Resultats de la cerca

El sector agroalimentari espanyol s’enfronta a un nou escenari comercial marcat per l’augment d’aranzels per part dels EUA, fixats en el 15% per als productes europeus, mentre s’espera que es defineixin les excepcions estratègiques. En un context de proteccionisme creixent i d’afebliment del multilateralisme, el sector busca adaptar-se mitjançant la diversificació de mercats i l’impuls d’acords bilaterals des de la UE. El pacte amb Mercosur obre oportunitats per a productes clau com l’oli d'oliva, el vi o el porcí, però també planteja riscos per la competència en sectors sensibles com la carn de boví o l’arròs. Malgrat tot, la competitivitat i la diversificació de l’agro espanyol el posicionen favorablement per afrontar aquest entorn desafiador.

Malgrat l’empitjorament del context econòmic, el sector immobiliari mostra una marcada tendència alcista, amb una demanda molt forta i amb un repunt notable dels preus. Per la seva banda, l’oferta d’habitatge nou es veu afectada per la guerra a Ucraïna, en forma d’un encariment addicional dels costos de construcció i de l’agreujament dels problemes de proveïment de materials a causa dels colls d’ampolla en les cadenes globals de valor. Això accentua el desajustament entre la demanda i l’oferta d’habitatge i fa preveure que la tendència alcista del preu de l’habitatge tindrà una certa continuïtat. No obstant això, hi ha diversos factors de signe contrari que haurien de contribuir a moderar l’avanç de la demanda i dels preus a mitjà termini, entre els quals destaquen l’impacte de la inflació sobre la renda real de les llars i l’augment dels tipus d’interès per part del BCE. 

El sector agroalimentari espanyol continua mostrant una fortalesa notable i s’ha consolidat com el principal motor exportador del país, gràcies a una conjuntura afavorida per un augment de preus contingut i per la recuperació de la demanda. Espanya es posiciona com la quarta potència exportadora de la UE i l’octava a nivell mundial, amb una quota del 3,4%. A més a més, acumula gairebé tres dècades de superàvits comercials, equivalents a l’1,2% del PIB el 2024. Malgrat el complex entorn internacional, marcat per les tensions geopolítiques i pel proteccionisme, el creixement registrat per les exportacions agroalimentàries en el primer semestre del 2025, tant en volum com en valor, augura un bon any per al sector.

La demanda d’habitatge per part d’estrangers a Espanya ha tingut un comportament excepcional després de la pandèmia. El 2022, els estrangers van comprar 90.000 habitatges a Espanya, el 46% més que el 2021. D’acord amb aquesta bona evolució, el nombre d’hipoteques contractades per estrangers també va augmentar i va assolir les 30.000 el 2022, de manera que, l’any passat, un de cada tres compradors estrangers va contractar una hipoteca a Espanya. Els estrangers residents solen comprar habitatges i contractar hipoteques per un import similar al dels espanyols. En canvi, els estrangers no residents se solen decantar per habitatges més cars, i, en conseqüència, l’import hipotecari mitjà dels estrangers és més elevat, tot i que hi ha notables diferències en funció de la nacionalitat i de les comunitats autònomes. Pel seu elevat import, destaquen les hipoteques d’estrangers a les Balears, i, pel que fa a la nacionalitat, els suecs i els nord-americans són els que se solen endeutar més.

El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola pot ser un catalitzador important per al sector immobiliari. Amb l’ajuda dels fons europeus, el Govern preveu rehabilitar mig milió d’habitatges entre el 2021 i el 2023, amb la finalitat de millorar-ne l’eficiència energètica i contribuir, així, a assolir els objectius de descarbonització acordats. D’altra banda, els Pressupostos Generals de l’Estat contemplen un increment notable de la dotació destinada a augmentar el parc d’habitatge social de lloguer, una política molt necessària davant l’agreujament dels problemes d’assequibilitat dels lloguers per als grups de població més vulnerables.

El sector turístic no es manté aliè al xoc inflacionista. Els preus vinculats al turisme creixen amb força, i, en concret, el sector hoteler registra alces de preus molt per damunt de la mitjana històrica. Com acostuma a passar, no hi ha un únic motiu que expliqui l’episodi d’inflació turística, sinó que es tracta d’un compendi de canvis, tant en l’oferta com en la demanda, que han provocat que els turistes hagin d’afrontar preus molt més elevats que abans de la pandèmia. En aquest article, fem un repàs dels factors que expliquen aquest episodi.

