Setmana del 10 al 17 de juliol del 2026

L’INE confirma que la inflació general es va situar en el 3,2% (la mateixa taxa que al maig) i la subjacent en el 2,9% (1 dècima menys). El component energètic va repuntar lleugerament per l’electricitat, la inflació de la qual va revertir la caiguda del mes anterior després de la retirada de les mesures fiscals. En canvi, la inflació dels carburants es va moderar amb força malgrat la retirada de les mesures aplicades al gas, gràcies a la caiguda més intensa dels preus del dièsel i la gasolina.

El PIB va créixer en el 2T 2026 un 0,9% trimestral (vs. 1,3% en el 1T) i un 4,3% interanual (vs. 5,0% en el 1T), mínim des del tancament del 2022 i lleugerament per sota de l’objectiu oficial per al 2026 (entre el 4,5 i el 5,0%). El principal suport de l’activitat en el 2T va continuar sent el dinamisme de les exportacions (+20,1%, vs. 17,4% en el 1T), impulsades per béns vinculats al desenvolupament de la IA i de les tecnologies verdes, com els semiconductors i els vehicles elèctrics. Després de la publicació de la dada, mantenim la nostra previsió de creixement per al 2026 en el 4,5%, si bé els riscos continuen esbiaixats a la baixa a mitjà termini, especialment per la feblesa del consum privat i la creixent fragmentació geopolítica (vegeu la Nota Breve).

Les renovades tensions geopolítiques, centrades en l’estret d’Ormuz, van tornar a situar el xoc energètic en el centre de la narrativa de mercat (el cru va tornar a cotitzar prop dels 85 dòlars per barril), tal com reflecteix el fort repunt de les expectatives d’inflació de mercat a curt termini, especialment a Europa. Els inversors van passar així a descomptar tipus d’interès més elevats a la zona de l’euro, arribant a anticipar fins a dues pujades addicionals del BCE en els pròxims 12 mesos. Les declaracions de biaix tensionador dels membres del Consell de Govern durant la setmana, emfatitzant la seva dependència de les dades i la seva capacitat d’actuar, van reforçar aquest moviment. Als EUA, en canvi, el repunt de les expectatives d’inflació va ser molt més contingut, fet al qual hi van poder contribuir unes dades d’inflació de juny per sota del que s’esperava (tant en preus de consum com de producció), moderant-se les expectatives de pujades de tipus. Això va passar fins i tot malgrat un to també tensionador en les declaracions dels membres del FOMC, de manera que es va passar de descomptar dues pujades com a segures en els pròxims 12 mesos a considerar la segona només com lleugerament probable. La rendibilitat del deute sobirà va divergir a banda i banda de l’Atlàntic. A Europa, la corba alemanya es va desplaçar a l’alça i es va aplanar, pel major repunt dels trams curts, amb ampliació de les primes perifèriques. Als EUA, en canvi, el pendent va augmentar, reflectint la caiguda dels trams curts. En aquest context, el dòlar es va depreciar lleugerament en termes nominals, enfront de l’apreciació de l’euro. En renda variable, la setmana va estar dominada per una forta correcció en semiconductors i valors lligats a la IA, la qual cosa va llastar els índexs nord-americans i els asiàtics més exposats al cicle tecnològic, com el sud-coreà. Europa va mostrar major resiliència, amb avanços moderats en l’STOXX 600 i millor comportament relatiu de sectors com l’energia o els serveis financers.

El BCE, en «espera cauta» al juliol. Després d’apujar tipus el passat 11 de juny, tot apunta al fet que, en la seva reunió del 23 de juliol, l’última abans de les vacances, el BCE els mantindrà sense canvis (depo en el 2,25%). Els mercats donen menys d’un 10% de probabilitat al fet que el BCE mogui els tipus al juliol i, amb el baló d’oxigen d’unes dades econòmiques de la zona de l’euro relativament positives atès el context actual, la incertesa que envolta l’escenari suggereix que el BCE voldrà esperar a tenir més informació i decidir, de cara al setembre, si torna a incrementar els tipus (els mercats aposten que sí que ho farà i donen més d’un 90% de probabilitat a una pujada el 10 de setembre de 25 p. b., que situarà el depo en el 2,50%). La clau per al BCE és avaluar si la ruptura de la treva al Pròxim Orient és part de la volatilitat pròpia d’una desescalada que ja es preveia fràgil i amb alts i baixos, o si realment desplaça l’economia d’escenari. I és que, en menys d’un mes, el petroli ha fet un viatge d’anada i tornada, caient, després de l’acord entre els EUA i l’Iran, dels 90 als gairebé 70 dòlars per barril de Brent, per tornar a repuntar fins als 85 dòlars després de la ruptura de la treva militar l’última setmana. Això il·lustra la fragilitat d’un escenari que depèn de la geopolítica, però també la ràpida propensió a la distensió dels preus energètics si el conflicte es canalitza. En aquesta disjuntiva, en la reunió del 23 de juliol, tot apunta a una «espera cauta» per part del BCE (véase la Nota Breve).