La notícia positiva és que les expectatives d’inflació a mitjà termini continuen mostrant una elevada estabilitat a les dues bandes de l’Atlàntic, la qual cosa fa que les pertorbacions tinguin un impacte moderat sobre el canal financer.

Els potencials efectes negatius sobre el creixement a través del canal comercial seran asimètrics entre regions i països, tenint en compte la dependència energètica del cru i del gas procedent del Pròxim Orient, l’eficiència energètica, l’estructura sectorial i la capacitat fiscal per suavitzar l’efecte del xoc d’oferta. Amb grans economies del sud-est asiàtic (l’Índia, Filipines o Vietnam) com a països potencialment més afectats, al costat dels països africans amb una gran importància relativa del sector agrícola i, per tant, amb una dependència elevada dels preus i dels fluxos dels fertilitzants. En aquest context i amb el 80% del comerç mundial utilitzant la via marítima, es torna a posar de manifest la importància d’una cosa tan bàsica com la geografia, amb choke points com els estrets d’Ormuz i Bab el-Mandeb, el control dels quals pot alterar l’oferta de productes estratègics per a les cadenes de valor mundials (vegeu el Focus «Mapa d’exposició i rellevància geoeconòmica del Pròxim Orient», en aquest mateix informe) i la importància estratègica dels quals en el nou marc geopolític global s’uneix a la de les terres rares, a la dels sistemes de pagaments o a la de l’energia.

Un cas especial és el dels EUA, ja que, en principi, haurien de patir un menor impacte potencial en millorar la seva relació real d’intercanvi amb les pujades del preu del petroli i del gas natural. No obstant això, la situació macroeconòmica presenta fragilitats, com una inflació encara afectada negativament per les inèrcies de les pujades aranzelàries i un mercat laboral que mostra senyals de refredament, a causa tant de factors d’oferta (política immigratòria) com de demanda (efectes de la IA i de la sobrecontractació en els anys posteriors a la COVID). Una combinació que dificultarà l’estratègia de la Fed en els propers trimestres i que, juntament amb el deteriorament del marc institucional, explicaria el paper una mica més diluït del dòlar com a actiu refugi en aquesta ocasió. En aquest context, la posició del BCE és més còmoda, ja que, als tipus situats en la zona neutral, se suma una inflació en l’objectiu abans de l’inici del conflicte i una exposició directa dels fluxos energètics de la regió molt inferior als de la guerra a Ucraïna, quan Europa va haver de reconfigurar les cadenes de subministrament en molt poc temps (vegeu el Focus «Tensions energètiques, inflació i política monetària a la zona de l’euro», en aquest mateix informe). En aquest sentit, sembla que les expectatives que han arribat a cotitzar els mercats, de tres i, fins i tot, quatre pujades de tipus d’interès a Europa abans d’acabar l’any, anticipen escenaris més pròxims al sever o d’estagflació del BCE (inflació del 4,4% el 2026 i del 4,8% el 2027) que a l’advers o de xoc d’oferta moderat (el 3,5% i el 2,1%, respectivament). Tampoc es percep, ara com ara, una sensació d’urgència generalitzada al Consell de Govern del BCE per dur a terme diverses pujades de tipus d’interès en pocs mesos.

Molts fronts oberts a tots els nivells que limiten la visibilitat a l’hora de realitzar projeccions econòmiques i financeres, amb la sensació que el major risc, si la treva de dues setmanes no arriba a bon port, és que els lliuraments físics de cru es vegin amenaçats, la qual cosa podria desencadenar un augment de la demanda per motius precautoris i podria dur el preu a nivells molt més alts que els vistos fins al moment. Tenint present, a més a més, que, en un esdeveniment geopolític com l’actual, es pot fer marxa enrere, però és més difícil evitar les cicatrius estructurals en les decisions dels agents econòmics provocades per la pèrdua de confiança, quan encara no s’han manifestat íntegrament les ocasionades per la tempesta aranzelària dels últims mesos. Però ja hi haurà ocasió d’avaluar-les. Mentrestant, i malgrat que el rellotge s’ha aturat durant 15 dies, continua sent pertinent recordar que si, en llenguatge cinematogràfic, la comèdia equival a drama més temps, en economia, també la variable temps és capaç de transformar un xoc d’oferta en una estagflació.