Una de les conseqüències de l’esclat de la crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha estat la major conscienciació de la població i, per extensió, de la classe política sobre la necessitat d’introduir criteris de sostenibilitat en les polítiques econòmiques, amb la finalitat d’impulsar una reactivació de l’economia de forma més sostenible i resilient. El sector turístic no és aliè a aquestes tendències, en primer lloc, perquè la seva pròpia activitat es pot veure perjudicada per les conseqüències del canvi climàtic i, en segon lloc, perquè hi ha un ampli marge perquè l’activitat turística sigui més sostenible. Aquest article tracta de respondre què entenem per sostenibilitat al sector turístic, com es pot mesurar, en quin punt es troba el sector turístic espanyol i cap a on es dirigeix.

El sector del vi juga un paper fonamental al nostre país, no solament en termes econòmics, per la seva contribució a l’activitat, a l’ocupació o a les exportacions, sinó també per l’àmplia extensió del seu cultiu i pel seu arrelament territorial, la qual cosa el converteix en motor de conservació mediambiental i de desenvolupament rural. Espanya és el segon exportador mundial de vi en volum i el tercer en valor, tot i que, en els últims anys, hem assistit a una major penetració a l’Amèrica del Nord i a Àsia, mercats que compren vi d’un import més elevat. Després de la crisi de la COVID-19, els cellers i les cooperatives han d’afrontar importants reptes a mitjà termini i s’han d’adaptar als nous hàbits de consum d’un públic més jove, més digitalitzat i més conscienciat amb el medi ambient. En aquesta estratègia s’emmarca l’aposta pels cultius ecològics, per les vendes on-line o per l’enoturisme.

El sector espanyol de l’automoció intenta trobar el seu lloc en el nou ecosistema mundial, un cop superat l’entorn advers dels últims anys, marcat pels problemes d’aprovisionament als mercats internacionals d’inputs essencials, com els microxips i els semiconductors, i pels augments dels preus i dels tipus d’interès.

Al llarg de l’any 2021, hem constatat que, arran de la pandèmia, s’ha produït un desajustament al sector immobiliari entre una demanda que s’ha reactivat molt ràpidament i una oferta que es mostra més dependent de factors de tipus estructural i que, per tant, continua endarrerida en la recuperació. A causa d’aquest desajustament, els preus de l’habitatge han iniciat una tendència alcista, que pot tenir una certa continuïtat en els propers trimestres a conseqüència de l’encariment dels costos de producció del sector i dels problemes de proveïment de determinades primeres matèries. No obstant això, a mitjà termini, a mesura que la nova oferta es vagi incorporant al mercat i s’atenuïn les tensions en les cadenes globals de distribució, els preus haurien de tornar a una senda de creixement més coherent amb l’evolució de la renda de les famílies.

La indústria farmacèutica és un sector clau i estratègic de l’economia espanyola, com ho ha evidenciat la pandèmia. En els 25 últims anys, el sector ha guanyat una rellevància enorme i s’ha convertit en un motor important de les exportacions espanyoles i de la inversió privada en R+D. Malgrat això, la seva capacitat productiva encara té marge de millora. És desitjable que el futur de la indústria espanyola s’uneixi més estretament a la indústria farmacèutica i aposti pel seu creixement, ja no solament per motius estratègics, sinó per raons purament econòmiques, ja que es tracta d’una indústria extremadament competitiva i amb una gran capacitat de generar ocupació de qualitat, la qual contribuiria a la modernització de l’economia.

El col·lapse del turisme a Espanya després de la irrupció de la COVID-19 ha empès la indústria turística a escometre grans ajustos en els preus. El sector hoteler ha estat el màxim exponent d’aquesta tendència: segons les dades de l’INE, el preu per habitació i dia que van cobrar els hotels a l’estiu del 2020 va ser el 16% inferior al de l’any anterior. No obstant això, no sembla que aquesta enorme rebaixa en els preus hagi jugat un paper determinant en la revitalització de la demanda d’algunes regions. El canvi de preferències a l’hora de viatjar que ha comportat la pandèmia ha propiciat que els turistes apostin per destinacions pròximes, familiars i poc congestionades i no donin tanta prioritat al preu i a l’efecte crida generat per la gran rebaixa de preus hotelers.