Migracions i polítiques migratòries: una panoràmica global

Els fluxos migratoris han respost històricament a necessitats humanes: conflictes armats, violència contra determinats grups, desastres naturals o, en la majoria dels casos, simplement la cerca de millors oportunitats. En moure’s des de regions o des de països menys desenvolupats cap a uns altres en un situació econòmica millor, un migrant, aprofitant l’existència de millors institucions, de mercats i de tecnologies i d’un entorn menys incert, pot aconseguir millors condicions de vida i fer un ús més productiu del seu temps i del seu talent.1 A més de produir efectes positius a nivell individual i al territori d’acollida, les migracions també generen oportunitats de desenvolupament considerables al país d’origen, per exemple, a través de les remeses als familiars, de les inversions o de les transferències de coneixement. No obstant això, com succeeix amb el comerç de béns i de serveis o amb la mobilitat de capital, el desplaçament de persones produeix efectes distributius i comporta importants reptes per a les polítiques públiques.

Des de l’inici del segle, els fluxos migratoris han continuat creixent a nivell global i el món compta ja amb més de 300 milions de persones que viuen fora del seu país d’origen (dades per al 2024, any més recent disponible).2 Malgrat que els principals països d’origen i destinació dels fluxos migratoris no han canviat de forma substancial, convé destacar alguns trets rellevants (vegeu el primer gràfic). D’una banda, els EUA han estat la principal destinació dels fluxos migratoris a nivell global, amb més de 50 milions de migrants el 2024. A més a més, han crescut de manera substancial destinacions com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, el Regne Unit o Espanya. D’altra banda, destaca el creixement de l’Índia com a principal origen dels migrants internacionals a nivell global, però també cal esmentar el repunt dels fluxos migratoris des de països afectats per conflictes o per crisis humanitàries, com Ucraïna, Síria o Veneçuela.3 Aquesta panoràmica global amaga un fort component geogràfic, com ho il·lustren algunes de les principals rutes migratòries, com els corredors Mèxic-EUA, Síria-Turquia o entre països centreasiàtics i la zona del Golf. La majoria dels migrants i dels desplaçats es traslladen a països pròxims per facilitat d’accés, per familiaritat amb la destinació i per la rapidesa a l’hora de trobar seguretat.4

Els elevats fluxos migratoris durant els 25 últims anys, juntament amb el procés d’envelliment en les economies desenvolupades,5 han comportat un increment significatiu del pes de la població nascuda a l’estranger en aquests països (vegeu el segon gràfic). En el conjunt de les economies avançades, l’increment mitjà entre el 2000 i el 2024 es va situar en els 6 p. p. Així mateix, Europa, l’Amèrica del Nord i Oceania es continuen situant entre les principals destina­cions dels migrants internacionals, amb poblacions migrants superiors al 15% de la població. Per països, els augments més significatius des de l’inici del segle s’han concentrat en alguns països europeus, com Àustria, Espanya, Suïssa, Suècia, Bèlgica o el Regne Unit, tots amb augments pròxims o superiors a 10 p. p., en termes del pes dels migrants internacionals en la població.

Al conjunt de l’OCDE, malgrat una lleugera desacceleració el 2024, els fluxos de migració han assolit màxims en els últims anys, pròxims als 6 milions d’entrades anuals. Mentre que les entrades per treball gairebé s’han duplicat des del període prepandèmia, fins a superar el milió d’entrades, els motius familiars han continuat sent la principal via d’entrada, i s’ha vist un creixement sostingut en les entrades per raons humanitàries.6 Aquestes tendències migratòries s’han accelerat en el període 2022-2024 en països com Espanya, Portugal, els Països Baixos, el Regne Unit o el Canadà, mentre que, a Alemanya, a Suècia o a Noruega, es van frenar des dels màxims del 2014-2019 (vegeu el tercer gràfic).7

En aquest context, s’han observat canvis importants en les polítiques migratòries als països de l’OCDE. Alguns han fixat objectius explícits de reducció dels fluxos d’immigració i han endurit en especial les condicions per als sol·licitants d’asil i de reunificació familiar, a més de limitar l’accés als beneficis socials.8 En paral·lel, les vies de migració laboral s’han tornat més selectives i més orientades cap a les necessitats productives de cada país. Així mateix, davant uns mercats laborals tensionats, s’ha observat, en els últims anys, una ràpida expansió dels sistemes de quotes i el desenvolupament de llistes d’ocupacions deficitàries.9

En matèria d’integració, la tendència dominant és vincular cada vegada més les polítiques d’acolliment a la participació laboral. Diversos països han reforçat els mecanismes de reconeixement de les qualificacions obtingudes a l’estranger i han ampliat l’oferta dels programes de formació i d’inserció destinats als col·lectius més vulnerables, com les dones migrants. Malgrat que alguns països estan ampliant els marcs d’integració, uns altres han introduït més exigències per als nouvinguts, la qual cosa reflecteix una tendència general cap a sistemes més restrictius i més orientats als resultats econòmics.

Així mateix, els principals països de destinació dels fluxos migratoris globals tracten de trobar un nou equilibri entre les necessitats estructurals d’immigració i una pressió política creixent per controlar aquests fluxos. Malgrat que l’escassetat de mà d’obra, l’envelliment demogràfic i la competència global pel talent continuen impulsant la demanda estructural, s’estan adoptant polítiques més selectives que endureixen l’accés i vinculen cada vegada més la immigració a les necessitats dels mercats, i les polítiques d’integració estan evolucionant des d’enfocaments centrats en l’acollida cap a models que prioritzen la contribució econòmica dels nouvinguts.

Aquesta evolució reflecteix una transformació més profunda del fenomen migratori global. Si les migracions s’han explicat històricament per factors humanitaris o per diferències de renda entre territoris, avui se situen al centre de debats sobre creixement econòmic, envelliment poblacional i sostenibilitat dels sistemes de benestar. Davant aquest nou escenari, la gestió a nivell nacional dels fluxos migratoris continuarà sent clau, però requerirà l’adaptació d’un ampli espectre de polítiques públiques i el reforç de la co­operació internacional. Polítiques més restrictives poden alterar els patrons migratoris, però difícilment eliminaran els factors estructurals que impulsen la mobilitat internacio­nal i els reptes que genera.